Coses que m'agraden

Després de les darreres entrades, necessito ara escriure quelcom una mica més "light". O sigui que aquí teniu, una llista de coses que m'agraden:
- Les bombolles de sabó: M'agrada la seva bellesa i la seva fragilitat. La tremolor amb que s'encaren al buid, i esclaten amb colors quan alguna cosa les toca. 
- Els homes amb corbata: Ai, no sé, els trobo molt atractius. És una mania com qualsevol altra. No vull dir molt mudats, eh? simplement amb corbata.
- Passejar per la muntanyeta: Ara és ideal, ni fred ni calor, zero graus! M'agrada molt passejar per Montserrat, pel Montseny… a Mallorca hi ha una passejada que intento fer cada any: de Sant Salvador a Santueri.
- Les iaies coquetes: M'encanten les iaies que veig al vestidor de la piscina: s'unten totes de crema i es dibuixen les celles amb un llapis d'ulls marró. M'encanta que es posin maquillatge, anells i arracades. M'encanta que es facin una darrera repassada al mirall i es somriguin abans de sortir amb les bosses d'esport que sembla que no siguin d'elles, i facin un petó a un altre iaio que els està esperant a fora. 
- L'escalfor del sol a la pell durant la primavera. El sol és dolent per la pell, sí, ja ho sabem… però ara que torna a venir l'escalfor, quin goig el primer dia que vas amb màniga curta i notes la carícia del sol a la pell!
- Les maduixes. M'encanta la fruita de temporada, i entre aquestes, la maduixa és una de les meves favorites. M'agraden soles, simplement, menjar-les agafant-les de les fulles i assaborir l'esclat de sensualitat del seu sabor. M'agrada compartir-les, si és possible, amb bona companyia.
- Els petons. I les abraçades, i els axuxons, i que em gratin l'esquena, que em toquin el cabell, les carícies en general…M'agrada donar carinyo, sóc molt carinyosa, i de fet molt sovint em reprimeixo per no atabalar la gent. M'agrada, com no, rebre'n. Hi ha a l'escola on treballo un nen de primer de primària que sempre que em veu, sigui on sigui, ve corrents a fer-me un petó i una abraçada. Ell no ho sap, però m'alegra el dia.
- La música. Ja ho vaig dir a un post anterior: fent música sento una barreja de plaer sensorial i plaer espiritual, un tast de transcendència, que em fa feliç com cap altre experiència. Penso, com Nietzsche, que  la vida sense música seria un error.
- Parlar hores i hores. Tinc molta sort, sabeu? Estic rodejada de gent molt interessant, amb qui puc parlar hores i hores, de tot i de res. Molt profundament, o molt lleugerament. Aprenc tant!
- La poesia. Algunes persones diuen que la poesia no els agrada perquè no l'entenen. No cal entendre, diria. Simplement rebre-la, assaborir-la, llegir-la amb el cor.
- Fer llistes! A part de fer llista de coses que queden per fer...De coses que m'agraden. De coses que vull fer abans de morir-me. De amics amb qui vull passar més estona. D'obres que vull tocar, de llibres que vull llegir. De llocs on vull anar. Si cliqueu a l'etiqueta del final d'aquest post, podreu accedir a les llistes que he publicat aquí.
- Les bones notícies. Sí, alguna n'hi ha! només cal parar atenció. Les males notícies arriben soles i d'improvís, i fan molt soroll, i per això molt sovint hi parem massa atenció, i oblidem de mirar les bones notícies. Avui, per exemple, no ha plogut. Avui, per exemple, una alumna de quart d'ESO m'ha fet sentir molt valorada. Aquesta setmana, per exemple, una bona amiga ha trobat feina, i una persona m'ha enviat un what's up que m'ha fet sentir molt bé. 
- Els reptes. Darrerament en tinc uns quants davant: personals, professionals… alguns em provoquen un formigueig al ventre, altres no em deixen dormir. Alguns em veig molt capaç de fer. Altres fan més respecte. Però amb l'edat he entès que renunciar a créixer per por d'entrebancar-me és sempre un mal negoci.
- Veure sortir el sol a l'hivern, i veure'l posar-se a l'estiu.  I és que del dia m'agrada tot, però el que més m'agrada són "les puntes". Veure el sol amorosir de llum el matí poruc abans d'anar a treballar, i donar gràcies per tot el que m'espera, veure el sol submergir-se en una tarda esclatant, i donar gràcies per tot el que ha estat. M'agrada, i molt. 

