dimarts, 2 d’octubre del 2012

Insomni

Tinc entès que és una de les maneres de tortura més emprades: privar de son.
Sempre he tingut el son molt lleuger, però aquests darrers mesos, no se si és que m'estic fent vella o què, però començo a patir-lo seriosament.
Vull dir que quan s'acosta l'hora d'anar al llit ja em començo a agobiar: ja està, ja hi tornem a ser... I em fico al llit, intento llegir alguna cosa avorrideta, assaig, per exemple, i quan se'm tanquen els ulls m'estiro esperançada. Va, que aquesta nit dormo de veritat.
I alguna cosa del meu cervell comença a activar-se. Venen al meu cap pensaments que no vull. Faig el repàs de les coses que podrien anar malament, malalties que amenacen els que estimo, penso en els que vaig estimar i ja no hi són, penso el que he fet durant el dia i dic, mira, a aquell alumne li hauria hagut de dir tal cosa i tal altra.
I de sobte dic ja hauria d'estar dormint, i ja hi tornem a ser.
Cap posició em sembla còmoda. Tinc fred, o calor, o mocs, o el cabell em tiba, o em molesta a la cara, o els llençols em fan una arrugeta molesta, o passa el camió de la brossa, o una moto, o els veïns discuteixen, o es dutxen, o els cau alguna cosa, i ara s'aixeca un nen a fer pipí, ara em ve al cap una paraula que he estat buscant tot el matí mentre escrivia, i no he tret el dinar del congelador i....
Bufo una mica.
Intento fer respiracions (toco l'oboè, senyors, això està "xupat")
So-m'hi. Respiro una, respiro dos, respiro, vinga, em relaxo, i no hi ha manera, i si no dormo demà no podré anar a córrer i si no puc anar a córrer no podré fer la cursa, i si no...
Sento les campanades de Santa Maria, ja ha passat una hora des de que he tancat el llum. Valoro la possibilitat d'aixecar-me a escriure. O a planxar. O a mirar la lluna, o a fer qualsevol cosa menys donar voltes al llit com un pollastre fent-se a l'ast.
Un dia fins i tot em vaig plantejar anar a córrer a les dues de la matinada. No ho vaig fer per por de tenir un ensurt.
Després m'adormo, però al cap d'una o dues hores em torno a despertar. Faig una mica més de "ruta del bacalao", no tanta com abans, i torno a dormir. I així dos o tres vegades cada nit.
Sempre em desperto abans que soni el despertador, i vaig obrint i tancant els ulls la darrera hora.
Qui no ho ha passat, no sap el que és. Terrible.
El dia següent tinc plorera i estic extenuada, i la gent que no em coneix em diu vinga, que aquesta nit dormiràs plana, i jo se que no, que per més que vagi cansada, i em relaxo, i tal, quan al vespre torni a anar al llit, tornarà a començar la cançó de l'enfadós.
Aquesta estampeta m'ha semblat molt tendra, però segur que qui l'ha escrit no ha patit mai el que és insomni de veritat.


2 comentaris:

isabel ha dit...

A mi em passa sovint i al meu pare també li passava. Amb el temps he aconsegit una cosa que ell m'havia recomanat sempre i que deia d'una manera molt gràfica: "faig veure que no em desperto".
T'asseguro que funciona. Deixo anar la ment lliure i relaxada. En aquests moments és quan em visiten les solucions als problemes més complexos, quan la imaginació vola més lliure i em relaxa. D'aquesta manera aconsegueixo descansar lo suficient com per encarar la jornada laboral i doméstica amb cara i ulls.

mar ha dit...


Maria, perquè no ho dius al metge i amb una pastilleta potser no gaire forta, posaries remei al insomni.
T'ho dic perquè jo m´he trobat que quan una cosa amb fa patir passo una nit així. Quan les coses em van normals no, dormo.
Jo, no és que m'agradi massa medicar-me, però hi ha el Diazepan de 5 mg. que no és fort i jo amb mitja pastilla ja em relaxa i aleshores dormo tranquil·la i si em cal de dia també la prenc, només relaxa no fa venir son. I sols ho prenc quan em convé.
Ara, preferiria que ho consultessis
primer al teu metge. Espero puguis solucionar aquest insomni.
Molt bonics els teus escrits. Una abraçada . Mar