Voldria que abans de tot, miressiu el vídeo, sense llegir res més. Quan acabi el video, si no enteneu anglès, llegiu l'explicació que va a continuació:
Vet aquí un concert d'un cor infantil, a la ciutat de Wuppertal (Alemanya)
En un moment donat, el cor va començar a cantar la cançó "Mad World", de Tears for Fears
De sobte, un dels nens es va separar del grup i va marxar de l'escenari. Al cap de pocs segons, un altre noi se'n va anar, i després un altre....
La cosa va anar repetint-se fins que va quedar només un nen, que va acabar ell sol la melodia.
Fou aleshores quan el públic van saber de què anava la història.
El nen que es va quedar sol davant l'audiència va dir:
"Cada tres segons el món perd un nen. La vostra donació ho pot evitar.
Feu una donació la ONG Children's Fund."
Aquesta actuació ha permès a l'esmentada ONG recollir fons per a les seves accions solidaries. També es pot comprar per iTunes la cançó, interpretada per aquest cor.
Podeu visitar la pàgina web d'aquesta ONG clicant aquí.
dimecres, 28 de novembre del 2012
dijous, 22 de novembre del 2012
El dolor
Em sembla que és a un llibre de Murakami que vaig llegir que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional.
És veritat. El dolor el portem sovint amagat en els plecs de la nostra ànima, com un amic massa fidel que ens acompanya.
El patiment, però, ve quan ens recolzem en aquest dolor i el fem la causa principal dels nostres dies. Quan el dolor passa a ser el leit-motiv de les nostres vides. Perquè podem escollir no donar-li ales. No patir. Acceptar el dolor, com qui accepta el fred de l'hivern, saps que ve, que molesta, però saps que marxarà. No deixar (i se que és difícil, en molts moments) que tot giri al voltant d'allò que ens fa mal, d'allò que no tenim, d'allò que hem perdut, d'aquell dolor, en definitiva.
Però quan aquest dolor és a causa de l'amor, molt sovint volem, a més, patir. Una mica per donar-nos la raó, perquè si no patim sembla que no hàgim estimat prou. Davant un desengany amorós, la incredulitat fa que ens agafem al dolor, com a prova que tot allò no ens ho vam inventar, que realment vam estimar.
Fa dies vaig llegir una frase que deia que és normal trobar-se pedres pel camí, però és dolent encarinyar-nos d'aquestes pedres. A tots ens ha passat. Potser les pel·lícules romàntiques ens han fet massa mal.
Pedro Salinas, un dels meus poetes favorits, va parlar d'aquest sentiment molt millor del que jo us podria parlar. Us deixo, doncs, amb les lletres del poeta, del llibre "la voz a ti debida"
No quiero que te vayas,
Dolor, última forma
De amar, me estoy sintiendo
Vivir cuando me dueles
No en ti, ni aquí, más lejos;
En la tierra, en el año
De donde vienes tú,
En el amor con ella
Y todo lo que fue.
En esa realidad
Hundida que se niega
A sí misma y se empeña
En que nunca ha existido,
Que sólo fue un pretexto
Mío para vivir.
Si tú, dolor, no me quedaras
Dolor irrefutable
Yo me creería;
Pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
Que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
Tú me serás, dolor,
La prueba, a lo lejos,
De que existió, que existe,
De que me quiso, sí,
De que aún la estoy queriendo
El patiment, però, ve quan ens recolzem en aquest dolor i el fem la causa principal dels nostres dies. Quan el dolor passa a ser el leit-motiv de les nostres vides. Perquè podem escollir no donar-li ales. No patir. Acceptar el dolor, com qui accepta el fred de l'hivern, saps que ve, que molesta, però saps que marxarà. No deixar (i se que és difícil, en molts moments) que tot giri al voltant d'allò que ens fa mal, d'allò que no tenim, d'allò que hem perdut, d'aquell dolor, en definitiva.
Però quan aquest dolor és a causa de l'amor, molt sovint volem, a més, patir. Una mica per donar-nos la raó, perquè si no patim sembla que no hàgim estimat prou. Davant un desengany amorós, la incredulitat fa que ens agafem al dolor, com a prova que tot allò no ens ho vam inventar, que realment vam estimar.
Fa dies vaig llegir una frase que deia que és normal trobar-se pedres pel camí, però és dolent encarinyar-nos d'aquestes pedres. A tots ens ha passat. Potser les pel·lícules romàntiques ens han fet massa mal.
Pedro Salinas, un dels meus poetes favorits, va parlar d'aquest sentiment molt millor del que jo us podria parlar. Us deixo, doncs, amb les lletres del poeta, del llibre "la voz a ti debida"
No quiero que te vayas,
Dolor, última forma
De amar, me estoy sintiendo
Vivir cuando me dueles
No en ti, ni aquí, más lejos;
En la tierra, en el año
De donde vienes tú,
En el amor con ella
Y todo lo que fue.
En esa realidad
Hundida que se niega
A sí misma y se empeña
En que nunca ha existido,
Que sólo fue un pretexto
Mío para vivir.
Si tú, dolor, no me quedaras
Dolor irrefutable
Yo me creería;
Pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
Que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
Tú me serás, dolor,
La prueba, a lo lejos,
De que existió, que existe,
De que me quiso, sí,
De que aún la estoy queriendo
divendres, 16 de novembre del 2012
Algun dia tot encaixa
El seu darrer estat al what's up és "tot és una merda". Així de cru.
Vam treballar juntes poc temps, però ens vam entendre molt bé. En aquells moments la seva vitalitat i el seu entusiasme van il·luminar dies ben aspres. Va ser un plaer treballar amb ella.
Darrerament les seves actualitzacions al Facebook em feien pensar que ho estava passant malament. Una nit d'aquelles d'insomni feixuc la vaig enganxar al xat, i m'ho va explicar: A part d'estar a l'atur, cosa que ja és dura per si sola, ha patit un desengany amorós molt dur.
Quan m'explicava què li havia passat, jo recordava quan m'hi havia trobat jo, fa ja tant temps. Com l'entenc. Penso ara en el seu dolor. A tots ens ha passat, en algun moment de la nostra vida. No vaig voler relativitzar. El seu patiment és ben real. No li vaig dir " el temps tot ho cura" ni frases d'aquestes que quan estàs tan malament sonen tan i tan buides.
Però, sabeu? és una tia genial. Una noia maquíssima, amb un cor que no li cap de tan gran. I sé que se'n sortirà. Sé que per allà fora hi ha algú per a ella. Que algun dia mirarà enrere i agrairà el dolor que l'ha portat a tanta felicitat.
Perquè hi ha un moment en la vida en què entens que les coses dolentes que t'han passat han estat necessàries per poder construir el que ets. I en aquest moment, en què ets capaç d'acceptar el dolent que t'ha tocat, és quan entens que tot encaixa.
Però per arribar aquí calen moltes llàgrimes, i en això està.
Darrerament les seves actualitzacions al Facebook em feien pensar que ho estava passant malament. Una nit d'aquelles d'insomni feixuc la vaig enganxar al xat, i m'ho va explicar: A part d'estar a l'atur, cosa que ja és dura per si sola, ha patit un desengany amorós molt dur.
Quan m'explicava què li havia passat, jo recordava quan m'hi havia trobat jo, fa ja tant temps. Com l'entenc. Penso ara en el seu dolor. A tots ens ha passat, en algun moment de la nostra vida. No vaig voler relativitzar. El seu patiment és ben real. No li vaig dir " el temps tot ho cura" ni frases d'aquestes que quan estàs tan malament sonen tan i tan buides.
Però, sabeu? és una tia genial. Una noia maquíssima, amb un cor que no li cap de tan gran. I sé que se'n sortirà. Sé que per allà fora hi ha algú per a ella. Que algun dia mirarà enrere i agrairà el dolor que l'ha portat a tanta felicitat.
Perquè hi ha un moment en la vida en què entens que les coses dolentes que t'han passat han estat necessàries per poder construir el que ets. I en aquest moment, en què ets capaç d'acceptar el dolent que t'ha tocat, és quan entens que tot encaixa.
Però per arribar aquí calen moltes llàgrimes, i en això està.
dimarts, 13 de novembre del 2012
Sóc beneita?
De fet, volia posar "sóc gilipolles?", però he pensat que com a títol era una mica massa gruixut.
Mireu nois, és que a mi em van educar en la creença que quan fas el correcte et sents bé. Que molt sovint l'única recompensa d'actuar bé és el sentiment de fer el que toca. Però darrerament em sento ben beneita. Perquè actuo de la manera que em dicta la meva consciència, i això no em fa sentir millor.
I el que ha inspirat aquest post és la meva decisió de fer vaga demà i el desconcert en veure la resposta dels meus companys de feina, però no només això. És com massa complicat, i suposo que massa íntim, enumerar les moltes coses que em fan sentir d'aquesta manera, però darrerament fer el que considero que és correcte, no em fa sentir millor, sinó més aviat naïf.
No ho se, potser és que m'estic fent gran, o que les grans certeses en les que creia s'estan ensorrant.
Però bé, les raons per les quals vaig fer vaga la passada vegada continuen vigents, encara amb més força que abans, si cap. (les podeu llegir clicant aquí)
O sigui que demà faré vaga.
Tot i que em pregunto si sóc gilipolles o la darrera romàntica.
I el que ha inspirat aquest post és la meva decisió de fer vaga demà i el desconcert en veure la resposta dels meus companys de feina, però no només això. És com massa complicat, i suposo que massa íntim, enumerar les moltes coses que em fan sentir d'aquesta manera, però darrerament fer el que considero que és correcte, no em fa sentir millor, sinó més aviat naïf.
No ho se, potser és que m'estic fent gran, o que les grans certeses en les que creia s'estan ensorrant.
Però bé, les raons per les quals vaig fer vaga la passada vegada continuen vigents, encara amb més força que abans, si cap. (les podeu llegir clicant aquí)
O sigui que demà faré vaga.
Tot i que em pregunto si sóc gilipolles o la darrera romàntica.
dilluns, 12 de novembre del 2012
dissabte, 10 de novembre del 2012
He pregat per tu
Tinc una companya de feina que jo trobo encantadora, i que aquests dies està passant per moments aspres. Avui li he enviat un mail, dient-li que li envio energies positives.
Després he pensat que sóc ben beneita, perquè el que en realitat faig és pregar per ella, i pel seu marit.
Em passa molt sovint, que em talla fer saber a la gent que prego per ells. Penso que a tothom li agrada que els altres es preocupin per ells, però això de "prego per tu" moltes vegades costa d'entendre, i per això ho maquillo d'"energia positiva" Potser és més light el concepte? Sovint quan dic que sóc creient veig com la gent es descol·loca, bé, la gent que té una visió del cristianisme potser una mica esbiaixada i es pensa que tots els que anem a missa som d'una determinada manera de pensar. M'agrada que la gent vegi que som molt diversos, i que a dins el paraigua de l'església hi cabem tots. Algun cop m'he sentit a dir que "sóc massa normal" com per anar a missa (?)I no he sabut si prendre-m'ho com un compliment, la veritat.
Què faig quan prego per ella? Li demano al Senyor que li enviï fortalesa. Que l'agomboli, que pugui sentir el seu amor immens. Li demano al Senyor que el seu marit es curi. Una altra persona pot entendre això com "energia positiva", i com que no sé si ella és creient, he començat així, "t'envio energia positiva".
Però després, sabeu? He volgut "sortir de l'armari", i ho he traduït, i li he dit "vaja, que prego per tu i pel teu home".
Em passa molt sovint, que em talla fer saber a la gent que prego per ells. Penso que a tothom li agrada que els altres es preocupin per ells, però això de "prego per tu" moltes vegades costa d'entendre, i per això ho maquillo d'"energia positiva" Potser és més light el concepte? Sovint quan dic que sóc creient veig com la gent es descol·loca, bé, la gent que té una visió del cristianisme potser una mica esbiaixada i es pensa que tots els que anem a missa som d'una determinada manera de pensar. M'agrada que la gent vegi que som molt diversos, i que a dins el paraigua de l'església hi cabem tots. Algun cop m'he sentit a dir que "sóc massa normal" com per anar a missa (?)I no he sabut si prendre-m'ho com un compliment, la veritat.
Què faig quan prego per ella? Li demano al Senyor que li enviï fortalesa. Que l'agomboli, que pugui sentir el seu amor immens. Li demano al Senyor que el seu marit es curi. Una altra persona pot entendre això com "energia positiva", i com que no sé si ella és creient, he començat així, "t'envio energia positiva".
Però després, sabeu? He volgut "sortir de l'armari", i ho he traduït, i li he dit "vaja, que prego per tu i pel teu home".
diumenge, 4 de novembre del 2012
Explicar coses als nens
No us ha passat mai, això d'intentar que els fills llegeixin llibres que ens havien agradat molt a nosaltres i que sigui un fracàs?
A mi m'ha passat, amb El petit príncep, (que cursi, em va dir) i amb El món perdut (A. Conan Doyle) ho va trobar "un rollo". Com pot ser "un rollo" una història d'una gent atrapada en un lloc amb dinosaures amenaçadors? Com pot ser "cursi" la història tendra del petit príncep?
Amb la catequesi també ens hi trobem: moltes vegades fem l'explicació amb un power-point, i això és el mínim perquè els nens els interessi, i ens pensem que som super originals, però per a ells el més normal del món, el punt de partida, és això. Un power-point no és, en absolut, cap novetat.
I és que no podem pretendre tenir els nens asseguts a la taula mentre els expliquem meravellats el miracle dels pans i els peixos. S'avorreixen. El Son Goku fa coses més guais. Què és la matança dels innocents davant la destrucció de tot el planeta Vulcano? I el lleó de Narnia també ressuscita, i l'Obi-Wan, després de mort, també s'apareix als seus deixebles per donar consells.
I és que els nens d'avui en dia són molt diferents a com érem nosaltres. Estan en un món absolutament visual i tecnològic. Els seus herois, la seva mitologia, és molt diferents als nostres. Si pretenem explicar les coses com ens les havien explicat a nosaltres, fracassarem.
Cal, doncs, un gran esforç per part nostra, ser molt creatius, i això dóna molta moltíssima feina. Però és que si no som creatius nosaltres amb el nostre missatge no arribarà. El repte, suposo, és no perdre el fons buscant una forma atraient. Però no oblidem que els regals que s'obren amb més il·lusió són els més ben embolicats.
Us deixo amb un vídeo molt bo: la caputxeta vermella, explicada als enginyers.
dijous, 1 de novembre del 2012
Difunts
Anem al cementiri: en Miquel hi toca amb el seu quartet de corda. Ho han fet francament bé, tot i que en Miquel no se'n sent gaire orgullós.
Aprofitem per fer una visita. És realment maco, tanta gent. Anem saludant els que veiem, que són força gent. Jo faig com he vist fer a la meva padrina i la meva mare: els vaig dient: aquí hi ha la germana del Francesc, aquí hi ha el pare de la Mariona, aquí està el fill de l'Albert.
Els porto a la tomba del meu padrí. Té a la làpida, de marès de Santanyí, un epitafi que li vaig redactar jo, adaptant-ne un que havia llegit a un llibre. Els nens estan una mica dispersos. Els explico algunes coses d'ell. Resem un parenostre.
Després anem a veure la meva padrina Maria. Li explico al Miquel que ell va ser la seva darrera alegria. Que quan l'Alzheimer ja la tenia gairebé rendida va néixer ell, i que les seves darreres paraules foren adreçades a aquell bebè encantador que li vam posar a la falda. Li dic també que quan ja no parlava sempre somreia quan li dúiem el seu besnét.
En Miquel s'entendreix. Una mica pren consciència que algú el va estimar abans que ell en fos conscient.
A la meva padrina també li resem un parenostre.
Després anem a veure el Bartolo. Allà em trenco. En Miquel s'atabala de veure'm plorar i intenta impedir-ho. Jo li demano que em deixi plorar, li dic que no passa res per plorar. Els parlo una mica, poc, d'aquest amic perdut. I calculo que aviat farà tants anys que és mort com els anys que va viure. Pobre Bartolo. No ho superaré mai.
A la porta del cementiri de Mataró hi ha un panteó especial: una nena va morir i els seus pares li van construir una caseta, la seva habitació, un coixí de randes, el gatet, els treballs d'escola. És una de les parades obligades del cementiri, un munt de gent ho va a veure. Explico la història als nens. Parlem de com d'important és deixar marxar la gent, acceptar la mort dels éssers estimats, no sentir-se culpable de ser feliç sense ells.
Penso en la Marga. Em pregunto si les seves filles hauran anat al cementiri. Voldria trucar el seu home, però no se si goso.
En Mateu demana si podem anar a veure sa Padrina vella. Li explico que és enterrada a Mallorca. Que visitant els que tenim enterrats aquí, de fet, també enviem un petó als que no podem visitar. Penso en el meu padrí jove, en la platja on les seves cendres descansen. Penso en altres cendres enterrades allà.
Sortim del cementiri. Fa un sol esplèndid. Em sento alegre, i en Miquel encara em pregunta si estic trista perquè fa poc que m'ha vist plorar, però jo em sento profundament agraïda de la vida que m'ha estat concedida, i de la gent que ha deixat petjada en mi. En Miquel, que sempre pensa en invents, me'n diu uns quants per poder viure sempre. Jo li contesto que no, que la mort és inevitable. Ell es rebel·la, com hem fet tots. Suposo que fer-se gran, en part, és acceptar-ho.
Jo no vaig néixer aquí. I sabeu, penso que comences a ser realment d'un lloc quan hi tens gent enterrada.
Aprofitem per fer una visita. És realment maco, tanta gent. Anem saludant els que veiem, que són força gent. Jo faig com he vist fer a la meva padrina i la meva mare: els vaig dient: aquí hi ha la germana del Francesc, aquí hi ha el pare de la Mariona, aquí està el fill de l'Albert.
Els porto a la tomba del meu padrí. Té a la làpida, de marès de Santanyí, un epitafi que li vaig redactar jo, adaptant-ne un que havia llegit a un llibre. Els nens estan una mica dispersos. Els explico algunes coses d'ell. Resem un parenostre.
Després anem a veure la meva padrina Maria. Li explico al Miquel que ell va ser la seva darrera alegria. Que quan l'Alzheimer ja la tenia gairebé rendida va néixer ell, i que les seves darreres paraules foren adreçades a aquell bebè encantador que li vam posar a la falda. Li dic també que quan ja no parlava sempre somreia quan li dúiem el seu besnét.
En Miquel s'entendreix. Una mica pren consciència que algú el va estimar abans que ell en fos conscient.
A la meva padrina també li resem un parenostre.
Després anem a veure el Bartolo. Allà em trenco. En Miquel s'atabala de veure'm plorar i intenta impedir-ho. Jo li demano que em deixi plorar, li dic que no passa res per plorar. Els parlo una mica, poc, d'aquest amic perdut. I calculo que aviat farà tants anys que és mort com els anys que va viure. Pobre Bartolo. No ho superaré mai.
A la porta del cementiri de Mataró hi ha un panteó especial: una nena va morir i els seus pares li van construir una caseta, la seva habitació, un coixí de randes, el gatet, els treballs d'escola. És una de les parades obligades del cementiri, un munt de gent ho va a veure. Explico la història als nens. Parlem de com d'important és deixar marxar la gent, acceptar la mort dels éssers estimats, no sentir-se culpable de ser feliç sense ells.
Penso en la Marga. Em pregunto si les seves filles hauran anat al cementiri. Voldria trucar el seu home, però no se si goso.
En Mateu demana si podem anar a veure sa Padrina vella. Li explico que és enterrada a Mallorca. Que visitant els que tenim enterrats aquí, de fet, també enviem un petó als que no podem visitar. Penso en el meu padrí jove, en la platja on les seves cendres descansen. Penso en altres cendres enterrades allà.
Sortim del cementiri. Fa un sol esplèndid. Em sento alegre, i en Miquel encara em pregunta si estic trista perquè fa poc que m'ha vist plorar, però jo em sento profundament agraïda de la vida que m'ha estat concedida, i de la gent que ha deixat petjada en mi. En Miquel, que sempre pensa en invents, me'n diu uns quants per poder viure sempre. Jo li contesto que no, que la mort és inevitable. Ell es rebel·la, com hem fet tots. Suposo que fer-se gran, en part, és acceptar-ho.
Jo no vaig néixer aquí. I sabeu, penso que comences a ser realment d'un lloc quan hi tens gent enterrada.
dimarts, 30 d’octubre del 2012
Solitud
Mentre rega els geranis del balcó i mira la lluna indiscreta que guaita entre les teulades de la gran ciutat, es pregunta si ella també la veu des de casa seva.
Si el recorda. Si és feliç. Si encara pensa en ell.
Arranca una fulla seca del gerani. Tinc uns fills meravellosos, i tinc la dona que tinc. He escollit viure així. Es grata la panxa. Massa cerveses, pensa.
Torna a entrar a casa. Fa calor. La dona no aixeca la vista del televisor.
Me'n vaig al llit, li diu.
Es submergeix en els llençols intentant no pensar en l'olor dels seus cabells.
Fa anys que no fa l'amor.
*****
Ella desperta d'una revolada, com si algú de molt lluny l'estigués cridant. Al seu costat el seu home dorm confiat.
S'aixeca. Va a l'habitació dels nens i els acotxa, ara fa més fred i es destapen per la nit. Surt al balcó. La lluna immensa li pica l'ullet.
Si almenys ell donés un senyal de vida. Si no fos ella l'única beneita que hi pensa.
divendres, 26 d’octubre del 2012
Moment
Al vespre. Ha estat un dia intensament esgotador. Em sento satisfeta de la feina feta. M'omplo una copa de vi, un priorat que està francament bé. Poso música: una llista de reproducció una mica eclèctica, on hi tinc Jazz, Silvio Rodríguez, Rachmaninoff, Nora Jones, Chopin, Baremboin tocant tangos, Carme Canela, Debussy, Bach i Bill Douglas, tots barrejats.
Faig una amanida, li poso una mica de tot i em queda francament temptadora, però de cap manera light, que era el que pretenia. Miro pel balcó. Una barca llunyana surt del port. Cap on deu anar, petita i humil, en aquesta hora difusa del capvespre, allunyant-se de la seguretat de la dàrsena, encarant la fosca del mar amb el llumet parpadejant?
Cap on va la meva vida, en aquesta hora incerta de la maduresa? Quina llum faig brillar? A quin mar tenebrós m'enfronto?
Faig un altre glop de vi. El gat ronroneja melós quan l'acaricio.
Estic realment cansada.
Faig una amanida, li poso una mica de tot i em queda francament temptadora, però de cap manera light, que era el que pretenia. Miro pel balcó. Una barca llunyana surt del port. Cap on deu anar, petita i humil, en aquesta hora difusa del capvespre, allunyant-se de la seguretat de la dàrsena, encarant la fosca del mar amb el llumet parpadejant?
Cap on va la meva vida, en aquesta hora incerta de la maduresa? Quina llum faig brillar? A quin mar tenebrós m'enfronto?
Faig un altre glop de vi. El gat ronroneja melós quan l'acaricio.
Estic realment cansada.
dijous, 18 d’octubre del 2012
Coses que totes les dones d'una certa edat hauríem de tenir
– El record d'un petó robat
– Una infància feliç
– Molts projectes.
– Seguretat en nosaltres mateixes
– Una ruptura amorosa molt dura.
– Una foto comprometedora que no ensenyarien a ningú
– Un vestit que sabem que no ens tornarem a posar, però que guardem amb carinyo a l'armari
– Una olor que ens recorda un moment concret
– Un amic a qui estimem molt (com amic) i la sospita que ha estat enamorat de nosaltres (no confondre amb pagafantas)
– Una feina que ens agrada.
– Coratge per canviar les coses que no ens agraden.
– Una música que ens transporta
– Una amiga que és com una germana, i una germana que és una de les millors amigues.
– Un projecte de viatge
– Punts obscurs en la nostra biografia.
– Unes sabates que ens fan mal (... però són tan maques!)
– Una bona relació amb el nostre cos.
– Una relació estreta amb l'ànima.
– Alguna cicatriu, en aquest cos, i en l'ànima. I l'acceptació d'aquest fet.
– Tant si hem tingut fills com si no, el sentiment de ser fecundes. En sentit literal, i sobretot en el sentit metafòric.
– Una vida que no hem pogut viure, a la qual renunciem per viure la que estem vivint.
– El sentiment que haver triat la vida que hem triat ens compensa.
(S'accepten aportacions)
– Una infància feliç
– Molts projectes.
– Seguretat en nosaltres mateixes
– Una ruptura amorosa molt dura.
– Una foto comprometedora que no ensenyarien a ningú
– Un vestit que sabem que no ens tornarem a posar, però que guardem amb carinyo a l'armari
– Una olor que ens recorda un moment concret
– Un amic a qui estimem molt (com amic) i la sospita que ha estat enamorat de nosaltres (no confondre amb pagafantas)
– Una feina que ens agrada.
– Coratge per canviar les coses que no ens agraden.
– Una música que ens transporta
– Una amiga que és com una germana, i una germana que és una de les millors amigues.
– Un projecte de viatge
– Punts obscurs en la nostra biografia.
– Unes sabates que ens fan mal (... però són tan maques!)
– Una bona relació amb el nostre cos.
– Una relació estreta amb l'ànima.
– Alguna cicatriu, en aquest cos, i en l'ànima. I l'acceptació d'aquest fet.
– Tant si hem tingut fills com si no, el sentiment de ser fecundes. En sentit literal, i sobretot en el sentit metafòric.
– Una vida que no hem pogut viure, a la qual renunciem per viure la que estem vivint.
– El sentiment que haver triat la vida que hem triat ens compensa.
(S'accepten aportacions)
dijous, 11 d’octubre del 2012
Somniant Àfrica
Sanko està dormitant. A la seva dona, la Sona, li han dit que els calmants que li donen li mitiguen el dolor i el tranquilitzen.
Sona no sap si el seu marit pot somniar. No sap si pot pensar.
Alguna vegada obre una mica els ulls lleganyosos i humits, i mira, entre núvols d’inconsciencia, l’habitació on està. Sona no sap si se n’adona d’alguna cosa, si veu el seu cos intubat, taca negra damunt estèrils llençols blancs, o si només percep el llum i les paraules dels pocs que se li adrecen.
Desitja que sommïi Àfrica, els dies lluminosos, els colors vius, l’època de plujes, les festes familiars, casa el seu pare, amb tots els seus germanastres i les altres dones del seu pare, corredisses de nens, alegria, mogudes sorolloses inmenses cada dia per dinar.
Desitja que somnii això, ja que quan dormim pensem que els somnis són reals, i amb una mica de sort, ell pot fugir del seu cos derrotat i creure que ha tornat a l’Àfrica.
No hi tornarà. Varen venir aquí pensant que en uns quants anys podrien estalviar prou com per tornar carregats de regals, (bicicletes, sabó, CD's, ) per enlluernar als parents i dir-los que a Europa hi ha molta feina i que tothom té cotxe i es un bon lloc per viure. Al cap d'uns anys tornarien a Àfrica rics i es farien vells allà i cap fill seu hauria d'emigrar.
No els ha donat temps a estalvir, i el poc que han aconseguit reunir servirà pel darrer viatge, la tornada del cos de Sanko a l’Àfrica llunyana.
Mentre, ingressat a cures palitives d'una ciutat plena d'enyorances Sanko somnia. En les filles que varen deixar enrera. En la tia Aisatou, la segona dona del pare, a qui va estimar tant.
Somnia que no ha marxat mai. Somnia que la gana no arrabassa cap altre fill d’Àfrica.
Somnia en tardes daurades de llum infinita.
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Insomni
Tinc entès que és una de les maneres de tortura més emprades: privar de son.
Sempre he tingut el son molt lleuger, però aquests darrers mesos, no se si és que m'estic fent vella o què, però començo a patir-lo seriosament.
Vull dir que quan s'acosta l'hora d'anar al llit ja em començo a agobiar: ja està, ja hi tornem a ser... I em fico al llit, intento llegir alguna cosa avorrideta, assaig, per exemple, i quan se'm tanquen els ulls m'estiro esperançada. Va, que aquesta nit dormo de veritat.
I alguna cosa del meu cervell comença a activar-se. Venen al meu cap pensaments que no vull. Faig el repàs de les coses que podrien anar malament, malalties que amenacen els que estimo, penso en els que vaig estimar i ja no hi són, penso el que he fet durant el dia i dic, mira, a aquell alumne li hauria hagut de dir tal cosa i tal altra.
I de sobte dic ja hauria d'estar dormint, i ja hi tornem a ser.
Cap posició em sembla còmoda. Tinc fred, o calor, o mocs, o el cabell em tiba, o em molesta a la cara, o els llençols em fan una arrugeta molesta, o passa el camió de la brossa, o una moto, o els veïns discuteixen, o es dutxen, o els cau alguna cosa, i ara s'aixeca un nen a fer pipí, ara em ve al cap una paraula que he estat buscant tot el matí mentre escrivia, i no he tret el dinar del congelador i....
Bufo una mica.
Intento fer respiracions (toco l'oboè, senyors, això està "xupat")
So-m'hi. Respiro una, respiro dos, respiro, vinga, em relaxo, i no hi ha manera, i si no dormo demà no podré anar a córrer i si no puc anar a córrer no podré fer la cursa, i si no...
Sento les campanades de Santa Maria, ja ha passat una hora des de que he tancat el llum. Valoro la possibilitat d'aixecar-me a escriure. O a planxar. O a mirar la lluna, o a fer qualsevol cosa menys donar voltes al llit com un pollastre fent-se a l'ast.
Un dia fins i tot em vaig plantejar anar a córrer a les dues de la matinada. No ho vaig fer per por de tenir un ensurt.
Després m'adormo, però al cap d'una o dues hores em torno a despertar. Faig una mica més de "ruta del bacalao", no tanta com abans, i torno a dormir. I així dos o tres vegades cada nit.
Sempre em desperto abans que soni el despertador, i vaig obrint i tancant els ulls la darrera hora.
Qui no ho ha passat, no sap el que és. Terrible.
El dia següent tinc plorera i estic extenuada, i la gent que no em coneix em diu vinga, que aquesta nit dormiràs plana, i jo se que no, que per més que vagi cansada, i em relaxo, i tal, quan al vespre torni a anar al llit, tornarà a començar la cançó de l'enfadós.
Aquesta estampeta m'ha semblat molt tendra, però segur que qui l'ha escrit no ha patit mai el que és insomni de veritat.
Sempre he tingut el son molt lleuger, però aquests darrers mesos, no se si és que m'estic fent vella o què, però començo a patir-lo seriosament.
Vull dir que quan s'acosta l'hora d'anar al llit ja em començo a agobiar: ja està, ja hi tornem a ser... I em fico al llit, intento llegir alguna cosa avorrideta, assaig, per exemple, i quan se'm tanquen els ulls m'estiro esperançada. Va, que aquesta nit dormo de veritat.
I alguna cosa del meu cervell comença a activar-se. Venen al meu cap pensaments que no vull. Faig el repàs de les coses que podrien anar malament, malalties que amenacen els que estimo, penso en els que vaig estimar i ja no hi són, penso el que he fet durant el dia i dic, mira, a aquell alumne li hauria hagut de dir tal cosa i tal altra.
I de sobte dic ja hauria d'estar dormint, i ja hi tornem a ser.
Cap posició em sembla còmoda. Tinc fred, o calor, o mocs, o el cabell em tiba, o em molesta a la cara, o els llençols em fan una arrugeta molesta, o passa el camió de la brossa, o una moto, o els veïns discuteixen, o es dutxen, o els cau alguna cosa, i ara s'aixeca un nen a fer pipí, ara em ve al cap una paraula que he estat buscant tot el matí mentre escrivia, i no he tret el dinar del congelador i....
Bufo una mica.
Intento fer respiracions (toco l'oboè, senyors, això està "xupat")
So-m'hi. Respiro una, respiro dos, respiro, vinga, em relaxo, i no hi ha manera, i si no dormo demà no podré anar a córrer i si no puc anar a córrer no podré fer la cursa, i si no...
Sento les campanades de Santa Maria, ja ha passat una hora des de que he tancat el llum. Valoro la possibilitat d'aixecar-me a escriure. O a planxar. O a mirar la lluna, o a fer qualsevol cosa menys donar voltes al llit com un pollastre fent-se a l'ast.
Un dia fins i tot em vaig plantejar anar a córrer a les dues de la matinada. No ho vaig fer per por de tenir un ensurt.
Després m'adormo, però al cap d'una o dues hores em torno a despertar. Faig una mica més de "ruta del bacalao", no tanta com abans, i torno a dormir. I així dos o tres vegades cada nit.
Sempre em desperto abans que soni el despertador, i vaig obrint i tancant els ulls la darrera hora.
Qui no ho ha passat, no sap el que és. Terrible.
El dia següent tinc plorera i estic extenuada, i la gent que no em coneix em diu vinga, que aquesta nit dormiràs plana, i jo se que no, que per més que vagi cansada, i em relaxo, i tal, quan al vespre torni a anar al llit, tornarà a començar la cançó de l'enfadós.
dissabte, 29 de setembre del 2012
Aniversari
Ara fa cent anys, el municipi de Santanyí, a Mallorca, era molt pobre, tenia poc més de cinc mil habitants, i molts d'ells emigraven a Argentina, Cuba, Algèria, i fins i tot Menorca.
