Tots els que donem classes de música en tenim algun, d'aquests. Alumnes amb molt potencial, però que no treballen gens. Alumnes que ens fan suar tinta. A classe s'ho passen molt bé, els agrada, tocar… però la vida és tan i tan interessant que això de treballar seriosament a casa… bufff!!! i a més –et diuen amb mig somriure– "ja surt"!
Fa molta ràbia, això. És molt més fàcil tenir un alumne que des d'un principi li costi: així s'acostuma a treballar, i, com en el conte de la tortuga i la llebre, a la llarga arriba més lluny.
Però, ah! hi ha aquell alumne. Aquell que l'has vist des de petit, i ara és tot un bordegàs, potser fins i tot ja és més alt que tu, i veus, no com és, sinó com podria arribar a ser, i fas tot el possible per encomanar-li l'amor a la música, la seriositat, la fascinació pels grans. Li envies per mail audicions, li busques obres diferents, li fas arranjaments, alguns dies fas de colega, altres de poli dolent, dubtes de si has de ser més dura, o menys, si parlar o no amb els pares... extenuant. Tothom que s'ha dedicat a la música ha tingut alumnes d'aquests.
I te'l mires, i penses, si jo hagués tingut un professor com jo i unes qualitats com tu, com de lluny hauria arribat, i tu no ho aprofites, i quan te n'adonis serà massa tard.
I hi ha aquell dia que trobes LA obra. Allò que el commou. I finalment, dues setmanes abans de l'audició, feu l'assaig amb el repertorista (que ha costat molt de lligar perquè "quin pal, em parteix la tarda", sense que se li acudeixi pensar que tu vas a treballar en un dia que no et toca i sense cobrar), i te'l mires, i el veus ja tan gran, ja tan a punt d'emprendre el vol, i et preguntes si conservarà al seu cor la teva feina, i penses que malgrat tot, ha valgut la pena tanta entrega, tant esforç, perquè el teu alumne, tot i que no toca com podria tocar, toca molt bé, i l'escoltes amb goig.
I tens ganes de dir-li bandarra, que bé que toques, i que bé que podries tocar si volguessis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada