Saltar!

Molt a prop de ca nostra, a Mallorca, hi ha el trampolí, just davant les coves, de les que ja us he parlat aquí.
El Trampolí té una alçada d'uns tres metres, i és el lloc on a l'estiu els joves van a exhibir-se, saltant valents i fent cabrioles a l'aire abans de submergir-se esquitxant el màxim que poden. 
Recordo la primera vegada que hi vaig anar amb en Miquel. Ell tindria uns vuit o nou anys. Jo veia que se'n moria de ganes, però li feia por. 
–Vols saltar? –li vaig dir.
–Em deixes? –ell obria els ulls com plats, no s'ho podia creure.
Va pujar les escales. Jo el mirava des de l'aigua. Hi havia cua. Ell va esperar pacient. Quan va ser el seu torn, i es va abocar al precipici i va fer cara de circumstàncies. Jo des de baix l'animava, "va, Miquel, a la una, a les dues i a les..." Però per més que deia "tres", ell no saltava. Els de darrera començaven a impacientar-se i a protestar, i en Miquel va girar-se i va baixar amb la cua entre les cames... no gosava. 
Vaig sortir de l'aigua i vam parlar. 
–Mama, no saps la por que fa estar allà dalt!
–Sí que ho sé, Miquel... jo també hi he saltat.
Em va mirar com si fos marciana. Ja se sap, que els fills es pensen que nosaltres vam aparèixer per "generació espontània", ja grans i valents.
–Vols que saltem junts? –el meu oferiment el va entusiasmar.
Vam tornar a fer la cua els dos junts. Jo feia com trenta anys que no pujava les escales per saltar (algunes vegades hi havia anat a festejar, en unes altres hores, però això no compta!) 
En arribar a dalt, em va mirar atemorit. Mira'm als ulls, no miris a baix, agafa'm de la mà, respira fons. Podrem, si ho fem junts, li vaig dir. 
En Miquel encara vacil·lant, em va donar la mà. A mi també em feia respecte. Us diria que hi va haver un moment de silenci, però és només la meva percepció, segur que el món va continuar mentre nosaltres dos ens concentràvem.
–Un... dos... i....
Vam cridar junts "TRES!!!" i vam saltar, amb els braços enlaire. Amb l'emoció, en Miquel es va deixar anar de la mà. Jo vaig sentir el vertigen de les meves vísceres al moment de saltar. Després ens vam submergir en un esclat de bombolles. Quan en Miquel va treure el cap de l'aigua tenia una cara d'alegria, de plenitud, com li he vist poques vegades. Fou d'aquelles mirades que saps que recordaràs tota la vida. 
Aquests dies recordo molt aquell moment. En els trampolins que hem de saltar. 
Cadascú té els seus: unes oposicions molt dures, una separació matrimonial, una malaltia, pròpia o d'algú molt estimat, en definitiva, un moment de crisi. I ens hi hem d'enfrontar, no hi ha altre remei.
I a la punta del trampolí, amb el nus a la gola i l'aigua fosca tan avall, és quan, si tenim sort, allarguem la mà, i trobem algú que ens diu, va, saltaré amb tu. I sents que sí, que s'acosten moments durs, però saps que no estàs sola. I molt sovint aquesta gent que t'agafa, que et recolza, és qui ja sabies que tenies al costat, però algunes vegades passa que et trobes mans que no esperaves, i en aquests moments et sents agraïda per la immensa sort que tens, i sents que seràs capaç de passar-hi, de saltar, amb confiança.
Alguns cops he donat la mà, alguns cops he rebut la mà, alguns cops he hagut de fer les dues coses a l'hora, recolzar i ser recolzada. 
Amb confiança, i amb valentia, i amb agraïment.
Ens en sortirem.