Quan vaig començar aquest blog hi penjava, com a mínim, una entrada a la setmana, tot i que molt sovint eren més.
Escrivia molt, i ho publicava aquí. Era la meva manera de donar-me a conèixer a gent llunyana. Sempre vaig dir que els blogs són la democratització de la publicació: no necessito intermediaris per arribar als lectors.
Publicant en el blog vaig aprendre moltíssim. A corregir, (quin mal que fa llegir textos del principi!) a deixar reposar les idees abans d'obrir-les, a ....
Sempre dic que sóc escriptora gràcies a aquest blog, que va ser el meu petit gimnàs, el lloc on vaig entrenar-me abans de sortir a córrer.
No tot són avantatges, però: en un blog no tinc editor, per tant, els textos no passen un control de qualitat: no tinc un corrector que m'avisi de les faltes, o per exemple, ningú m'avisa si hi ha alguna incorrecció (d'estil, o de to), o si el meu text pot ferir gent, etc.
Aquesta falta de control, fa que qualsevol pugui penjar els seus textos, i al final, provoca que el que publico quedi enterrat en moltes altres entrades de gent que també està en el seu dret de publicar, i ara!
Ara publico molt menys, al blog. Escric moltíssim, però els meus textos tenen altres maneres d'arribar a la gent.
Tot i així, no vull tancar aquesta història. Suposo que li tinc una estimació especial. Com el primer gat, o el primer amor, aquest blog és el primer mitjà pel qual vaig tenir lectors més enllà de la meva família.
Molt sovint penso en articles que podria penjar. En tinc alguns de pensats, però el dia a dia se'm menja i em costa trobar el moment.
Ara em disposo, però, a tornar-hi. Ho intentaré.
No puc assegurar una entrada setmanal. Però de debò que hi torno.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada