dilluns, 2 de juliol del 2007

Comentari al post de la Care

El post de la Care m'ha fet pensar.
Es pregunta si un cos pot oblidar-se de si mateix. La meva resposta és si. Quan passes una depressió, per exemple, oblides les teves necessitats: no tens gana, ni tens desitjos, i fins i tot respires poquet, agafes l'aire just per continuar vivint, no tens esma, a vegades, ni de parlar. Els ulls se't tornen petits. Fas moviments lents, arrossegues els peus, intentes no fer soroll, no fregar amb la vida.
Terrible, la depressió. I quan et mediques et preguntes com la química serà capaç de conhortar l'ànima. Et sembla impossible, com els avis que no es creuen que un supositori pugui calmar el mal de coll. Però només el fet que una píndola t'ajudi a dormir una mica ja és un descans, o sigui que te la prens.
I maleeixes els matins. Un altre dia per passar, per arrosegar-te sense esma.
I malgrat estiguis rodejat de gent que t'estima no pots sentir ni gratitud, per ells. Perquè estàs en la foscor més terrible, i no pots sentir com l'escalfor dels altres intenta i·luminar-te.
Quan surts d'una cosa així sempre restes més vulnerable. Com els que s'han trencat un os i se'l senten quan ha de canviar el temps, després d'una depressió les llàgrimes solen trobar un camí més fàcil. A més sempre hi ha el perill que l'angoixa et torni a rossegar i tornis a estar descol·locada, òrfena i vulnerable en un món immens que sembla no tenir cap sentit.
I tant, que el cos es pot oblidar d'ell mateix!. I sembla que les llàgrimes mai s'acaben. Però quan acabes de plorar no estàs millor, saps que no has desfet el nus i que demà, o d'aquí una estona tornaràs a plorar sense aconseguir ni estovar la crostera immensa que portes al pit.
I el pitjor de tot és no veure-li el final. El sentiment de que ja no podràs mai més tornar a ser tu. A ser normal, a riure, a emocionar-te per les petites coses i estar agraïda a la vida.
Cada vegada més gent emmalalteix de depressió. No és cap pijada. No és cap malaltia de gent desenfeinada, no és cap vergonya haver-ho passat.
Jo he passat una depressió. Fa ja molts anys, us en vaig parlar de passada el maig de 2006. No me n'amago, com no me n'amagaria d'haver tingut una urticària o una pneumònia.
I si per una casualitat algú deprimit està llegint això, i ha pogut arribar aquí, vull enviar-li un missatge d'esperança. Perquè malgrat ara sembli que és impossible, la depressió es cura. I es pot tornar a somriure, i a ser feliç, immensament feliç, assaborir la vida.
Ara pot no semblar-ho, però la vida es regenera, i s'inventa de nou. I poc a poc plores cada vegada menys, i algun dia el passes sencer sense plorar. Després plores dos dies seguits i et desesperes perquè sembla que hi tornes, però poc a poc, molt molt molt lentament, l'angoixa va cedint. I surt la llum.
Es pot. I així com els gossos que han estat abandonats són els que més estimen els amos que els han acollit, els que hem passat per això som els que més apreciem el fràgil miracle de la felicitat quotidiana.
Quan he començat aquest post no tenia previst dir tot això. Però no ho vull callar, ni que sigui per la petita possibilitat que aquest humil testimoni pugui ajudar a algú.

5 comentaris:

Josep Àngel Colomés ha dit...

I tant que ajuda aquest post. Jo tinc gent a la meva vora en situacions difícils i semblants. I sens dubte, el teu comentari genera molta esperança.

Moltes gràcies

Maria Teresa ha dit...

Hola Maria.

M'ha agradat molt llegir el post i
també el text del maig del 2006 ja que jo també sóc professora en una escola de música i malgrat que on jo treballo aquesta situació no es dona, sé que això que expliques passa massa sovint al món de les relacions personals a les escoles.
Serà interessant compartir-ho amb amics sensibilitzats amb el tema.

Gràcies.

Manel Filella ha dit...

Molt bé Maria..."la malaltia es cura".Missatge d'esperança per aquesta malaltia. I per aquells pares/mares que malgrat ésser una malaltia...volen buscar'hi culpabilitats pròpies o d'altre ordre.(Una cosa és els desencadenant i una altra, la causa.

Sara ha dit...

Tens molta raó. Amb només 22 anys conec massa bé el que és plorar dia rera dia i viure sense il·lusió. Hi ha èpoques hostils i situacions difícils que et condueien a l'abisme. Però també he descobert (gràcies a un bon metge i tractament) que un dia això arriba a la seva fi i que la vida està per somriure-li. Ara no hi ha qui em pari. Si és que val la pena viure!

Una abraçada

Maria Escalas Bernat ha dit...

Josep Àngel, jo recordo que no aconseguia sentir-me conhortada, tot i tenir molta gent fent-me costat. Acompanyar a gent amb depressió és molt molt dur. Una abraçada.
Maria Teresa: Podríem fer una enciclopèdia, amb les coses que passen a les escoles! sàpigues que nosaltres érem molt amics. Passàvem el Sant Joan i el cap d'any junts!
Manel: suposo que si, que tenim tendència a buscar culpables. I els pares i mares, que volem protegir els nostres fills, ens sentim frustrats quan passa això. Ens costa pensar que les coses passen perquè si... o potser per encaminar el que hem de ser (llegeix el següent post) sigui com sigui, penso que aquella terrible experiència em va mostrar la meva vulnerabilitat, però també em va fer més forta.
Sara: Un metge, un tractament... Reconèixer que estàs malalta, no és cap vergonya. Això és primordial per sortir-se'n. M'alegro que tu te n'hagis sortit.