El cigró

pels que no sabeu anglès, tenim una princeseta intentant dormir.

 Ha posat capes i capes de matalassos amb negacions,

 per tapar el cigronet de la veritat.

Del blog de la Sarah Andersen, que us recomano calorosament, trec aquesta fantàstica pàgina. 
Què és el que no voleu acceptar? Sota quines capes de comoditat ens amaguem, neguem el que som o el que ens agrada, o el que no volem ser i ens sentim obligats a ser?
Quantes nits d'insomni, afegint més matalassos sobre el cigró dur de la veritat? Però anem ajornant l'acceptació. Pensem que ens serà menys dolorós tapar que enfrontar-nos al que no volem.
El cos ens avisa: aquesta tristor opaca, a vegades imperceptible, que ens mossega a la mínima que ens despistem. Aquesta contractura muscular que no hi ha manera. Aquesta sensació vaga de viure una vida que no és del tot teva.
Mentre, continuem amb les excuses. Que ja és massa tard, o que encara és massa d'hora, que no sóc capaç, que no vull que els que estimo es decepcionin, que tinc unes obligacions.
Però el cigró, impertinent, continua allà sota. I nosaltres afegim més matalassos.

On són?

On són els cantants d'esquerres, els artistes "progres", els intel·lectuals espanyols?  Com és que lluites a l'altre cap de món provoquen rius de solidaritat, i misèries a casa provoquen la indiferència i el silenci?

No ho entenc, de debò. 

A veure, jo entenc que els progres espanyols (n'hi ha, encara?) no vulguin que els catalans marxin. Ho entenc, perfectament. No estic demanant que siguin independentistes.

Estic demanant que siguin demòcrates.

Com poden callar davant la brutal pèrdua de llibertats que estem patint a Catalunya? 
Ni que sigui per egoisme, per a que ningú calli quan vagin a per ells, haurien d'alçar la seva veu quan es pega a avis asseguts amb les mans en l'aire que només volen votar. Quan s'ocupa un país policialment. Quan s'enderroca per la força un govern legítim, s'imposen unes eleccions amb candidats a la presó o exiliats, no s'accepta que aquests han tornat a guanyar, i s'impedeix que es formi el govern que legítimament demanen els catalans. 

Com poden callar davant persones a la presó, sense judici, que han defensat sempre les seves opcions des del pacifisme? (i no cal que ho comparem amb l'Undargarin, el Millet o tants d'altres)

Com poden callar quan se'ns ofega amb el 155, es volen carregar un sistema educatiu exemplar, i s'amenaça amb tancar la televisió pública que ha estat considerada com la més imparcial que es pot veure, ara mateix, a Espanya?

I bé, estic parlant dels intel·lectuals espanyols. També podria parlar dels catalans no independentistes i bona gent. Sé que hi sou, sé que sou molts, sé que alguns em llegiu i m'aprecieu. Com podeu callar? Per què no alceu la veu per dir que el preu dels somnis no ha de passar per aniquilar i empresonar i prohibir qui no pensi com vosaltres?

No sé on anirà a parar tot això. Jo cada vegada em sento menys estimada i menys respectada, i em costa molt pensar què hi ha una part del país Espanyol que és progressista, culta, demòcrata, i que està disposada a escoltar, malgrat no estigui d'acord amb el que li diuen.

Si almenys aquests progressistes diguessin alguna cosa, no ens sentiríem tan sols, ni pensaríem que és tan urgent marxar.

L'ocell solitari

Avui he llegit la història del Nigel, un mascarell que es va guanyar el títol de l'ocell més solitari del món. 

Us explico en català el que diu l'article que us he enllaçat. 

A una illa de Nova Zelanda a la qual feia quaranta anys que no hi niuava aquesta espècie d'au, per tal d'atreure'ls, van pintar tot de roques com si fossin ocells, i van enregistrar el so que fan quan estan a punt d'arribar a l'illa. 
Es veu que és una espècie gregària, que van amb grans manades, i esperaven que, veient-ne, alguns s'hi afegissisn i tornessin a habitar la illa. 

Però, ah! Només n'hi va anar un. El van batejar com a Nigel, i es va instal·lar a la illa. El pobre Nigel, que recordeu, era d'una espècie gregària, es va estar cinc anys tot sol en aquella illa, rodejat de pedres pintades d'ocell que emetien sons, i a les que els conservacionistes repintaven i mantenien, esperant que algun altre s'hi acostés. 


El Nigel fins i tot es va enamorar d'una figura en concret... i li va construir un niu, que va estar mantenint, suposo que esperant el moment en què la figura cobrés vida per l'escalf del seu amor i se'l mirés.

aquí tenim el Nigel, amb dos amics.

Es veu que, a una altra banda de l'illa, van arribar uns quants ocells, pocs. Però el Nigel no en va fer cas. Havia triat qui estimava i s'hi va mantenir fidel, esperant un miracle.
Aquesta setmana l'han trobat mort, al costat de la figura immòbil que mai l'ha pogut correspondre.
Pobre ocell tossut i despistat. Pobre enamorat. Demanant a un tros de pedra que l'estimi. Pensant, infeliç, que potser era ell, que no era prou bo, prou convincent. Construint un niu, tenint-ne cura, mostrant-lo esperant convèncer l'altre.
No som així, a vegades, nosaltres? Triem d'estimar un impossible, demanem coses que no poden ser, però continuem esperant que es commoguin pel nostre amor, pel nostre esforç o la nostra dedicació. Mentre, a una altra banda de l'illa, podríem trobar qui ens estimi, però nosaltres ens mantenim fidels, esperant que canviï, que se n'adonin de com el nostre amor és tan i tan fort que no s'hi ha de renunciar.

Qui sap. Potser la figura, que ha continuat immòbil, ara se sent una mica sola. Mai sabrem si en algun racó ben profund de la pedra hi havia una espurna, una mica d'ànima empresonada, lluitant per poder cobrar vida en la matèria freda, i abraçar qui durant tant temps la va estimar.

No hi ha res més democràtic que un hospital

Solem aplegar-nos amb gent que pensa més o menys com nosaltres, que els agrada les mateixes coses. És qüestió d'afinitat, de sentir-te a gust, més que d'intransigència. Potser mantenim també amistats antigues, de quan encara no havíem arribat al que som ara, i més o menys ens hi relacionem, sentint-nos magnànims perquè tolerem que no tothom pensa com nosaltres, però quan més antagònics són als nostres pensaments o valors, més incòmodes ens sentim, i per tant, menys interactuem.
I així, poc a poc, rodejats de gent afí que pensa el mateix que nosaltres, arribem a pensar que el normal és pensar com pensem nosaltres.
Però hi ha un dia en què, per exemple, la teva mare es trenca una cama, amb una patinada d'aquelles absurdes dels dies de pluja i presses. 
I passes hores en un box d'urgències, i escoltes converses alienes, de gent que en moments de pena, de dolor o d'incertesa, relaxa les contencions que sovint ens posem. No hi ha res més democràtic que un hospital. A un hospital hi va tothom. Rics, i pobres, gent que llegeix i gent que veu TV5, joves, nens i vells. Les infermeres passen, somrient suau, llimant les estelles del teu dolor, com àngels que enlloc d'ales van amb crocks, i tu, camí de la radiografia, veus una mare exhausta que treu forces que no té, intentant somriure mentre dóna el pit a un bebè que porta tota la nit amb febre, o a un energumen exigint a personal sanitari sobresaturat coses que no estan a la seva mà, o a un avi cansat esperant dòcil el seu torn.
I després, comparteixes habitació amb algú que no tornaràs a veure mai més, però a qui sents plorar per la nit, sense saber si acostar-t'hi o fer veure que no ho has sentit.
Mai saps si fer o no fer.
O, esperant a la porta dels quirofans, tranquil·la perquè la situació no és de vida o mort, estàs al costat d'una família angoixada, amb els ulls espantats. Més tard, entens que és una mare amb tres fills o filles amb les seves parelles. I quan el cirurgià els crida, entren els joves, però la mare no, i quan es queda sola, es posa a tremolar i a plorar, però al cap de 10 minuts els fills surten i la mare fa un posat serè mentre li diuen que al seu home just l'han obert i tornat a tancar, que no hi ha res a fer, que només cal esperar un final digne i sense dolor. 
I la dona, que fa una estona estava trencada, sanglotant i tremolant, ara, serena, diu que ell sempre havia dit que no ho volia saber, si es donava el cas, que es mor, i que han de respectar aquesta decisió, i mentre els fills intenten negociar amb la mare, tu penses que una mica ets una intrusa en aquest drama familiar, però bé t'has de quedar, esperant notícies, i voldries fer-t'hi més, abraçar a la dona, dir-li que pregaràs pel seu marit. No goses, per por de ser mal rebuda.
Altra vegada no saps si fer o no fer.
I al restaurant hi trobes, com hi era fa un any, la mateixa dona afable cobrant, i penses quin bon rollo que dóna aquesta dona, amb la de drames que deu veure passar. I a l'entrada, coincideixes amb algú que no saps ben bé com es diu, però trobar-vos aquí us fa sentir, d'alguna manera, properes, i us expliqueu més o menys les penes.
I quan tornes a ser a casa, vas processant tot el que has viscut durant aquests dies, i penses que, almenys ho pots escriure, a veure si no ho oblides.
No hi ha res més democràtic que un hospital, deia. Quanta gent, quant dolor, quanta lluita, quanta solidaritat, quanta dedicació més enllà de la professionalitat que hi ha en un hospital. 
Com sempre, al cap de setmanes de tornar de l'hospital, encara hi penses, en la gent que s'hi va quedar. Et preguntes per aquella família que va rebre aquell diagnostic terrible. Per l'àvia que plorava en silenci.
I, també com sempre, mentre fas vida normal, recordes d'improvís que en aquells moments potser a algú li donen una notícia terrible. O que potser en aquells moments està naixent un infant.

