Una d'elles és un llibre: "Diccionario de últimas palabras", de Werner Fuld (ed, Seix Barral)
Tal i com el titol indica, és una recopilació de les darreres coses que van dir gent més o menys famosa abans de morir. N'hi ha que m'entendreixen: Pauline Bonaparte va morir dient "siempre fui hermosa". I Garibaldi des del seu llit va veure dos ocellets als quals ell alimentava, i el darrer que va dir va ser "¡Dadles de comer cuando yo ya no esté!
N'hi ha de romàntiques; Charlotte Bröntë va morir dient al seu marit: "No moriré, verdad? Ella no podra separarnos. Eramos tan dichosos!"
També n'hi ha que et fan somriure: un gramàtic Francès, Dominique Bouhours, va morir dient " Estoy a punto de morir, o bien, me estoy muriendo, que ambos giros son usuales". Quin humor, donar lliçons fins i tot quan mors!
I també n'hi ha d'humor negre: un comte anglès va respondre així a la seva dona, que li havia dit que volia seguir-lo: "de ninguna manera, ya sabes que me gusta que vayas tu delante". William Snow, un lladre, havia de ser penjat el 1789, però la corda es va trencar, i va tenir la sang freda de dir al públic: "Querido público, tomaos el tiempo que preciséis, yo puedo esperar!"
Em fa gràcia el sentit pragmàtic d'alguns: el darrer que va dir Schiele, que va morir al 1918, fou "Y ahora que la guerra ha terminado he marcharme yo".
Més frustrat es deuria sentir el poeta Walt Whitman, que pensava que les darreres paraules eren la culminació de la vida, i es va passar la seva buscant les paraules més idonees per acomiadar-se d'aquest món...però en el moment decisiu, només va poder dir: "Merda!"
Demà us explicaré una cosa més personal.
(per cert, m'ha fet mandra traduir les expressions. Tothom parla idiomes, oi?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada