Les cicatrius

He llegit a la premsa aquesta setmana que una noia de Londres va saber que el seu nòvio feia sis mesos que l'enganyava amb una altra... 
... i es va arrencar la pell de l'avant-braç, on hi tenia el tatuatge amb el nom carinyós que li deia ell en els bons temps. 
Tenia preparada la foto per publicar-la, però és força esgarrifosa. La podeu veure, si voleu, clicant aquí. 
Quina salvatjada, segur que penseu. Jo també ho he pensat. No se l'hauria pogut esborrar amb làser? A part del dolor intens que segur que li provoca la ferida, és que sempre li quedarà la cicatriu. 
Després, però, he pensat que tampoc és tan descabellat. Aquesta noia té tan mal que s'ha arrencat la pell, com els jueus s'esqueixen la roba, i ha enviat una foto, testimoni del seu dolor, al seu antic amant (ara recordo aquell vers de Salinas "no te vayas, dolor, mi última forma de amar")
Vull pensar que després de la ràbia i el dolor, aquesta noia traïda trobarà la pau, acceptarà el camí fet, i refarà la seva vida. A totes ens han deixat, un moment o altre, i qui més qui menys tira endavant. 
I sempre li quedarà la cicatriu, és veritat, i em temo que no serà molt maca. Però, qui no té cicatrius? Hi ha algú aquí que no s'hagi sentit mai com aquesta xicota? Que no hagi tingut ganes d'agredir el seu cos, perquè li faci mal? Quan es té l'ànima tan ferida, potser es  necessita treure-ho, passar-ho al pla físic, per tal de patir per la urgència de la carn i deixar de patir pel dolor espiritual, mil vegades més punxant que el físic.
Sí, aquesta noia està una mica pirada, ho sé. És valenta, està boja, és un amor malaltís,  el que vulgueu...
Dieu-me rara, però aquest gest em sembla d'una poesia escruixidora.