El que volies, i el que és.

Quan comences a fer-te gran et planteges com vols ser.

Què vols fer, com ho vols fer. Poc a poc construeixes el teu jo, amb el que tens, aprenent a valorar el que és possible. Interactues amb altres, que t'enriqueixen (sí, sempre, fins i tot les experiències més atroces t'enriqueixen i et fan créixer)

I vas fent. Creixent en dos direccions: cap enfora, obrint la teva vida al món, i també cap dins, enriquint la vida interior.

Poc a poc aprens a gestionar les renúncies.

En algun moment, passat els anys, potser sense adonar-te'n,  has posat la cinquena marxa. Vas fent.

Però no comptaves que algunes renúncies que en un principi ni t'havies plantejat, et començarien a coure amb el pas del temps. O que algun esdeveniment inesperat faria trontollar el teu esquema preconcebut.

I potser en algun moment t'atures, et mires al mirall. I descobreixes que hi ha alguna cosa a la que havies renunciat, potser sense plantejar-t'ho, que ara et crema. Entens que el teu projecte de vida, que en un principi t'omplia, perquè començaves, o perquè la il·lusió et donava fortalesa, o perquè hi posaves tota la teva energia, ara ja no t'omple, no almenys com per que no et corqui algun cop tot allò que no és.

I aquí és on neix, suposo, el conflicte de la maduresa.

Aleshores t'has d'aturar.

I mirar la teva vida.

I pensar si el teu projecte, allò que volies ser, et manté encara. Gestionar la diferència entre el que volies i el que és. 

Plantejar-te si has de continuar posant en calçador la teva vida dins la idea que te n'havies fet quan eres més jove.

O si la teva vida, les teves emocions, les teves aspiracions, són potser més amples, amb més volum del que quan eres jove et pensaves.

Parlo de feina, de relacions humanes, de formació, de mil coses. 
Parlo de ser capaç de revisar la idea, el projecte.

Parlo de sortir de la zona còmoda o quedar-te amb la conformitat del que pensaves de jove que et bastaria.

Gran conflicte, doncs.

Mostrar la panxa

La major prova d'afecte que et pot fer un gat és mostrar-te la panxa. Ho fa quan sent que pot confiar en tu. S 'ajeu i es posa panxa amunt. En aquests moments t'ofereix la part més indefensa que té, i et dona l'oportunitat de fer-li mal.

Aquests dies hi penso molt en això. En com les persones funcionem igual. Quan algú ens importa, ens tornem vulnerables: oferim el nostre temps, la nostra atenció, fem un espai al nostre cor per a aquesta persona. 
I ens arrisquem. Per una part, perquè mostrant-nos donem idea de quins són els nostres punts febles: permetem que no ens vegin tan perfectes, deixem que ens vegin les vísceres.
Per altra banda, perquè donem poder sobre nosaltres. Perquè si algú ens importa, ens pot fer mal. De moltes maneres. Sigui amb la indiferència, o sigui volent ocupar tot el nostre espai. Sigui amb malentesos. Sigui amb massa paraules, o amb massa silencis, o amb una barreja anàrquica de silencis i presències que atabala.
Hi ha gent que amb els anys aprèn a nedar i guardar la roba. A protegir-se. A no mostrar la panxa a no ser que l'altre la mostri ben visible, i en tot cas, amb molta prevenció. Aquestes persones no es solen fer mal, en les relacions humanes. Són capaços d'implicar-se amb seny. Amb contenció.
En canvi, n'hi ha que continuen panxa amunt, com els gats. Hi ha gent que pensa que tot i els perills, paga la pena fer-se vulnerable, malgrat algunes vegades els hagin ferit. Que prefereix que "no quedi per mi".
Admiro la gent que amb tossuderia continua deixant espai al seu cor, malgrat sàpiguen que es poden fer mal. Que gosen sortir de la seva zona còmoda i anar més enllà.
S'enduen moltes més bufetades, és cert. Però quants instants brillants de dolça complicitat assaboreixen mentre els altres estan mirant-s'ho covardament des de la prevenció!

La sípia

La sípia és dels animals més ferotges del mar. Així com els peixos fugen escopetejats quan t'acostes, o s'enterren a la sorra esperant que no els vegis (que monos, els llenguados, només se'ls veuen els ullets!) o canvien de color com els pops per confondre's, o s'amaguen a caus on no hi podem arribar, la sípia, que també pot canviar de color com els camaleons i els pops, si es veu descoberta planta cara. 

És un animal valent, doncs. I això que la seva única arma és el bec que té, semblant al d'un lloro, amagat entre els seus tentacles, que com a molt ens faria una pessigada dolorosa, però de cap manera ens impediria matar-la. 
Em pregunto què deuen pensar, quan veuen que m'hi acosto amb les ulleres de busseig, i les observo. Elles m'amenacen amb aquells ulls amb veta, i bufen talment bous enfurismat. Pobretes. 
Alguna vegada, una sípia m'ha arribat a fer respecte. Si em quedo a mirar-la, ella es va creixent i amenaçant-me, bufant-se, movent-se cap a mi intentant que fugi, tirant tinta com tira vapor una locomotora a punt d'arrencar. 
Sap que puc amb ella? Suposo que ella confia en que jo no ho sàpiga i m'espanti. Alguna vegada, quan me n'he allunyat, m'ha semblat veure-la amb un posat satisfet: ha fet fora el monstre.
Així hauríem de ser nosaltres davant les nostres pors. Sempre hi haurà coses per les quals no ens sentim amb prou preparació. Podem intentar fugir, però no sempre ens és possible. Podem mostrar les nostres armes, com fa la sípia, però a vegades són insuficients. Davant els reptes, potser convé anar amb la cara ben alta i respirant fondo. Segurament desfent-nos per dins, però fent veure que sí, que ens hi veiem amb cor, que ho superarem. A vegades l'amenaça més forta no és el perill al qual ens enfrontem, sinó la por a ell, que ens pot ensorrar i deixar-nos paralitzats.
La meva mare sempre diu que a la por l'hem de mirar de cara, i darrerament ens n'ha donat un bon exemple, d'aquesta actitud. 
Doncs sí. Davant els monstres amenaçadors, cal mantenir el cap ben alt i tenir un posat valent.
Deia que la única arma de la sípia és l'humil bec. Potser, però, té una arma molt més potent: el seu coratge. 

Cantant

foto Laia Campos

Ahir vam fer el darrer concert, al Palau de la música, i avui m'han preguntat què he sentit cantant el Rèquiem de Brahms. I com que la persona que m'ho ha preguntat sap de què va la història li he pogut explicar, i crec que m'ha entès. Ara us ho intentaré explicar, però no sé ben bé si me'n sortiré.

Què se sent cantant això? 

No es pot expressar, no ho pot entendre qui no ho ha viscut, i això que vaig a dir ara, segurament els que no són músics no ho entendran, i em diran exagerada. És, i perdoneu-me la franquesa, una experiència de plenitud i de plaer tan intensa, que està entre lo espiritual i lo sexual.

No us esvereu. Deixeu-me continuar.

Cantant això entens el significat de la paraula comunió. Un munt de gent fent el mateix, i tan intens. Arribes a un estat de transcendència. Deixes de ser tu. Ets part d'un tot. Ets una gota de rosada en el camp d'herba. Ets el silenci vibrant del levare. Ets la nota que faltava per completar l'acord.

Experiència sexual, sí, deixeu-me dir-ho tranquil·lament, i altre cop, els que ho han viscut m'entendran.

Aquesta commoció que tens quan quelcom tan teu de tu va més enllà de tu mateix, i es fon, en algun punt, amb un altre, que també et dóna quelcom tan seu. Aquesta sensació de liquar-te, de desfer-te, de fondre't. 

Cantar això ha estat carnalment espiritual. Un gran regal que m'ha estat donat, i que poso a la maleta de les coses per les quals ha valgut la pena estar aquí.

Poesia de dissabte sant...

Mañana

El alba está lejana.
No sé qué busca el pájaro
entre la noche densa.
Habla, murmura, insiste.
Se acerca a la ventana.
Dice que el sol no ha muerto
y existe otro mañana.

José Emilio Pacheco

Els Cirineus

Vaig creixent, encaro una altra setmana santa, i malgrat n'he viscut tantes, la veig diferent, doncs les vivències d'aquest any passat em fan entendre-la des d'un altre punt de vista. 

