Continues sent jove mentre tinguis desitjos, penses. I guardes al sarró coses pendents, racons on anar, plats a provar, música per assaborir, bogeries que no saps ben bé si faràs o no, però de mentre, planeges amb delectació, perquè, tanmateix, somniar és gratis.
Hi ha però, un moment en que acceptes que algun desig no s'acomplirà. Aquell viatge. Aquella cursa. Aquell títol que no vas poder treure't en aquell moment. Aquella vida alternativa que posposaves, per comoditat, perquè els fills eren petits, perquè no era el moment...
Que dur que és acceptar, doncs això, que hi ha coses que ja no tindràs mai.
Renunciar als somnis? Potser simplement és fer les paus amb la teva ànsia. Començares aquest camí quan vas aprendre a dominar la impaciència infantil que et feia voler-ho tot, però JA!
L'educació que vas rebre te'n va ensenyar, de gestionar la maduresa, aprenent a renunciar a desitjos més primaris per tal d'obtenir coses millors més enllà.
Ara mires el camí, a l'equador de la teva vida. Tens a l'esquena tant dolor acumulat, tan goig, tanta esperança… tens un present una mica apedaçat, no és com te l'imaginaves de jove, però malgrat això, te l'estimes, perquè és teu, és la teva vida.
I mires el futur.
I allà està. Un desig inesperat, com aquelles flors tímides que creixen a les esquerdes de l'asfalt, i esquitxen de groc un espai més aviat aspre, gris, recremat pels anys.
Pots aixafar aquesta flor. Ho has fet, altres vegades. Pots també deixar-la allà. Tanmateix, saps perfectament que no creixerà gaire més, enmig de l'asfalt.
No vols que aquest desig malbarati la teva vida. No vols, tampoc, renunciar-hi. No vols alimentar-lo, no vols tampoc ofegar-lo. Voldries deixar-lo allà, i contemplar-lo amorós mentre omples la teva quotidianitat d'urgències que no estimes, per no pensar en el que no tens.
No ets cap sant. No ets cap dimoni.
Somniar és gratis?
Tu voldries que no et sortís massa car.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada