Avui els alumnes de primer d'ESO han escoltat un tros de l'Adagio d'Albinoni. Algun d'ells m'ha dit que era trist. Jo m'he posat a recordar els moments en els que el vaig sentir. Sempre l'associaré a una guerra, la de l'antiga Iugoslàvia i a Vedran Sailovic, violoncelista de l'òpera de Sarajevo, que vaig conèixer personalment, i que mentre va durar la guerra, desafiant els franc-tiradors, va estar sortint a tocar a les runes del teatre, per protestar per la situació.
Els meus alumnes m'han preguntat si havia servit d'alguna cosa. Com m'agradaria dir-vos que sí, els he dit, tant de bo un violoncel pogués aturar una guerra… almenys pot fer que prenguem consciència. Potser no va aturar la guerra, però sí que va moure molts cors, entre ells el meu.
Sense adonar-me'n, m'he trobat parlant amb els nois de la guerra. Dels que pateixen. No entrava dins el programa d'avui, però els veia receptius i interessats, i no volia deixar escapar la ocasió. Aquella gent que patia aquella guerra era com jo, com vosaltres, com els vostres pares, els explicava… Em costa que m'escoltin parlant d'intervals ascendents o descendents, però explicant-los que he estat en un país en guerra el seu cor s'ha obert i han preguntat mil coses.
Tornant a casa, amb el meu fill Mateu, que té quasi onze anys, he estat recordant la canalla que vaig conèixer als camps de refugiats de Croàcia. Fa vint anys d'allò, ja deuen tenir-ne trenta, potser ja són pares. De nens com ells. Espero que els hagin pogut donar una millor infància que la seva.
On és la nena a qui no li vaig donar xocolata? se'n recorda de mi? No ho sabré mai. Jo no l'oblidaré.
Quants infants viuen en aquests moments situacions d'aquestes? Mirava en Mateu, carregat amb la bossa de l'escola, queixalant feliç un entrepà de formatge, i en donava gràcies, d'ell, de la nostra tranquil·litat, i pregava pels nens que no poden viure aquesta infància feliç i despreocupada, i pel patiment dels pares que veuen els seus fills espantats, mirant el cel, empassant pols, passant fred, calor o gana.
Després he vist aquest vídeo de Save the Children.
I he pensat que, a més de pregar per ells, us escriuria aquest post, per demanar-vos a vosaltres que també pregueu.
I he pensat que, a més de pregar per ells, us escriuria aquest post, per demanar-vos a vosaltres que també pregueu.
Sabeu? Potser les nostres pregàries són com la música d'aquell violoncel: no aturaran la guerra, però seran un clam contra la barbàrie i canviarà els nostres cors.
2 comentaris:
Un d'aquells dies de principis dels 90 vàrem anar a prendre una cervesa, i a la tele un home plorava perquè no tenien aigua per beure, per rentar, per donar als nens... només tenien cervesa! Alguns parroquians reien i cridaven "tant de bo!". Els vam espetar: "vosaltres teniu fills?"
Avui, després de transmetre a les meves filles el poc que em vas contar d'aquella guerra a través dels teus ulls, han llegit el teu post i han vist el video. No hem continuat la conversa, com normalment fem en aquests casos... La gran m'ha amagat els ulls.
Estem estudiant les guerres i les crisis de principis del segle XX, i una de les característiques és que, quan hi ha una gran crisi, la guerra és una de les solucions escollides. La teoria és senzilla...
Avui han pogut veure que potser son solucions estratègiques, o macroeconòmiques, però els "danys colaterals" són espantosos...
I és més: la protagonista del video és molt semblant a una amiga nostra...
Veure una guerra a les notícies és molt diferent que sentir-la a prop...
Gràcies, Maria
Gràcies a tu, Núria.
Una de les coses que em va colpir d'aquella guerra va ser que la gent era com nosaltres, saps? Que fins feia poc tenien una vida normal.
Una altra cosa, fou que el paisatge era ben bé com el paisatge de Mallorca, les mateixes roques punxants, l'aigua verda… això em va tocar molt.
Gràcies a tu, pel teu comentari.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada