Fa molt de temps, de ben joveneta, ja sabia que dia 12 de novembre del 19 queia en dimarts. Em preguntava com estaria el dia que fes cinquanta anys. I mirava al calendari i pensava a veure si la feina em permet celebrar-ho com m'agradaria.
Finalment el dia que estava tan i tan lluny, ha arribat. Ja sóc una cinquentona.
Fa deu anys, al facebook, vaig estar penjant durant els quaranta dies anteriors al meu aniversari, alguna cosa de la qual em sentia agraïda. Ho vaig penjar després al blog en quatre post successius, ho podeu llegir clicant aquí aquí aquí i aquí.
Aquesta vegada, he decidit penjar records. Alguns divertits, altres tendres, altres dolorosos. Durant aquests cinquanta dies, no cada dia perquè alguns no he tingut temps, però he anat penjant records. Em quedaria un post massa llarg, o sigui que no ho penjaré aquí. Però potser sí que posaré la meva darrera reflexió.
Els fracassos, ves per on. N'he tingut un munt, a la meva vida. Audicions per a orquestres a les quals no m'han agafat, feines que no han reeixit, nòvios que m'han deixat (bé, només un, però va fer un mal terrible)
Ara, però, miro enrere i penso quina sort. Quina sort que a aquella orquestra no m'agafessin, perquè enlloc d'anar a tocar, vaig marxar de viatge i em va canviar la vida. Quina sort aquella escola de música que van decidir agafar una altra professora enlloc de a mi: al cap d'un any estava treballant a una altra escola, molt millor pagada, on coneixeria el Jordi. Quina sort quan em vaig trencar un braç a l'estiu, de petita: em van comprar molts llibres perquè no podia anar a nedar, i d'aquí va començar la meva febre lectora. Quina sort que aquella editorial no publiqués la meva novel·la: a l'editorial on, finalment vaig publicar, he trobat un ressò i un equip de gent fenomenal que m'han fet créixer com escriptora. Quina sort, que aquell nòvio em deixés d'aquella manera tan rara, inesperada i dolorosa, perquè ara sé del cert que de cap manera hauria estat tan feliç com ho sóc ara.
Quina sort, tot el que m'ha anat malament. Ha redreçat el camí.
Quina sort, les dificultats, que m'han fet més forta. Quina sort, les tempestes que m'han fet agafar-me amb fermesa al que em sosté.
Encara hi ha coses que fan mal: amics que m'han deixat, vides que no han pogut ser.
I sí, algunes vegades els fracassos han estat escruixidors, i alguna vegada humiliants.
Però no em puc queixar, m'agrada on sóc, i és gràcies a tot el que m'ha passat.
Amb sort, estic a l'equador de la vida (això amb sort!) Només em sap greu veure com de ràpid passa tot, voldria pedalejar amb delit cada minut, assaborir els dies, esprémer tot el suc a la vida, i darrerament em sento com davallant en una muntanya russa.
Si hi hagués una finestreta on poder anar a donar les gràcies, hi faria cua. Sóc una persona immensament afortunada.
Bé, gent. Dono la crisi dels quaranta per finiquitada.
7 comentaris:
Moltes felicitats Maria!!
Segueix gaudint de la vida i de la serenor que porten els anys a partir d’ara...
Marga Canela
Per mooolts anys Maria!!! Em sento tan identificada amb tot el que expliques!! A més de portar el mateix nom coincidim en moltes coses i estem exactament en el mateix punt vital :).. jo divendres 15 també seré una cinquentona. Una abraçada i de nou PER MOLTS ANYS!!!!
Maria de Moragas
Per molts anys Maria.
Amb la meva filla gairebé coincidiu en tot: és nascuda un 13 de novembre, és mestra de música i es diu igual que tu però en la forma provençal: Mireia.
Jo quan vaig fer cinquanta anys, vaig dir que eren les noces d'or amb la vida, que cada dia passa més de pressa a mida que anem sumant anys...
La crisi dels 40? i què és això? Si són els millors anys en la vida d'una dona! Després vindrà la dècada dels 50, 60, 70...La vida depèn de com ens l'agafem a l'hora de viure-la, però de crisi, res de res...
Bon vespre.
Felicitats María, però no només pels anys sinò per ser com ets: honesta, sincera, humil i bona persona.
I referent al que comentes tambè he viscut situacions en les que he plorat de por, de ràbia o de tristor.Però aquí estic, donant guerra, sent estimada per la meva actual parella i els fills que em queden per compartir....
La vida és dolor i goig, només cal viure-la amb sabiesa i no deixar que el dolor se'ns emporti.
Una abraçada,
Esther Ribas
Sempre és igual: te'n vas al cel quan has estat a l'infern. Jo també soc molt feliç als 48, no em canvio per ningú, tot i que he conegut la humiliació, o precisament per això. "Alive and kicking", que canten els Simple minds. Estic contenta per tu!
Moltíssimes gràcies a tothom!
No he passat pel blog aquests dies, vaig marxar de viatge. I tornant i veure aquests missatges, em fa sentir molt estimada.
Marga; sí que és cert que visc amb força serenor, darrerament. També és degut a uns canvis vitals importants que he anat fent... ja ho aniré explicant.
Maria! Quina gràcia, vas néixer exactament vint-i-cinc anys després de la meva mare! Que xulo! Sí, estem al mateix punt!
Xavier, així la teva filla deu fer, com jo, l'aniversari al novembre i el sant al setembre, oi? Felicita-la de part meva!
M. Roser, no ho havia pensat, això de les noces d'or amb la vida. I m'encanta.
Esther: sempre t'he dit que t'admiro. Ets una dona forta i ferma.
Helena, maca, tens raó, amb això del cel i de l'infern.
Vinga! A continuar donant guerra!
Publica un comentari a l'entrada