dijous, 15 de desembre del 2022

Els danys col·laterals

Fa molts anys vaig tenir un disgust enorme: el Fernando, un nano que havia portat a l'esplai, estava a la presó per un triple assassinat. Us ho vaig explicar aquí i aquí 

Aquella mateixa setmana, a la tele van dir que el famós "violador del casc" havia estat detingut a Barcelona. Un fill de puta menys pel carrer, vaig pensar. Al cap d'unes hores vaig saber qui era aquella persona, i va resultar que el coneixia, i em vaig quedar a quadres

Això del Fernando una mica es podia veure venir (no tan bèstia, però bé, ja apuntava formes quan era un nen), però la persona que havien detingut era un home que jo apreciava i respectava molt, i mai ho hauria pensat.

De la impressió terrible que em va fer, tot plegat, em vaig quedar sense veu.

Suposo que el meu cos es va crispar tant que em va bloquejar. 

O potser em va dir calla. No parlis. No et moguis. Una persona que tu apreciaves és un assassí. L'altre, és un violador. Tens massa mal, has de viure aquest dolor en silenci.

Hi penso molt, en aquell moment tan dur, i en la reacció del meu cos. A vegades la ràbia ens empeny a cridar, quan en realitat el que necessitem per a sanar és interioritzar el dolor, acceptar-lo per a gestionar-lo.

I aquests dies ha passat una altra cosa, que m'hi ha fet tornar. Ara fa poc han detingut un home per abusos sexuals a menors d'edat. En aquest cas és un músic conegut, fins aleshores respectable pare de família, prou famós com perquè TV3 tingui imatges d'arxiu d'ell actuant i les emeti, dient el seu nom, el lloc on viu i on treballava. 

I jo penso, primer de tot, en les seves víctimes, en el dolor que deuen estar passant. 

Però penso també en la seva família, en els seus fills, en la gent que pateix pels pecats de la gent que s'estima. Penso en aquests danys col·laterals en els que potser no parem prou atenció, com si, per una concepció judaica de la vida, trobéssim que també en són responsables. M'explico, o és molt embolicat? Aquest home no només ha fet un mal infinit a les seves víctimes, sinó també a la gent que se l'estimava, que confiava en ell i que el tenia com referent. 

I pensant-hi, en tot això, i desitjant que la justícia actuï, que mai més pugui fer mal, que les víctimes se sentin cuidades i respectades...

Penso, i penso, i penso en la gent que l'estimava a ell. No ho puc evitar. I em pregunto si nosaltres, els de a peu, els que no som policies, ni jutges, ni investigadors ni advocats, si tots nosaltres no podríem callar, enlloc d'opinar, massacrar, escarnir, jutjar sense proves. 

Torno a la reacció que va tenir el meu cos quan vaig saber que dues persones que jo apreciava eren un assassí i un violador. No diuen que el cos és savi? Potser vaig quedar-me muda per poder processar el dolor. Potser tanta ràbia, comprensible, no ens ajuda.

No voldria que això semblés una justificació ni una exculpació, i en cap cas, de cap de les maneres, estic dient que s'hagin de silenciar aquestes situacions. Vull que la justícia treballi, i tant. Però tampoc vull afegir més i més dolor, sobretot a aquestes víctimes col·laterals, i tant soroll mediàtic penso que fa més mal que bé.


(P.d. Els que esteu temptats de dir-me que vaja amistats que tinc, us ho podeu ben estalviar. Gràcies)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tu, Maria. Però em sembla q és difícil q els mitjans se'n puguin estar.