El Do

A vegades hi ha casualitats que donen imatges divertides.
Avui anava a començar la classe a 1er d'ESO quan un alumne em diu "Maria, hi ha un do a la pissarra"
I és que al descampat de davant l'escola hi havia un cotxe al qual li tocava el sol i reflectia a la nostra finestra, aquesta casualitat unida al cap d'un alumne recolzat al marc de la finestra donava aquesta imatge tan suggerent. Talment un "do" imprès màgicament a la pissarra, just abans de començar a fer la classe de música.
No he pogut resistir la temptació de fer la foto.

Gorecki

Simfonia No. 3 "les lamentacions" - tercer moviment - Lento, Cantabile Semplice (segona part)

Insultar els pobres

Vull pensar que li va sortir malament la frase, fins i tot que han tergiversat les seves paraules. Perquè si no és així, n'hi ha per llogar-hi cadiretes. L'ha dita ben grossa. Com s'atreveix a menysprear el dolor d'Haití? Com és capaç de dir que aquí estem pitjor?
Com a cristiana de base, em fa mal aquesta frase insultant, de tan poca caritat ni empatia. No deixaré de creure en Jesucrist ni en l'església perquè el bisbe de San Sebastian, des de la seva comoditat hagi insultat d'aquesta manera el dolor dels pobres. El dolent és els que estan mig/mig. Aquestes actituds no faran més que allunyar la gent de l'església.

I vostè, monsenyor, és un bon exemple de virtut? segur? lo de la biga i la palla? Perquè aferrar-se a una posició de poder quan el 70 % dels capellans de la seva diòcesi han demanat que no hi sigui, perquè insistir en manar malgrat no el volen, no és ser gaire humil.
Perquè per arribar tan amunt s'han de llepar molts culs. I fer molt la vista grossa segons en què. I donar la mà fluixa als poderosos, i ser inflexible amb els humils.
I des del seu tro s'investeix de superioritat, i ens insulta.
A nosaltres. I sobretot, al poble Haitià.
Espero que es disculpi. Confio en que es disculpi.

Prega per nosaltres

M'ho va dir la Marta, una amiga molt estimada. La seva mare està molt malalta, ho vaig saber massa tard, quan ja feia gairebé un mes que estava ingressada.
Té el seu què, perquè li vaig preguntar què podia fer per ells: viuen lluny de Barcelona i la mare està ingressada aquí, i pensava en oferir-li casa nostra, o que els seus fills vinguessin amb nosaltres mentre ella era a l'hospital.
La seva resposta em va fer pensar molt, ella i jo hem parlat molt poc d'aquest tema, alguna vegada m'ha qüestionat la meva opció, no tant de fe, sinó de viure-la en el marc de l'església i tal. Ella és una persona molt espiritual i generosa, però molt llunyana de l'església. I en el moment en el què em vaig oferir, ella em va demanar pregària. A la meva manera, des de la meva opció.
Ho he fet, aquests dies, pregar per ells, per la seva mare. Demanant a Deu que els enviï coratge.
Ahir vaig rebre un missatge d'ella al mòbil. Diu que la seva mare sembla que està recuperant-se.
I des d'aleshores estic tan terriblement contenta que tinc la necessitat de compartir-ho amb vosaltres.

El que en realitat importa

Per la nit al Mateu li agrada molt, com tots els nens, que l'acotxi. Tenim una estona per estar ell i jo (son germà va al llit més tard) i parlem una estona, fem una petita pregària adaptada a ell, i algunes vegades cantem una cançoneta de la nostra invenció en la qual anem repassant tota la gent que estimem (té moltes estrofes!)
Avui, però, tinc moltíssima feina. He de preparar un examen per demà, i corregir unes coses que no tenia previstes, i preparar alguna altra classe... vaja, que tinc feina. El Jordi no hi era, tenia el Miquel llegint, i he enviat el Mateu al llit i he engegat l'ordinador.
Amb això que sento la seva veueta: "mama, haz de venir a cantar-me la canzó"
- D'aquí a un moment vinc- li responc, desitjant que mentre se m'adormi i pugui començar a treballar ja.
Al cap de cinc minuts insisteix
- mama, que no venz?
- Ara vindré, espera un momentet.
I com que a la tercera va la vençuda, quan he sentit altre cop que em cridava, i amb un argument tan poderós com "han passat almenys tres-cents seixanta mil momentets i encara no has vingut!" m'ha desarmat, he anat al seu llit. Ell m'ha rebut renyant-me
- T'estic ezperant de fa molta eztona, necezito els teuz petonz
- Ai caninyo, és que tinc molta feina i he de fer moltes coses
- Si, però mama, què és el més important? La vida!- em diu ell, obrint els seus ullassos, i fent un gest molt expressiu amb les mans, amb una simplicitat i una saviesa pròpia dels il·luminats. I encara continua: "fer-noz petonz i abrazadez, i no tant treballar, i ordinador i bolos"

Doncs si, que té raó. El més important és la vida. Els petons i les abraçades i l'amor. O sigui que l'he abraçat, i no ens hem estalviat cap petó ni cap abraçada.
I he après molt. I espero que no se m'oblidi mai.
El que més importa. La vida.

Bach

Segons The King's Singers

Què demano al 2010

Força per encarar-lo.
Esperança, fe, confiança.
L'Alè dels que estan prop meu. La presència dels que ja han marxat.
Salut.
Serenitat davant de les adversitats que segur que trobaré.
I que sàpiga agrair tot lo bo que rebré.

Dos xerrades

Parlo per telèfon amb la L. La seva filla està ingressada per segon cop aquest mes. La nena te tres o quatre anys, la seva germana gran en té sis.
Diu que van passar el Nadal a l'hospital. Que van portar el tió i el van fer cagar, i que les nenes van estar molt contentes, i que després en parlava amb el seu home i li va dir que tenia la sensació que havia estat, malgrat tot, un bon Nadal, perquè sabien el que tenia la petitona i que no era el que es temien, i perquè les nenes ho van viure amb alegria, amb aquesta gran permeabilitat que tenen els infants.
Jo penso que ha estat un bon nadal per l'actitud positiva de la L., per l'esforç que ha fet perquè les nenes ho visquin bé.
Després ve a veure'm a casa la N., a qui jo estimo tant, malgrat els kilòmetres i els anys que s'entesten a separar-nos.
La N ha patit un drama tan gran a la família que aquest serà sempre recordat com "el primer Nadal sense..."
I m'explicava el que havien fet, la resignació dels que s'han quedat, l'esforç que fa per no mirar les fotos emmarcades, el dia a dia, aprofitar a sortir quan hi ha sol, assaborir les petites coses que fan la vida dolça.
I jo penso ara en elles dues, que estan passant Nadals tan diferents als nostres, que estan vivint com poden situacions que ningú vol viure, i com ho gestionen. És ben cert que ningú ens pot estalviar el dolor, els problemes o els Nadals foscos, però també ho és que una actitud positiva, malgrat tot, pot fer la vida molt més fàcil, a nosaltres i als que estan al nostre costat.

déjà vu...

Ella no es pensava pas que pogués quedar embarassada. A classe d'Ètica la professora els havia parlat dels anticonceptius, però el seu nòvio li havia dit que ell controlava, i que si l'estimava de debò no tindria por.
Com que tenia les regles molt irregulars, va saber molt tard que estava embarassada. O potser és que no ho volia saber. Als seus pares els ho va dir quan estava de més de sis mesos.
El seu nòvio va dir que la culpa no era d'ell, que ell havia controlat, que el bombo li havia fet un altre, i que per tant ell no se'n faria responsable d'aquella criatura. Com que ni treballa ni estudia ni té ofici ni benefici no val la pena anar a perseguir-lo.
Va parir una nena poc abans de fer els quinze anys. Els seus pares, que són força joves encara, cuiden la nena quan la mare va a classe. A més els germans petits d'aquesta jove tenen la seva neboda com a la joguina favorita. És tan dolça, amb aquest mig somriure desdentat i els ulls que ho fitoren tot!
Ara l'única persona amb sou de la família, l'avi de la criatura, s'ha quedat sense feina i els han desnonat.
Van anar a passar una nit a un alberg, però hi havia molta gent, no tenien intimitat, i van decidir anar a viure a un pis que els va deixar un amic.
És un pis que no té aigua ni llum.
Això passa aquí, a Mataró. Una família amb una nena de tres mesos que amb aquest fred de justícia està vivint a un pis sense aigua ni llum. Amb aquest fred, repeteixo.
No us sona d'alguna cosa? Mare extremadament jove però valenta, infant que ve al món en unes condicions precàries, familia que confia en la providència per tirar endavant...
Doncs això, que Bon Nadal.

Un osset trist per London

M'ha fet gràcia
Realment per ser creatiu no fa falta un gran pressupost.

El meu fill i la catequesi

Avui en Miquel me n'ha dit tres de seguides molt bones. Fem catequesi a casa. Li parlo de l'anunciació de Maria. Ell està força receptiu, però una micona de res esverat, lo just com per tenir ganes de riure però encara escoltant les coses i estant assegut.
Li explico que un Àngel va baixar i li va dir a Maria...
- I com sabia que era un Àngel? mira que si era un marciano i la Maria el va confondre amb un àngel!
- No, era un àngel. Duia ales i no tenia cap trajo especial, (se que no és fidel, però necessitava sortir-me'n) o a més li va dir que era un enviat de Deu. Que li havia de dir de part de Deu que seria mare de Jesús. I que Deu en seria el pare.
- No, t'equivoques- em diu ell amb aquella seguretat- el pare de Jesús era Josep que era fuster.
- No- li responc jo- El pare de Jesús era Deu.
- I Maria estava casada amb un senyor que no era el pare del seu fill?
- Si, però l'estimava molt, com si fos el seu fill.
-Ah! com el X (un nen de la seva classe)
Intento reconduir la situació, tot valorant que avui en dia és molt més normal que els nens visquin amb figures paternes més diverses que quan jo anava a catequesi.
- Bé, doncs , l'Àngel li va dir a Maria: "el Senyor t'ha escollit perquè siguis la mare del seu fill"
- I Deu era el pare?
- Si, responc jo.
- I com ho va fer? -diu burleta- Li va enviar cèl·lules de pare per fax?
Aquí m'he hagut de controlar molt per no esclafir a riure.
-No, és un misteri, un miracle. Jesús es va fer a la panxa de Maria, i era fill de Deu i de Maria.
- Ah! i per això Josep es va haver de casar corrents amb ella, perquè tingués un pare de carn i ossos!
Mai m'havia plantejat que la Mare de Deu s'havia casat "de penalty" que en dèiem a la meva joventut. Entre això i un dia que em va preguntar si sóc verge, ("si la mare de Jesús és verge, tu perquè no ho ets?") fer catequesi amb aquest fillet meu és un repte. Espero que l'Esperit Sant vagi fent ajudetes.
Realment si tots els nens plantegen aquestes preguntes, un deu per les catequistes que estan al peu del canó.

Inmaculada Concepció

Vaig anar a les monges de la Inmaculada Concepció, i quan era petita tal dia com avui era festa grossa. Fèiem exposicions, balls, una novena, i realment ho vivíem molt festivament.
Ara la cosa ja queda diluïda, i darrerament, suposo que pel fet de ser mare, m'he trobat repensant el paper de la mare de Jesús. Quan vaig tenir fills vaig sentir-la més a prop que mai. Aquest punt de misteri davant la maternitat, sabeu?
Quan vaig anar adonant-me que havia de respectar els meus fills, i que això volia dir acceptar que eren com eren, i no com jo volia que fossin, vaig estar pensant molt en ella. En quins deurien ser els seus plans, i com ho va portar.
A mi em fa una mica de recança aquest paper submís i infantiloide que moltes vegades he pensat que se li assigna a Maria, suposo que és per l'interès que es te en que algunes dones continuïn essent submises i infantiloides.

I no se si acaba de tocar o no, però em ve de gust compartir amb vosaltres aquest enllaç que em van enviar fa uns dies. El Miguel Bosé cada dia em cau millor, quan era jove em semblava una mica niñato, però ara penso que ha envellit la mar de bé.
Total, que em derriteixo en veure aquest anunci de no se exactament què.
I quan s'exalta la femeneitat, voldria que es parlés d'això: de les dones senceres i valentes, i no només de les sofertes i servicials. I quan es parli de Maria, que es parli de la seva valentia i la seva confiança. Del seu SI valent.
Del seu Si que va donar vida.

Conte

Una vez un devoto tuvo una visión de Dios. Al verlo, le agradeció su aparición y cantó en alabanza. Dios permaneció ante el devoto mucho tiempo y éste pudo aclarar todas sus dudas y cuestiones de fe. Como Dios no se iba, al devoto se le ocurrió preguntarle algo sobre su reino. Le dijo: "¡Oh, Señor!¿Cómo es el tiempo en el cielo?
Dios sonrió y contestó: "Un millón de años en la Tierra equivale a un minuto en el cielo".
El devoto se quedó atónito y se atrevió a hacer otra pregunta: "¡Oh, Señor! ¿Qué valor tiene el dinero en el cielo?"
"Un euro en mi reino equivale a un millón de euros en la Tierra", le dijo Dios al devoto.
Este no podía creer lo que oía. Aún tenía otra pregunta para Dios: "Oh, Señor misericordioso!, si es así, ¿me podrías dar un euro celestial?"
"Sí, como no", le respondió Dios. "Espera un minuto"

d'"EL ÉXITO SUPREMO" de Swami Ramakrishnananda Puri

Feliços 40

La Maria ha fet 40 anys. durant aquests anys ella ens ha dedicat molts
moments, ara n'hi podem dedicar un felicitant-la en aquest blog. Si
algú ja ho fet, que hi torni, que mai està de més.
Moltes Felicitats Maria!!!!
Comissió de festes

Goig i dol

Vam quedar el vespre, per assajar els cants del comiat de l'A. Vam afinar, i vam començar a cantar. Els cants els havia escollit ell mateix, i a mi això em frapava.
Demà serà difícil, va dir el J. Si, va contestar l'E. Però ho hem de fer. I ha de ser una cerimònia plena d'esperança i de serenor.
Ho va ser. El dia següent a Santa Maria els seus amics, els companys, la família, els que l'havíem estimat ens acomiadàvem d'ell serenament, esperançats. Donant gràcies per la seva presència entre nosaltres.
Sortint del funeral vaig anar a la meva festa d'aniversari. Molts dels presents a la festa ho havien estat també al comiat, us en parla la Mercè aquí.
Per a mi fou realment difícil fer el canvi de xip, i tampoc se si el volia fer. Vaig viure la meva festa molt contenta, veient molts amics estimats, alguns que no veia de feia massa temps. Si, vaig estar contenta però trista a l'hora. I al comiat estava trista, però tenia un punt de goig, quan algú amb tanta fe s'acomiada d'aquella manera, fent un cant a l'amistat com ho va fer ell, no pots deixar de pensar que ets molt afortunada d'estar allà, i de sentir que ell encara és present. Sentir que en mi viuen tants morts que encara habiten en mi. Goig i dol, tot junt, passant d'un a l'altre tan vertiginosament que el cor es queda astorat. Així és la vida.