Un dels habitants d'aquell municipi era un home que torrava cafè en el seu bar i feia de carter del poble. Em puc imaginar aquell espais amb sostres molt alts, miralls una mica picats, rajoles fent una quadrícula blanca i negra, vells amb espardenyes, boina, i una cigarreta penjada eternament dels llavis. Quasi veig les mosques mandroses surant indolents en les tardes d'estiu, la llum que passa pels finestrals una mica entel·lats, el so de les fitxes del dominó sobre el marbre de les taules.
Aquest senyor del bar, que era sorrut i malhumorat, anava sovint a Cuba en vaixell de vela. S'hi estava uns mesos i tornava, a vegades just a temps de conèixer el fill que havia engendrat a la passada visita i encarregar-ne un de nou.
Mentre, la seva dona pujava els fills, fins a nou, dos nens i sis nenes, més una petitona que va morir de meningitis amb quatre anys.
En aquella casa humil va néixer avui fa cent anys un dels homes més importants de la meva vida.
Al principi de la seva vida aquell nen va fer vida de poble: jugava al carrer, feia alguna malesa amb els amics, encalçava gossos, i tenia una noieta ullada amb la qual es va acabar casant. El seu destí era viure anònimament, continuar fent de carter, tocant el clarinet a la banda, anant a les festes dels pobles, manxant l'orgue els dies de festa major...
Després la guerra el va sorprendre fent la mili, i la seva vida va canviar irremeiablement.
Va viure en carn pròpia el llarg camí del segle XX. Va néixer en un poble aleshores humil, sense llum elèctrica, va morir a molts kilòmetres, en una ciutat de cent-mil habitants, rodejat dels que l'estimàvem.
Avui hauria fet cent anys el meu estimat padrí, el pare del meu pare, en Pere Vetlla pels Santanyiners, Pedro Escalas Ferrando en el DNI.
En aquesta foto ens veieu junts, l'any 70. Mentre enceto aquest segle XXI amb incertesa, miro enrere amb carinyo el llegat d'aquell nen humil de poble.
El meu padrí no morirà mentre jo visqui
Un dels habitants d'aquell municipi era un home que torrava cafè en el seu bar i feia de carter del poble. Em puc imaginar aquell espais amb sostres molt alts, miralls una mica picats, rajoles fent una quadrícula blanca i negra, vells amb espardenyes, boina, i una cigarreta penjada eternament dels llavis. Quasi veig les mosques mandroses surant indolents en les tardes d'estiu, la llum que passa pels finestrals una mica entel·lats, el so de les fitxes del dominó sobre el marbre de les taules.
Aquest senyor del bar, que era sorrut i malhumorat, anava sovint a Cuba en vaixell de vela. S'hi estava uns mesos i tornava, a vegades just a temps de conèixer el fill que havia engendrat a la passada visita i encarregar-ne un de nou.
Mentre, la seva dona pujava els fills, fins a nou, dos nens i sis nenes, més una petitona que va morir de meningitis amb quatre anys.
En aquella casa humil va néixer avui fa cent anys un dels homes més importants de la meva vida.
Al principi de la seva vida aquell nen va fer vida de poble: jugava al carrer, feia alguna malesa amb els amics, encalçava gossos, i tenia una noieta ullada amb la qual es va acabar casant. El seu destí era viure anònimament, continuar fent de carter, tocant el clarinet a la banda, anant a les festes dels pobles, manxant l'orgue els dies de festa major...
Després la guerra el va sorprendre fent la mili, i la seva vida va canviar irremeiablement.
Va viure en carn pròpia el llarg camí del segle XX. Va néixer en un poble aleshores humil, sense llum elèctrica, va morir a molts kilòmetres, en una ciutat de cent-mil habitants, rodejat dels que l'estimàvem.
Avui hauria fet cent anys el meu estimat padrí, el pare del meu pare, en Pere Vetlla pels Santanyiners, Pedro Escalas Ferrando en el DNI.
El meu padrí no morirà mentre jo visqui
divendres, 28 de setembre del 2012
Agraïda
Avui tres alumnes meus, en tres moments ben diferents, m'han fet sentir agraïda.
No puc donar detalls de com ha anat perquè la meva professionalitat ho impedeix, però vull compartir-ho aquí, perquè darrerament em sentia molt cremada, i crec que ho deixava traspuar en el blog, i em sap greu donar una idea equivocada.
Sabeu? A més, han arribat just ara, just quan més ho necessitava, humils mostres d'afecte, de reconeixement, que em fan sentir que malgrat l'extenuació, la feina d'educar és molt gratificant.
No puc donar detalls de com ha anat perquè la meva professionalitat ho impedeix, però vull compartir-ho aquí, perquè darrerament em sentia molt cremada, i crec que ho deixava traspuar en el blog, i em sap greu donar una idea equivocada.
Sabeu? A més, han arribat just ara, just quan més ho necessitava, humils mostres d'afecte, de reconeixement, que em fan sentir que malgrat l'extenuació, la feina d'educar és molt gratificant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)