Depressió i música

Fa uns anys, la Mònica em va demanar ajuda: un amic seu, melòman, estava passant una depressió, i en saber que jo n'havia passat una (ho podeu llegir aquí i aquí ) em va preguntar com el podia ajudar la música. 

A mi em va sortir aquesta carta. La tenia oblidada en els documents de l'ordinador. I avui, buscant una altra cosa, m'ha sortit. He pensat que pot estar bé compartir-la, i ho faig, però amb prevenció: no sóc terapeuta ni res d'això. Només algú que hi ha passat.

Benvolgut no-se-qui. 

El fet que els dos haguem passat una depressió fa que em senti propera a tu, encara que no et conegui. L’únic que em separa de tu, són els anys, i aquí vull que vagi el primer missatge. La depressió es cura. Jo n’he passat una. La gent que m’ha conegut després, (la Mònica entre ells) es sorprèn, no perquè me n’amagui, que no me n’amago en absolut, sinó perquè estic totalment restablida. 

La depressió es cura, t’ho torno a dir, perquè quan m’ho deien a mi, no m’ho creia. El meu cap ho entenia, però el meu cor estava adormit i no li arribava el missatge… i les depressions es curen des del cor.

La Mònica em pregunta de quina manera la música et pot ajudar. 

Jo no sóc musicoterapeuta ni res d’això, i tot el que et diré serà des de la meva pròpia experiència, de persona dedicada a la música que ha passat per una depressió. 

La música és vibració. Vibració física, que en certa manera, fa vibrar la nostra ànima, enllaçant les dues dimensions, la física i l'espiritual. Connecta amb el nostre interior, ens pot asserenar o excitar, alegrar o entristir.

Diu la Mònica que sempre t’ha agradat escoltar molta música. En aquests moments, la temptació d’escoltar música que sents que et recolza en la teva tristesa, és molt forta. No et diré que no ho facis, però sigues conscient que hi ha música que no ajuda. 

Tampoc ajuda obligar-te a escoltar música rítmica, amb “molta marxa”, intentant que, d’alguna manera màgica, això alegri el teu cor. No funciona. I escoltar música que no tens ganes d’escoltar, és força difícil, i no ho faràs gaire estona. 

El que et proposo és que escoltis música que t’ha fet feliç en altres èpoques de la teva vida, quan aquesta malaltia terrible no t’havia mossegat encara. 

Hauràs de fer un esforç, però, perquè és molt fàcil mirar enrere, pensar que en aquell moment eres feliç i ara ja no ho ets i no ho tornaràs a ser. 

No facis això. T’asseguro que tornaràs a ser feliç, molt més del que et penses ara. Hauràs de canviar estructures de pensament, hàbits que potser t’han portat aquí. No sortiràs sent el mateix, en absolut. Però sortiràs més fort. T’ho garantitzo.

Doncs això. 

La cançó que sonava l’estiu que et van fer el primer petó. Els cuplés que escoltava la teva àvia mentre estenia roba. Les cançons del Llach que cantàveu en aquelles excursions de quan duies barba i pantalons acampanats.

Recupera la teva discografia. Posa’t música que et transporti a moments feliços. 

I tingues confiança en què aquests moments feliços tornaran. 

Quan comencis a estar millor, d’alguna manera una música arribarà a tu. Potser serà la banda sonora d’una pel·lícula que has anat a veure, potser una música d’un vídeo de youtube, o un CD que t’ha deixat un amic. En el meu cas, aquesta música fou un CD d’Albert Guinovart: AGE (Albert Guinovart Ensamble), amb poemes musicats i cantats per la fantàstica Carme Canela. Es titula, em sembla, Austràlia. 

Bé. L’estiu que vaig fer el tomb, aquesta música sonava constantment a casa. Són poemes suaus, cantats amb veu de vellut i amb una música molt bona.

Aquesta música em va acompanyar. No em vaig sanar amb ella, i ara! Fou la teràpia, la medicació, l’estiu, la companyia dels estimats, un munt de coses; però aquella música va acompanyar aquells moments, i encara ara, quan l’escolto, recordo quan a poc a poc la meva ànima va poder tornar a vibrar, al principi tímidament, i alguns cops pensant que feia una passa endavant i dues endarrere… 

Bé, doncs. 

Quan comencis a fer el tomb, (però no abans) et recomano (amb la meva gosadia, sense coneixer-te i sense ser terapeuta) que utilitzis la música per a serenar-te. Que escoltis música suau, (Nocturns de Chopin, temps lents -solen ser els segons- de concerts clàssics, etc).

I que l’escoltis en silenci, relaxante molt. Intenta ser conscient de la teva respiració, l’aire que t’oxigena, i imagina’l com si fos llum. A cada alenada, sent com la llum t’escalfa el teu interior. Repassa tot el teu cos, el continent d’aquesta ànima immensa que tens, i envia-hi tota la llum que l’oxigen i la música et porta.

Nota, ara sí, com la teva ànima desperta, com tu vibres. Algun dia vindran llàgrimes, ho saps, i ho acceptes. Però tu seràs amo de la teva vida, ho tornaràs a ser. De debò.

Respira i deixa que la música flueixi. 

Tu tornaràs a fluir. I seràs més fort, perquè et sabràs vulnerable. 

Una abraçada.