Polka

No ets la meva gata. Ets la gata que viu amb mi. I aquesta és, suposo, la primera lliçó que vaig aprendre de tu: estimar sense posseir. Respectar el teu espai, el teu caràcter i la teva independència. 
Vas arribar a la meva vida ja fa divuit anys. Eres un cadell juganer, amb unes dents esmolades com agulles, una panxa inflada de bebè, unes passes vacil·lants, i una veu aguda que et feia miolar de manera esquerdada, tota còmica i tendra a l'hora. Hem passat moltes coses juntes, has patit cinc mudances i un robatori al pis (Què feies quan els lladres eren a casa? Els miraves indiferent des del teu sofà preferit o et vas amagar poruga? no ho sabré mai!) També has patit dos bebès: Em recordo donant el pit a un nen amb tu sobre la meva falda, roncant satisfeta, aprofitant la calidesa de l'infant i entreobrint els ulls amb una expressió de goig molt semblant a la que feia el meu fill.
Ara s'acosta el moment d'acomiadar-nos, i només de pensar-ho se'm fa un nus a la gola. Tu, almenys, no saps que has de morir, i dormites plàcida, deixant lliscar els dies suaus entre els coixins que prefereixes del sofà, que ja tenen la teva forma, la terrassa solellada dels matins, i el radiador calent al qual t'arrambes al vespre.
I és que ets, com tots els gats, una autèntica sibarita. Que troba sempre el lloc més càlid de la casa, que dorm llargues migdiades al sol, que s'amaga sota les fundes dels sofàs, que arrufa el nas si el menú no li agrada i es refrega melosa per les cames de la gent que troba interessant.
Ets capaç d'estar-te llargues estones posant-te guapa, després estar una hora sencera mirant fixament una paret, i al cap de res, agafar-te un atac d'histèria i córrer per tota la casa com si t'encalcés el dimoni.
Això ja s'acaba, estimada Polka. Ja has tengut, que jo sàpiga, quatre atacs epilèptics. Després, estàs més carinyosa, camines insegura i no et vols separar de mi.
Jo vaig preparant el meu cor pel que veig cada vegada més a prop. No sabré com dir-t'ho, tampoc sabré com agrair-te les estones en que m'has fet massatges, que m'has vingut a rebre a la porta quan arribo tard a la nit, que t'has assegut a sobre meu mentre escric o mentre toco el piano.
La lletra petita, o sigui, l'estat en el que ha quedat la banqueta del piano, o el sofà, no ho recordaré. Com tampoc les vegades en què has considerat que havia estat massa temps fora i m'has castigat, quan he tornat, amb al indiferència més punyent.
Ens haurem d'acomiadar, benvolguda amiga, i tu em miraràs amb els teus ulls blaus de mar, i t'acariciaré la closca, i fregaràs els bigotis amb la meva mà amb cara de gust infinit, i et diré adéu, i te n'aniràs allà on sigui que se'n van els animals quan moren.
De fet, penso que el paradís deu ser molt semblant al que ha estat la teva vida de gata.