Però em sentia empresonada. Jo volia escriure. Lo altre se’m donava bé… però jo volia escriure. Era bona professora... però això m'impedia ser escriptora.
No era especialment infeliç, però hi havia un cuquet dins meu que em repetia que no era feliç.
Estava en una confortable zona grisa. Però alguna cosa em cridava poderosament.
Vaig fer el pas, i el tornaria a fer, mil vegades.
Continuo treballant tant (o més!) que abans, i cobro molt, però molt menys. No tinc estabilitat, no sé mai quant cobraré el mes següent, tinc un client (un senyor que vaig ajudar a escriure una novel·la) que fa set mesos que em deu més de mil euros i em dona llargues, i una editorial que no paga uns informes que els vaig fer. Els que donen els ajuts a la creació que concedeix la generalitat continuen pensant que no la mereixo*, i continuo sense haver guanyat cap premi literari d'aquells de cobrar diners.
No tinc vacances (bé, si vull sí que les tinc, però no cobro si no treballo) i a més d'escriure faig mil petites coses: clubs de lectura, presentacions, informes de lectura, tallers d'escriptura creativa (online i presencials) i acompanyaments a gent que escriu.
Vaig fer el pas, repeteixo, i repeteixo que ho tornaria a fer, mil vegades. Malgrat la precarietat, malgrat la incertesa. Llevar-me cada dia amb ganes de posar-me a treballar, no té preu.
Que intens, que immens que és l’aire lliure! Que feliç que et sents quan ets qui vols ser!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada