El professor rondinaire

Aquests dies se n'ha sentit parlar molt, d'en Josep Soler, que ha rebutjat la medalla d'or en el mèrit de les belles arts, que atorga el ministeri de cultura. (llegiu aquí, o aquí)
M'enorgulleix dir que he estudiat al conservatori de Badalona, sent ell director. És una persona coherent, íntegra, un vell savi rondinaire i pessimista, un gran compositor i una molt bona persona. Una gent com cal, vaja, i aquest gest el trobo totalment coherent amb el que ens va ensenyar, i no només musicalment. 
Estic, doncs, molt contenta per ell. I m'agrada veure que continuo aprenent-ne, com quan era estudiant.
Us deixo una audició d'una música seva:



No és una música a priori molt fàcil d'escoltar, però deixeu que us entri suaument, tanqueu els ulls, no espereu res i rebeu la música. Us sorprendrà.

La paret de suro

Després de donar mil voltes per aparcar, finalment troba un lloc, just al carrer on havia anat a classes de piano, durant tants anys. Posa les monedetes al parquímetre, i malgrat no té gaire temps, decideix passar–hi per davant. Nº 5, ho recorda encara. Després d'uns instants de desconcert, se li trenca el cor: on hi havia hagut aquell bloc de pisos antics de sostres alts, sense ascensor i amb una escala que li semblava llòbrega, ara hi ha un forat sinistre.
S'acosta. Travessa el carrer per veure-ho millor. Allà estan les restes de l'estudi del professor de piano. Al segon pis? No ho entén! Ah! Sí, era un primer, però tenia principal. Un segon pis real.
Allà està. La paret de suro. L'únic que queda de l'estança on havia passat tantes i tantes hores. El professor, que li semblava gran... Ara, amb la distància, veu que era un jovenet, quina gràcia. La llum enteranyinada dels matins de gener, que escalfava aquell pianet, aquella estança estibada de llibres, Czerny, Bach, Mozart, Chopin..., un dibuix d'un gat d'esquenes a la llibreria, una foto antiga de primera comunió, la música surant per sobre el soroll del carrer que arribava esmorteït. Com si fos ara, es veu a la banqueta, sentint la presència callada del professor, que s'asseia al costat, en una cadira més baixa, respirant junts al levare, anotant digitacions a les partitures, no posis tant pedal aquí, tempo, tempo, tempo, això estudia-ho amb metrònom, i així passant setmanes, estudis i cursos de cara al teclat, d'esquenes a la paret que ara veu despullada i vulnerable.
De sobte li cau com una llosa el sentiment d'estar-se fent gran, l'enyor d'aquells dies en que tot estava per fer i tot era possible, el dolor de tot el que mai més tornarà a ser.

Com si encara pogués donar testimoni de que sí, que van existir aquells moments, que la música que va sonar allà encara ressona, que la persona que somiava en ser pianista encara existeix, voldria que, d'alguna manera, quedés aquella paret de suro, per sempre, en record del que fou i del que no va arribar a ser. Potser encara hi haurà quelcom de la seva essència, ni que sigui en la memòria d'aquella paret.
Voldria que ho respectessin, que no la tiressin a terra. Ja ho sap, que la vida continua, però d'alguna manera, agraeix aquest romanent de la seva joventut: una paret penjada en un solar a punt de ser engolit per la febre constructora.

Mira el rellotge. Se n'ha d'anar.
Sap que tard o d'hora en aquell forat hi haurà un munt de pisos moderns, amb ascensor i fibra òptica, rajoles de gres, cuines equipades. Que aquella habitació on va aprendre a tocar el piano l'haurà de conservar només a la memòria.
Potser és això, envellir: que els espais on has habitat siguin ja només al teu cor.

Les dues cadires

Avui faig quaranta-quatre anys. I com que d'això en diuen les dues cadiretes, ahir anit, que no podia dormir (per variar), pensava en aquesta cançó: la "historia de las sillas", de Silvio Rodríguez, que a mi m'ha marcat durant molt temps.
 

La cançó comença en el minut 1.10, i el que ahir em feia pensar, la tercera estrofa, comença en el minut 2,38:

"el que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad
el que siga buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar

...pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad,
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad"

Pensava en tot el que he viscut. En la gent que ja no hi és. En qui m'ha marcat i ha marxat, en els que he escollit per compartir la vida, en tot el que m'ha estat donat, en el que m'han tret i que encara trobo a faltar, en el dolor, en el goig, en el plaer, en les llàgrimes vessades.
I pensava això, que val la pena la vida com un tot. Que els entrebancs que m'he trobat, les cadires perilloses que m'han seduït, han format part del meu camí, l'han enriquit, m'han fet  més sencera.
Al Facebook vaig penjar una poesia de Màrius Torres que sempre rellegeixo per aquestes dates:

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau –però no vull l'oblit.
(Màrius Torres)

Doncs sí, sabeu?

Ho vull tot. No renuncio a res. No vull renunciar a les meves cicatrius, de cap manera. Estimar-les és la manera de venerar el que fou, i dóna sentit a la fidelitat al que és. No vull deixar enrere el que m'ha fet així, i hi ha moltes coses bones, i algunes de no tan bones. M'agrada el que m'ha estat concedit, i accepto el preu que he hagut de pagar: renunciar a altres coses. 

Ho accepto, i no ho penso oblidar. Viuré amb pau, sense esborrar cap cicatriu, doncs.

I seré feliç, per tal de ser agraïda.

Colgar el foc

La meva padrina, la mare de ma mare, vivia en una casa de poble molt freda, amb sostres altíssims, parets emblanquinades i rajoles hidràuliques de color verd aigua. A l’hivern estava sempre encesa la gran llar de foc de la cuina. Jo recordo haver-hi estat hores rostint-me: m’acostava fascinada per les flames, i tenia calor a la part del davant i fred a la part oposada, i m’anava girant com si fos un pollastre perquè l’escalfor m’agafés tota. Quan estava una estona mirant fixament, els ulls em ploraven i tenia les galtes enceses. Em sentia com hipnotitzada per les formes canviants de la fogata.

Bé, la cosa està en què pel vespre, la meva padrina agafava carbó i tapava totalment les brases. Després hi afegia les cendres de tot el dia. I a dalt de tot, una peça de metall, que en deia un dimoni, per fer de fumeral.
I se n'anava a dormir.

L’endemà, a primera hora, la meva àvia treia el dimoni, destapava el caramull de  cendra i recuperava les brases: amb una pala de ferro, les agafava, encara calentes, i les posava al braser que després duia al menjador i que l'escalfaria tot el dia. Podria retratar-vos el so de la pala rascant la rajola recremada de la llar de foc, xocant contra el fons, el cruixit apagat de les brases, el seu color incandescent, l'olor de fum... La cuina a aquelles hores estava gelada, els vidres entel·lats per la humitat de l'ambient, i hi havia el silenci espès dels matins d'hivern, només se sentia de lluny el parrup d'algun colom engolat, i feia un fred d'aquells que se't fica als ossos... però allà estava el caliu, que havia dormit tota la nit colgat sota la cendra i es mantenia encara roent, i a mi això m'al·lucinava.

I sabeu, estic pensant si la nostra vida no és això: vull dir, hi ha coses que fan mal, i les tapem amb cendra i pretenem anar a dormir tranquils, però, sabeu? la cendra amb la que tapem tot el que ens fa mal, en el fons el que fa és mantenir-ho calent: no es veu, però hi és.

I anem fent. Somriem a la gent, anem a treballar, som més o menys eficients...

Però duem brases roents colgades sota la cendra dels dies.

(imatge treta de blogdefotos.cat)

No saber què dir.

Molt sovint em passa, que no sé què dir quan estic al costat d'una persona que s'ho està passant malament.  Em quedo muda, i no sé si fer saber "em sap greu", o fer veure que no passa res, no sé si preguntar o si no preguntar...

A vosaltres també us passa?
Si la persona és propera, és més fàcil: una abraçada, una trucada a deshora… A vegades, simplement, ser-hi. En silenci, però sent-hi. Però quan la persona no és gaire propera, i em commou la seva situació, molt sovint tinc un dilema:

Si mostro compassió, tinc por de ferir. Si intento actuar com si no passés res, tinc por de quedar com insensible. De cap manera vull treure ferro a l'assumpte, però d'altra banda, no sé si 'altre preferiria que no se'n parlés.

Tot això ho dic perquè aquesta setmana he de veure una persona que sé que s'ho està passant molt malament. Li ha passat el que crec que és el pitjor que li pot passar a una persona: la mort d'un fill, en el seu cas, un nadó. 

I és una persona que jo aprecio i respecto molt, però no el puc considerar "amic". I la veritat és que quan el vegi, el que tindré ganes de fer és abraçar-lo, però no crec que ell se senti còmode, i potser tampoc és apropiat...

Cada persona és un món, i tothom gestiona el dol a la seva manera: així com hi ha gent que necessita parlar-ne molt, (jo suposo que seré d'aquests) hi ha gent que prefereix que no se'n parli, i passar-ho d'una altra manera. 

Sigui com sigui, és difícil.
M'agradaria fer-li saber que prego per ell, però em fa por que no s'ho prengui bé. De fet, tampoc cal fer-ho saber.
No ho sé, gent. Tot plegat és molt difícil.

Lectures al Jardí

Ahir, just abans de començar a llegir el meu treball, al cicle de les lectures al Jardí, vaig mirar al públic. Cares conegudes, i cares desconegudes. Gent que no esperava que vingués i em va donar una grata sorpresa.Vaig mirar els meus papers. Tenia al meu davant un petit fragment del primer capítol.  I vaig sentir quelcom estrany, no sé si sabré explicar-vos-ho. Vaig mirar aquelles lletres i vaig pensar, ara deixaràs de ser meva. Vaig pensar que ho estava llençant al món, que ho estava donant. Com si fos una mare que veu com el fill s'allunya. Com si fos el mestre que veu el deixeble anar sol.
Aquesta història que he anat teixint, durant tantes tardes solitàries, poc a poc se m'ha anat fent gran, i ara començarà a volar sola. 
Fou un sentiment agredolç. També, ho confesso, un pànic terrible a  què faré ara, si t'he de deixar, què serà de mi. 
Era la primera vegada que donava la meva feina a desconeguts. Crec que va anar molt bé, vaig sentir-me molt acollida. 
No sé quin destí tindran les meves paraules. Quan vaig començar la novel·la deia que només d'aconseguir acabar-la, ja em sentiria satisfeta. Ara, la veritat, vull publicar-la. Vull presentar-vos aquests personatges que han anat creixent, filant-se lentament al lloc on es lliguen les històries, que m'han dit a cau d'orella què volien fer. 
A vegades sento, i perdoneu si sóc pedant, que no sóc jo que he escrit aquesta història, sinó aquests personatges que m'han triat perquè els doni forma. 
Sigui com sigui, ja comencen a trencar la closca de l'ou.

La novel·la

Tant de temps parlant-ne, enterrant-me a escriure-la, documentant-me, fent filigranes amb el temps lliure...
Estic acabant-la de corregir, de fet aquest cap de setmana m'escapo de casa per intentar donar-li el toc final, i té un títol encara provisional, que em fa dubtar per llarg però que m'agrada prou.
Ara comença a ser hora de deixar-la volar. De què això que ha estat tan meu, sigui ofert als altres. 
El proper dimecres, dia 30, llegiré un petit fragment (només 2.200 paraules!) a la biblioteca Bonnemaison (C. Sant Pere més Baix, nº 7, de Barcelona) Serà a les set de la tarda, en ocasió de la primera sessió de la temporada de les Lectures al Jardí.
Si voleu tenir més informació, podeu clicar aquí.
Em faria molta il·lusió que m'hi acompanyéssiu, i que diguéssiu la vostra, al debat que es farà després.

El cos

És curiós com prenem consciència del cos quan estem malalts. Estic ara mateix amb el tradicional constipat de principis de tardor, abrigada, plorosa, mocosa i tossint. 
Em noto tot el cos. Ossos, pell, fluïts, vísceres, em fan mal fins i tot les ungles de les mans quan me les toco. De vegada en quant em moco i puc notar una mica d'aire fred passant per les narius. Això dóna una mica de descans a la meva gola inflamada i als meus llavis ressecs i esquarterats. Tinc els ulls lluents i petits, i les galtes vermelles. Estic marejada i sento com si el món estigués molt lluny de mi. Sóc tota jo feixuga, lenta com si fos un animal de closca, i terriblement vulnerable. Qualsevol cosa em fa plorar i se'm fa una muntanya simplement pensar en què faig per dinar avui.
És curiós, deia, com prenem consciència del nostre espai, d'aquest continent que és la nostra anatomia. Quan alguna cosa no va com toca, entenem com el cos i l'esperit fan un tot: el meu estat d'ànim està igual, feixuc i lent, com si els microbis també l'afectessin.
Potser aquestes malalties van bé, per recordar-nos la nostra vulnerabilitat, la precarietat d'aquest cos que ens acompanya i al qual tan sovint no atenem correctament. Va bé, potser, que notem l'aire que desplacem en moure'ns, el pes que ocupem al sofà, l'escalfor que deixem a la cadira, la saliva que passa per la gola, que estiguem atents al nostre físic, amb seves servituds i necessitats.
No sé, estic molt emboirada i potser dic beneitures. 
Me'n vaig al llit.

Ballem?

¿Bailamos? per dm_523e02e4c6a97

Jo treia força bones notes, quan estudiava BUP. Els meus pares pensaven que tindria una carrera universitària, i n'estaven molt contents. Quan els vaig dir que em volia dedicar a la música es van preocupar molt. 
Però em van recolzar sempre. Tot i fent-me saber que no era això el que ells preferien per a mi, en cap moment van posar-me pals a les rodes, fins i tot em van comprar un bon instrument i van respectar la meva decisió de canviar de conservatori, per deixar de ser cap de sardina i passar a ser cua de rap. 
Sempre els estaré agraïda.
Vaig estudiar al conservatori molt més del que em pensava que fos possible estudiar, va ser molt més dur que moltes carreres amb més fama de difícils (ho sé, estic casada amb un enginyer!) molt menys glamurós i bohemi del que em pensava.Vaig passar-ho molt malament, però en cap moment me'n vaig penedir d'haver seguit el meu cor.
Ara no sóc ben bé com pensava que seria quan estudiava, però estic molt contenta, i em sento feliç amb el que faig per guanyar-me les garrofes. I el sentiment de plenitud absoluta que tinc quan visc el gran miracle de la música, no el puc explicar amb paraules. És participant de la música quan entenc el sentit de la paraula "comunió", i sento que quelcom meu va més enllà: que una part de mi m'abandona i forma part d'alguna cosa molt més gran. És una mica semblant a enamorar-se, i ho faig continuament, cada vegada que participo, que escolto, que toco, que llegeixo música.
Potser també seria feliç si hagués anat a la universitat, no ho sé, però sí que sé que sempre m'hauria quedat aquesta espina de no haver-ho provat.

Recital

Us convido a assistir al recital en el que participaré avui al vespre, a Mataró, a les 20.00 h.
Dos dels meus grans amors, música i poesia, en un sol esdeveniment.
Serà a l'Aula Magna de l'acadèmia Triangle, al carrer Sant Josep Oriol, nº 21, de Mataró.
L'entrada és lliure.