Per exemple, aquests dies estic donant voltes al personatge de Simó el Cirineu. 
Mai m'hi havia fixat, en aquell pagès que tornant del camp es va trobar Jesús camí del calvari i va ser obligat a dur-li la creu. 
Suposo que el personatge real degué remugar, tenint ganes d'arribar a casa, haver de deixar-ho tot i agafar un tros pesant de fusta, per acompanyar un comdemnat a mort, no sé pas si era molt supersticiós, me l'imagino maleint la seva mala sort i, arribant a casa comentar a la seva dona, no et pots imaginar el marron que m'ha caigut venint cap aquí.

Penso en aquest personatge, perquè he estat duent una creu, els darrers mesos. Una creu ben feixuga. 
I m'he trobat gent al costat. Cirineus espontanis, que han fet costat en dies aspres en què tot tenia mal sabor, en que el sol no escalfava i la pena se'ns arrapava a l'ànima i feia difícil de respirar.
Dins el dolor, ha estat dolç i intens. Hi ha hagut gent que s'ha fet present, fent costat en petits detalls, potser simplement enviant un what's up a primera hora del matí, o fent una abraçada, o convidant a una xocolata, o portant galetes, o xerrant una estona, o dient jo sé el que és, i compartint la seva vivència malgrat fes mal.
Ha estat balsàmic sentir que no estàvem sols en aquesta batalla, saber que hi havia tanta gent pregant, enviant bones vibracions, notar la onada immensa d'amor que ens ha embolcallat i ens ha fet passar aquests dies menys feixugament.
Encaro la setmana santa, doncs, però la visc des d'un principi amb  un esclat d'alegria pasqual, una autèntica resurrecció, un sentiment d'agraïment tan fort que no podem deixar de somriure a totes hores, doncs el pes que ens ha afeixugat tant ara ha desaparegut. La creu ha desaparegut, i ho cridem als quatre vents: hem vençut la mort. La Pasqua ha arribat.

I m'aturo, i veig els cirineus que han acompanyat. 
Gràcies. De debò, moltíssimes gràcies. Ha estat una creu certament feixuga. El que se'ns ha estat concedit, però, és enorme. 
Gràcies.

Missatge per la T. 
D'aquests cirineus, n'hi ha un de ben especial. Algú que en principi, ni li anava ni li venia, i ha donat un acompanyament que ha estat vital pel meu equilibri. Just quan a casa sortim d'aquest mal son, vull agrair-te el que has fet, molt més del que et penses. 
Ara tu reprens aquest camí d'espines, a vegades el destí té aquestes bromes de mal gust. No saps com voldria poder alleugerir-te, fer-te jo de cirineu, tot i que sé que estàs molt ben acompanyada.
Preguem a casa per a tu i per la teva família. Sé que te'n sortiràs.
Després d'aquesta passió, vindrà la resurrecció. I ho celebrarem juntes. 

La bata

La meva padrina, la mare del meu pare, era una velleta dolça i tendra, amb la veu fina i tremolosa i el cos menut. Semblava que hagués de trencar-se només en esternudar, però fou una dona d'una gran fortalesa, que visqué molts anys i molt intensos, i que va morir després de lluitar feroçment contra la seva decadència: no volia deixar el meu oncle Damià sol. 
Quan tenia uns setanta i pocs anys es va comprar una bata d'hivern. Era una bata rosa, feia cara de ser molt calenta, tenia els botons folrats també de rosa, i un rivet blanc a cada butxaca. Era una bata molt maca, llarga fins els peus.
No se la va posar mai. Per casa en portava una altra, que havia estat blava i de tant rentar ara ja tenia un color indefinit, tirant més a grisós. Havia recosit les butxaques i s'havia posat els botons d'un altre casta, perquè els originals s'havien perdut. Al cap dels anys portava també un cinturó d'una altra bata, perquè l'original se li havia perdut.
Era tota tendra, amb la seva bata cutre, asseguda a la camilla mirant la tele a tot volum.
No es va posar mai la bata rosa. La guardava. Per quan fos vella. Per quan estigués malalta. Per si venia el metge. 
I la bata va anar passant anys guardada a l'altell de l'armari.
Quan va morir la vam recuperar, em sembla que la meva germana se la va fer seva. 
Aquests dies hi he estat pensant. En les meves bates. En el que guardo per a dies millors.
És cert que hem de deixar espai pel demà. Viure "només en l'avui", és una mica absurd. Si tothom funcionés així, ningú plantaria fruiters, ni tindria fills (jo no aniria a córrer i m'alimentaria només de xocolata!)
Evidentment, vivim pensant en el demà. Guardem coses per a dies més propicis. A vegades volem esperar el moment adequat. Potser no és ben bé ara, ens diem. I anem fent.
Però sabeu?
No sabem si el cervell se'ns farà aigua i ens adormirem en la inòpia. No sabem si en aquests moments les nostres cèl·lules cabrones es fan un festí a costa nostra. No sabem si el nostre cor farà un esclat aquesta nit. 
Ho diu la bíblia,  vetlleu i pregueu, que no sabeu el dia ni el moment.
Potser que deixem de viure com si el temps fos etern i poguéssim anar guardant coses per després, doncs no sabem si això arribarà. 
Cal estimar el nostre avui, i viure'l intensament, sense estalviar-nos cap petó, cap abraçada ni cap instant de goig. En l'últim moment, només tindrem el que hem viscut. I res del que deixàvem per demà ens farà profit.

Aquell desig

Una vegada vas llegir que tenim l'edat dels nostres desitjos. Potser és veritat. Hi has estat pensant aquests dies.
Continues sent jove mentre tinguis desitjos, penses. I guardes al sarró coses pendents, racons on anar, plats a provar, música per assaborir, bogeries que no saps ben bé si faràs o no, però de mentre, planeges amb delectació, perquè, tanmateix, somniar és gratis. 
Hi ha però, un moment en que acceptes que algun desig no s'acomplirà. Aquell viatge. Aquella cursa. Aquell títol que no vas poder treure't en aquell moment. Aquella vida alternativa que posposaves, per comoditat, perquè els fills eren petits, perquè no era el moment...
Que dur que és acceptar, doncs això, que hi ha coses que ja no tindràs mai.
Renunciar als somnis? Potser simplement és fer les paus amb la teva ànsia. Començares aquest camí quan vas aprendre a dominar la impaciència infantil que et feia voler-ho tot, però JA!
L'educació que vas rebre te'n va ensenyar, de gestionar la maduresa, aprenent a renunciar a desitjos més primaris per tal d'obtenir coses millors més enllà.
Ara mires el camí, a l'equador de la teva vida. Tens a l'esquena tant dolor acumulat, tan goig, tanta esperança… tens un present una mica apedaçat, no és com te l'imaginaves de jove, però malgrat això, te l'estimes, perquè és teu, és la teva vida. 
I mires el futur.

I allà està. Un desig inesperat, com aquelles flors tímides que creixen a les esquerdes de l'asfalt, i esquitxen de groc un espai més aviat aspre, gris, recremat pels anys.

Pots aixafar aquesta flor. Ho has fet, altres vegades. Pots també deixar-la allà. Tanmateix, saps perfectament que no creixerà gaire més, enmig de l'asfalt.
No vols que aquest desig malbarati la teva vida. No vols, tampoc, renunciar-hi. No vols alimentar-lo, no vols tampoc ofegar-lo. Voldries deixar-lo allà, i contemplar-lo amorós mentre omples la teva quotidianitat d'urgències que no estimes, per no pensar en el que no tens.
No ets cap sant. No ets cap dimoni.
Somniar és gratis? 
Tu voldries que no et sortís massa car.

Coses que cal no oblidar

De vegades ens acostumem tant a la felicitat, que ens oblidem de donar-ne gràcies. Com si ser feliç fos el més normal del món, com si fos el que ens pertoca, perquè sí, perquè som més guapos. Potser això de tenir tantes coses fantàstiques i gratuïtes, ens ha fet creure que "ens ho mereixem".

Aleshores, la vida, o l’atzar, o Déu, (poseu-hi aquí el que vulgueu) s’encarrega de fer-nos tocar de peus a terra. I molt sovint ho fa amb una batzegada violenta, que ens retorna a la realitat. 

I la realitat és que la vida és un fràgil miracle de mil equilibris delicats. Que qualsevol onada d’aire pot fer trontollar la placidesa de les hores, la confiança amb què deixem lliscar suaus els dies. Som, deien els jueus, com violinistes a la teulada, intentant mantenint-nos estables mentre afinem la nostra cançó.

Doncs sí. A vegades ens calen cops durs. Per recordar-nos de donar gràcies d’aquestes petites coses que fan el teixit d'una vida feliç, i que massa sovint deixem passar epidèrmicament, sense agrair-les.

Una dutxa d’aigua calenta. L’olor del cafè al matí. El ronroneig del gat. Una besada a deshora, una mirada intensa. El pessigolleig de l'enamorament. La llum neta del sol a primera hora del matí. El mar tossut. El tacte dels llençols freds sobre el nostre cos rendit. La rialla dels petits. La primavera impúdica. La música. Tenir un plat a taula cada dia. Que algú somrigui quan ens veu. Cuinar per a algú que t'estimes.

Els cops durs ens deixen atordits. Però potser, com la febre en els infants, són necessaris per a créixer. 

I per no oblidar-nos mai de donar gràcies de tot el que tenim.

Dia del pare

Missatge dedicat a aquests pares meravellosos, que salten a l'arena per intentar evitar-nos el dolor, i que quan volem seguir lluitant es posen al nostre costat, per acompanyar-nos i fer-nos costat.
(P.S: perdoneu la música infumable que li han posat al vídeo… en un principi aquí hi havia d'haver un altre vídeo, amb una altra música, i els comentaris traduïts, però han desactivat el compte i he hagut de buscar a corre-cuita un altre vídeo)

Cantant Brahms

Tinc un amic que sempre em diu que no hi ha casualitats, que totes les coses passen per alguna raó, com si la vida fos teixida de moments que arriben just en el moment adequat, per ensenyar-nos el que necessitem aprendre per continuar caminant. 
Potser sí que és veritat. Molt sovint, mirant enrere, he entès que els  fracassos, que em van doldre tant, em van fer forta i em van permetre tenir molt més del que en principi havia somniat. O he agraït estar just en el lloc que toca, a l'hora oportuna, quan no estava previst ser-hi.
Doncs bé, suposo que aquesta no-casualitat havia planejat que cantés Un Rèquiem Alemany, de Brahms. I que ho fes just ara.
Em passen moltes coses, i molt intenses, i davant de tot, m'he d'aturar a cantar el que Brahms va composar el 1869: un Rèquiem que més que missa de morts és clam a la vida, a la força, al l'esperança.
Sento en el meu interior una lluita ferotge, em nego a sucumbir a la pena, m'aferro a l'optimisme amb ràbia, i mentre, repeteixo els que van a sembrar plorant, recullen els fruits amb alegria. 
Canto Brahms. Un Rèquiem Alemany, amb tot el meu cor, amb el meu cos sencer, la meva pell eriçada, els meus ulls seguint el gest del director, les meves vísceres, el meu crani ressonant joiós als aguts, la meva respiració acompassada a l'alè de dues-centes persones més.
A l'assaig d'ahir, dirigida per Xavier Puig, submergida en la massa coral, hi va haver moments en que no vaig poder cantar. Sentia molt prop meu tanta gent a qui vull dedicar aquestes paraules (mort, on és el teu fibló, on la teva victòria?) Tot el meu cos era música i esperança, i vaig assolir un estat d'una plenitud i una pau estranyament vibrant, no sé com dir-ho. 
Algun compositor digué que on acaben les paraules, comença la música. 
Així que, pobra de paraules, us deixo amb Un Rèquiem Alemany. Que ha arribat a la meva vida just quan el necessitava.




Per cert, el Cor Ciutat de Mataró ha engegat un Verkami per poder fer aquesta producció.
Podeu llegir la informació i ajudar-nos a dur a terme aquest ambiciós projecte clicant aquí.

I si ens voleu venir a escoltar, podeu fer-ho:
- Dia 30 de Març a Mataró: Teatre Monumental a les 18 h.
- Dia 12 d'Abril a Granollers: Teatre Auditori, a les 21 h.
- Dia 14 d'Abril a Girona: l'Auditori, a les 21 h.
- Dia 24 d'Abril a Barcelona: Palau de la Música, a les 21 h.

Aquells infants

Avui els alumnes de primer d'ESO han escoltat un tros de l'Adagio d'Albinoni. Algun d'ells m'ha dit que era trist. Jo m'he posat a recordar els moments en els que el vaig sentir. Sempre l'associaré a una guerra, la de l'antiga Iugoslàvia  i a Vedran Sailovic, violoncelista de l'òpera de Sarajevo, que vaig conèixer personalment, i que mentre va durar la guerra, desafiant els franc-tiradors, va estar sortint a tocar a les runes del teatre, per protestar per la situació. 

Els meus alumnes m'han preguntat si havia servit d'alguna cosa. Com m'agradaria dir-vos que sí, els he dit, tant de bo un violoncel pogués aturar una guerra… almenys pot fer que prenguem consciència. Potser no va aturar la guerra, però sí que va moure molts cors, entre ells el meu.

Sense adonar-me'n, m'he trobat parlant amb els nois de la guerra. Dels que pateixen. No entrava dins el programa d'avui, però els veia receptius i interessats, i no volia deixar escapar la ocasió. Aquella gent que patia aquella guerra era com jo, com vosaltres, com els vostres pares, els explicava… Em costa que m'escoltin parlant d'intervals ascendents o descendents, però explicant-los que he estat en un país en guerra el seu cor s'ha obert i han preguntat mil coses.

Tornant a casa, amb el meu fill Mateu, que té quasi onze anys, he estat recordant la canalla que vaig conèixer als camps de refugiats de Croàcia. Fa vint anys d'allò, ja deuen tenir-ne trenta, potser ja són pares. De nens com ells. Espero que els hagin pogut donar una millor infància que la seva.

On és la nena a qui no li vaig donar xocolata? se'n recorda de mi? No ho sabré mai. Jo no l'oblidaré. 

Quants infants viuen en aquests moments situacions d'aquestes? Mirava en Mateu, carregat amb la bossa de l'escola, queixalant feliç un entrepà de formatge, i en donava gràcies, d'ell, de la nostra tranquil·litat, i pregava pels nens que no poden viure aquesta infància feliç i despreocupada, i pel patiment dels pares que veuen els seus fills espantats, mirant el cel, empassant pols, passant fred, calor o gana.

Després he vist aquest vídeo de Save the Children. 



I he pensat que, a més de pregar per ells, us escriuria aquest post, per demanar-vos a vosaltres que també pregueu. 

Sabeu? Potser les nostres pregàries són com la música d'aquell violoncel: no aturaran la guerra, però seran un clam contra la barbàrie i canviarà els nostres cors.

curset de pares

Començo a pensar que seria bo fer un curset de pares/mares, més enllà del típic del part. Al capdavall, el part és una estona (aquella "horeta curta" que a moltes se'ns va fer eterna) i la maternitat dura molt més.
Després de tants anys donant classes a secundària, ara que amb l'edat que tenen els meus fills ja li començo a veure les orelles al llop, tinc tota una proposta d'assignatures, a veure què us sembla:
–Parlament amb paret: mirar fixament una paret, raonant amb ella, i esperant que reaccioni. És ben bé la mateixa sensació que tenir una conversa amb adolescents.
–Un, dos, tres… responda otra vez! El títol del programa de tele dóna nom a una altra assignatura, molt relacionada amb l'anterior, que consisteix a aprendre a dir les coses dos, tres, quatre vegades… sent capaç de trobar diferents modulacions, que van des de la súplica a la insistència punxant, des de l'humor a la ràbia.
–Diogenes i decoració: o com sentir-te còmoda quan no pots veure el terra de l'habitació. Entendre aquest abigarrament com quelcom natural: la necessitat de sentir-se segur amuntegant la roba bruta de varis dies a terra. Potser és una manera d'allunyar les males vibracions, o de marcar el territori.
–Conversa Zen, o com estar estones rebent, com a molt, monosíl·labs, no sentir-te idiota i ser capaç d'extreure'n la informació que necessitis.
–Diferenciació de preposicions: la gran diferència entre "dins" el rentaplats i "sobre" el rentaplats, i maneres de transmetre-la.
–Les aromes de Calcuta: mitjons, samarretes suades, tovalloles humides oblidades de fa tres dies a l'equipació d'educació física… tot un món per descobrir.
–Alimentació equilibrada: o com sostenir en una mà una hamburguesa i en una altra un paquet de galetes chiquillin, i alternar una queixalada amb una altra. Tanmateix es barregen a la panxa!
–Pensament màgic: amb les seves dues vessants: la roba apareix màgicament plegada als calaixos, i, màgicament també,  els comptes corrents s'omplen de diners a mida que els anem buidant.
–Relaxació profunda en moments estressants  o com ser capaç de contestar tranquil·lament i sense perdre el control a un energumen/a que et crida per foteses. 
–Gestió de la culpa: (aquí qui hagi anat a cole de monges segur que té avantatge) tot és culpa teva, pare/mare! He suspès anglès perquè no anem a viatjar a llocs interessants. No t'he avisat que arribava tard perquè no m'has posat saldo al telèfon. No és culpa meva si em portes a aquesta escola tan dura i suspenc. M'he menjat dos paquets sencers de galetes però a qui se li acudeix deixar-les allà davant que de seguida es veien?
–Curset accelerat del món digital: o conèixer els cinquanta gadgets sense els quals el teu fill/a serà un margi un desgraciat, i un foreveralone (i recorda sempre, pare/mare, que és per culpa teva!) 
–Diccionari adolescent-adult. Perquè ja no mola dir cutre, ara es mainstream i si riuen diuen LOL i zasca in your face, que flipes mama, i sàpigues que es fapeen i si arribes abans d'hora fail, i wtf? Gameover, si només feia un selfie, la foto palface, que piro que ja m'han wasapejat.

Per què em passen aquestes coses?

Quantes vegades us hi heu trobat? Sembla que tot us vagi malament, i us pregunteu per què us passen aquestes coses just a vosaltres, què heu fet malament, etc.
Però sabeu? A l'inrevés també funciona. I no ens queixem mai, però molt sovint passen més coses bones que dolentes, i jo diria que hauríem d'emprar almenys tantes forces a meravellar-nos de que vagin bé les coses com a queixar-nos de que vagin malament.
Mireu què m'ha passat a mi, des de divendres:
–Em van fer un regal inesperat. Perquè sí, perquè sabia que m'agrada, una bona amiga em va fer un regalet, quan no tocava. Em vaig sentir molt estimada, perquè a més, no és ni la primera ni la segona vegada que aquesta persona, inesperadament, em fa un regal quan no toca.
–Vaig tenir una llarga conversa amb un mestre. Un compositor amb qui vaig sentir una fonda connexió. Vam parlar d'art, de música, de composició, i em vaig sentir molt propera al vell savi, que podria ser el meu pare. Sentir que en l'essència, hem arribat, cadascú al seu ritme, més o menys al mateix lloc, aprendre del seu mestratge, tot parlant de música contemporània, i veure com no deixo mai d'aprendre, i la vida em dóna lliçons gratuïtes a cada cantonada. Aquest va ser un altre regal.
–L'Àngels ens va convidar a passejar per l'hort de les monges. Després vam tenir un moment de recolliment que em va caure molt bé, com el brouet calent quan estàs malalt. Em vaig sentir, altra vegada, molt estimada. 
A més, em van fer una abraçada d'ós, d'aquelles que et cruixen i et tornen a posar a to, que t'esquerden per tornar a posar les coses a lloc, que et reconcilien, que et conhorten.
–Una altra cosa bona, boníssima, ha estat una xocolata calenta amb xurros, una xerrada llargíssima, un passeig pel solete, una desconnectada brutal de totes les neures, com un dia de vacances inserit en la voràgine quotidiana, com una treva en la batalla.
–I per acabar de reblar el clau, un concert, amb el Cor Ciutat de Mataró a Arenys de Munt, que ha estat electritzant. Potser és que estic més sensible que de costum, potser és que el públic estava realment entregat, potser era que de pur cansament he entrat en un estat de consciència superior... En tot cas, tan intens com difícil d'expressar en paraules.
I sabeu, també han passat coses dolentes, i alguna que podria ser horrible, però que sento que no serà, però vull focalitzar la meva atenció en les petites (i no tan petites) coses bones que m'estan passant.
Ah! I avui fa un dia esplèndid, malgrat les nuvolades fosques que a les set del matí prometien un temps rúfol. Suposo que aquest és el resum del que passa darrerament: sembla que tot hagi de ser horrible, però confio que sortirà el sol, i més aviat del que ens pensem.