Oportunitats retrobades.

Una de les coses que m'agraden d'anar fer anys és que la vida em retorna moments, i a poc a poc tot quadra. Vaig entenent que no és veritat, que tinguem una sola oportunitat, que no només tenim una vida, i que, amb atenció i sensibilitat, podem tancar cercles.
M'ha passat en diferents estrats. Gent que fa anys em va fer mal i ara torna a aparèixer, i entenc que és una immensa oportunitat de perdonar, i que això m'allibera. Ocasions que vaig deixar passar i que ara, fins i tot millorades, puc tornar a valorar, i sent més forta i més sàvia. Situacions que no van poder ser, i que avui fins i tot agraeixo que no es donessin.
Això em relaxa, sabeu. Pensar que no tot ha de ser ja, ara, aquí. Confiar en que les coses que han de ser, acabaran sent. I que no cal forçar les que no han de ser.
Sabeu per què us explico tot això?
Fa quatre anys vaig deixar una abraçada pendent. Vaig veure una persona que no coneixia de res, vaig sentir que necessitava que l'abracés, però no ho vaig fer. Vaig tenir vergonya, prevenció, por de que el meu gest no fos ben rebut. Si voleu llegir el que va passar, ho podeu fer clicant aquí.
Bé, doncs ahir, en un restaurant, em vaig tornar a trobar aquesta noia. Vaig tenir un moment de vacil·lació. Li vaig preguntar si treballava a tal lloc feia uns anys, em va dir que sí. 
Vaig dubtar. Potser li semblaria molt estrany el que li anava a dir. A més no m'ho vaig preparar.
–Fa quatre anys que tinc pendent una cosa amb tu –li vaig dir. Ella va somriure, intrigada i jo vaig continuar–. Mira, un dia vaig entrar a compar. Quan sortia, vaig veure que necessitaves una abraçada, però em va fer vergonya tornar enrere. I fa quatre anys que penso que t'hauria hagut d'abraçar en aquell moment.
Ella va somriure. Va dir, doncs abracem-nos ara. 
I així ho vam fer. Vam enllaçar-nos, i vam respirar fondo, durant molta estona, en silenci, davant del desconcert dels nostres acompanyants. 
Dues desconegudes, en un restaurant, d'alguna manera, obeint a un amor més gran, que transcendeix a nosaltres, un bon rollo universal, que fa que la gent s'ajudi sense necessitat de lligams visibles.
Ai, perdoneu la cursilada, però necessitava compartir-ho.
I potser no ens tornarem a trobar, qui sap. Però, d'alguna manera, vaig sentir que aquell cercle que vaig deixar obert aquell dia es tancava, que tot tornava a lloc.
Ara seria feliç si trobés la nena a la que no vaig donar xocolata. Trobeu que serà possible?