També hi ha bones notícies

Una vegada un conegut em va dir que el llibre del blog, super-vivències quotidianes, li havia agradat però que hi havia molts morts: el Bartolo, l'Arantxa, l'Alejandro, l'Albert, el meu padrí jove, la Gemma i el seu fillet... 
No me n'havia donat compte fins que m'ho va dir, i vaig haver de donar-li la raó. Potser el que em passava quan escrivia sobre ells, és que intentava trobar una manera d'acceptar això, que hi ha gent que marxa per sempre, i alguns massa d'hora.
Per això avui us vull contar que en Jordi ha sortit de casa amb una ampolla de cava del més bo que teníem. I se n'ha anat amb el Josep-Lluís, el seu amic, per celebrar que ha superat un càncer, i està totalment recuperat, i li ha tornat a créixer el cabell i torna a ser el mateix de sempre.
Doncs això. I a més, us vull contar que no és l'únic amic que tenim que ho ha superat, ja us havia parlat aquí d'un altre cas. Que sí, que el càncer es cura moltíssimes vegades. I que és un goig cel·lebrar la victòria amb una ampolla de cava, brindant pel futur.
I que estem molt contents de què el Josep-Lluís se n'hagi sortit.

El que està passant a Balears

Mireu aquest vídeo, que ho explica molt millor del que ho puc explicar jo, i amb molta més gràcia.
Una abraçada enorme a tothom que està resistint.
A Barcelona també hi haurà una manifestació, a les sis de la tarda.
Si voleu, podeu col·laborar amb la caixa de resistència, al ccc 2056-0009-74-4102003418, de la Caixa Colonya. Penseu que els i les docents estan fent un esforç enorme per mantenir aquesta vaga, i ho fan no en benefici d'ells, sinó en benefici de l'ensenyament de qualitat.
Si estimeu la llengua, si estimeu aquest petit país, la nostra cultura, col·laboreu tant com pugueu, ni que sigui fent-ne difusió.

Tot és ara

A vegades penso en la vida com un tot. Què passaria si el temps no fos consecutiu? Si tot passés a l'hora?
Saps què m'ha fet pensar-ho? Això que em vas dir ahir:
"No va quedar res per a mi", i noto en les teves paraules aquest tel de tristesa que des d'aquells dies no t'abandona. I jo penso que sí, que Déu n'hi do, el que et va quedar, d'aquella història intensa i devastadora que va estar a punt de fer-te trencar amb el que eres fins en aquell moment i et va trasbalsar de soca-rel.
Potser sí, tot està passant. Ara. Estan naixent els teus fills, just ara et peles els genolls amb aquella bicicleta nova, ara per primera vegada entres dins una dona, i tens a la pell el pessigolleig de les onades i la coïssor de les ortigues, ara estàs exhalant el darrer alè, ets just en aquests moments al bressol i al taüt, i aprens a caminar i et capbusses en un mar immens, tot el món davant teu, i tot el passat a l'esquena. 
Potser tot és ara, i l'únic que varia és la nostra consciència, que va avançant pels esdeveniments en un sentit lineal, i per protegir la nostra pobra intel·ligència necessita passar de llarg, sense aturar-se, perquè no ho podem copsar tot de cop. 
Potser tot està passant. A vegades ho penso, qui sap si per consolar-me en nits tristes, perquè em nego a deixar anar a la gent que ja no hi és i encara sento tan a prop meu, o perquè hi ha coses que em fan més mal del que racionalment penso que m'hauria de fer donat el temps que fa que va passar, i prefereixo pensar que sóc sensible als moments que viuen en mi, tots junts. 
Et va quedar això, et dic finalment, tot el que t'estremeix, malgrat els anys. Els seus ulls de tardor que van mirar-te com ningú mai t'havia mirat. Aquell cos ple de sorpreses.
Aquests moments que et fan vibrar. Malgrat ella et digui que ja no sent res per tu, i que mira endavant. Encara, en algun moment del temps, t'embriaga l'aroma del seu cabell.
Ella no ho viu així, em dius. I jo et dic que potser es vol protegir de tu, que si realment no l'importessis, no li faria res veure't.
Trist consol dels amants abandonats.

Com treballava la peixatera

Avui, aprofitant que quan hi he passat no hi havia ningú,  he entrat a una peixateria nova que han obert al barri. La peixatera era una dona una mica més jove que jo, i com moltes peixateres, malgrat el davantal anava molt més mudada i pintada que jo.
M'ha rebut amb un somriure. Jo estava mig distreta, li he demanat lloms de salmó.
Ha agafat un salmó i me l'ha mostrat, mira que maco, m'ha dit amb un deix d'orgull. L'ha deixat damunt el tallant, i després d'escatar-lo enèrgicament, ha començat la seva operació de precisió amb un ganivet enorme que a les seves mans semblava lleuger.
No duia guants, i he pensat que amb la temperatura a la que està el peix i la humitat era estrany que no es protegís, perquè se la veia molt coqueta.
I després li he mirat la cara. Feia un posat de concentració que a mi m'ha fascinat. Amb una habilitat i una precisió que a mi m'ha fet recordar una virtuosa del piano, ha tret totes les espines estirant-les amb unes tisores fent de pinces, talment com si estigués arreglant la peça per a un bebè o un amant. 
Quan ha acabat, se l'ha mirat satisfeta i ha mig somrigut, ja està, diu, i ha fet un darrer gest: amb les puntes dels dits l'ha acariciat amb gràcia, satisfeta de la seva obra d'art, buscant si se li havia escapat alguna espina.
M'ha donat el paquet, amb una branqueta de Julivert i un somriure ben ampli.
I jo he pensat quin goig de peixatera. Quin gust, la gent que li agrada la seva feina. Que maco que seria que tothom pogués gaudir del que fa per pagar la hipoteca, que tant qui et ven el peix, com qui té cura dels teus a l'hospital o qui dissenya les cases on viuràs faci amb amb passió el que li toca fer.
I jo, que estic començant el curs amb un munt d'adolescents bulliciosos, he rebut una lliçó d'aquesta dona, i a l'hora de dinar he parlat d'ella als meus fills.

Agafats de les mans

Quan jo era joveneta estava enamorada d'un noi amb el que coincidia a missa. Com que la missa era una mica hippie, (i el noi també, ara que ho penso) a l'hora del parenostre ens donàvem tots les mans, i cantàvem amb els ulls tancats. 

I sabeu, jo pensava que d'alguna manera, alguna connexió teníem, perquè jo tocava mans que tocaven mans que tocaven mans que el tocaven a ell. I em sentia super feliç, pobreta jo.
Ahir pensava en això, a la via catalana. Perquè un munt de gent que conec hi era, i també un munt de gent que no conec, o que conec de vista i em van fer pensar, mira, aquest/a també. I estàvem això, agafats de la mà, simplement, i un agermanament ens unia. Hi vaig veure coneguts bastant "carques", d'altres de la "progresia", gent de diferents races, hi vaig veure molts castellano-parlants, gent de missa, algun musulmà, joves, i àvies, i nens i nenes, i segur que tots votem coses ben diferents, i és possible que ens costaria posar-nos  d'acord en moltes coses, potser fins i tot en la idea de com volem que sigui Catalunya...però ahir vam ser capaços d'aturar-nos i donar al món una lliçó de civisme i d'unió.
Per cert, el noi aquell fa molt temps que no en sé res, però sé del cert que ahir, en algun moment, vam tornar a tenir aquella connexió: tocava mans que tocaven mans que tocaven mans.... que el tocaven a ell.