Acomiadar els peluts que estimem

Després de vint-i-un anys i mig vivint juntes, la Polka va morir el passat dia 11 de desembre. 
Es va dormir, senzillament, als meus braços, mentre jo l'acaronava i li donava les gràcies per tot el camí que hem fet sent companyes, i el Miquel i el Jordi empassaven saliva. Mentre ella abandonava aquest món, nosaltres la miràvem en silenci i, malgrat les llàgrimes, li somrèiem. Ha estat una gata feliç, i va tenir un final dolç i digne. Quan ja va estar tot (que va ser molt curt i molt llarg a l'hora, no sé si m'explico) i el veterinari va marxar de casa, amb el cos lleuger de la meva companya de tants anys en una bossa etiquetada, vam recollir de seguida totes les seves coses: la seva manta groga, els plats del menjar, el recipient de la sorra.
Des d'aquell dia, es fa costa amunt arribar a casa i no trobar-la al costat del radiador, o en el racó de sol del migdia, o mirant fixament una paret abans d'anar a mirar-ne fixament una altra. Se'm fa estrany no donar-li sopar abans d'anar a dormir, no sentir els seus miols entusiastes quan arribo a casa, obrir la porta sense haver d'anar amb compte de no entrabancar-me amb ella, no tenir la seva cua melosa entortolligant-se a la meva cama mentre cuino, asseure'm al sofà sense que al cap d'un minut ella em salti a sobre, roncant de gust.
Tot i la pena, em sento agraïda del camí tan llarg que hem compartit i de les estones passades, però em queda un regust estrany, que voldria poder expressar sense semblar rara. 
He trobat a faltar els rites, i me n'adono de com d'importants són per a poder processar el dol. Quan mor un parent, tens uns gestos que t'ajuden a el·laborar el que està passant: ens trobem els que l'estimàvem, parlem, tenim uns ritus, religiosos o no, que, d'alguna manera tanquen el cercle. Fins i tot et permeten faltar a la feina per tal d'atendre a aquesta contingència

Però si es mor un animal, per més que sigui, d'alguna manera, com de la teva família, o si més no, part molt important del teu mapa sentimental, no es contempla que necessitis fer una aturada en el camí per acomiadar-lo.
La Silvana, que aquests dies ha tingut la seva companya peluda ingressada en un hospital veterinari, m'explicava coses semblants: l'angoixa d'haver de tornar a casa i deixar la petita Valentina allà, sense poder fer-li costat, acaronant-la tota la nit per ajudar-la a passar el tràngol, l'insomni ferotge a casa amb la incertesa de si qui t'ha acompanyat incondicionalment aquests anys morirà en solitud lluny de tu, i la impotència de no poder explicar-li que no està abandonada, que simplement els hospitals veterinaris no tenen la infraestructura que possibiliti que els animals puguin ser vetllats tota la nit pels que els estimen.

Comparteixo aquestes reflexions, simplement perquè sé que molta gent ho ha patit. Tothom qui ha estimat un company pelut sap com em sento, i s'ha angoixat en no poder explicar-li què està passant. Per a mi fou escruixidor no poder preguntar-li si preferia continuar amb el fil de vida que li quedava o acabar abans que el seu patiment fos insuportable. És dur haver de prendre aquesta decisió per a un animal que ha estat tant temps al teu costat. 

Em vaig quedar amb la pregunta de si els fantasmes dels gats es queden a viure als llocs on han estat feliços. Ella ho ha estat, molt, i durant molts anys.

No sé què he de fer.

Mentre escric aquestes línies la tinc aquí, al meu costat, miolant. No vol res. Ni aigua, ni menjar, ni sortir, ni escalfor. Simplement es posa al meu costat i miola.
Què em vol dir?
Quan era joveneta pujava d'un salt sobre meu. Li encantava posar-se sobre el teclat de l'ordinador, no sé si per l'escalfor de l'aparell, perquè així se sentia observada, o perquè pretenia (des)ajudar-me a escriure. També se m'asseia a la banqueta quan tocava el piano i intentava jugar amb l'oboè quan jo el movia mentre estudiava. Ho feia perquè toqués dempeus, que és com s'han de tocar els instruments de vent? No ho sabré mai.
Ara ja té vint-i-un anys, i quan toco l'oboè protesta ostentosament fins que se'n va, tota indignada, on el so de l'instrument no la molesti. El piano, ves per on, no li molesta, com tampoc el so del violí del Miquel. Fins fa poc era una velleta una mica malhumorada, capritxosa però feliç. Fa cosa d'un mes, però, ha començat una davallada vertiginosa. Menja poquíssim, (però molt sovint) i beu molta d'aigua. Està molt prima, i dorm tot el dia. Abans em venia a rebre sempre que arribava a casa. Ara, pobreta, es queda al coixí del costat del radiador, i fa meeeeeu, des d'on està, una mica per dir-me t'he sentit arribar però em fa mandra venir a rebre't.
I sabeu, no sé què fer. No sé si ella preferiria acabar, o ja li està bé, aquesta placidesa d'hores lliscant suaus al costat del radiador calent. No sé si li fan mal els ossos, si té por a la foscor (per la nit sol fer molta fressa, però ho ha fet sempre) No sé si enyora els temps feliços, quan era jove i àgil, o si en sap més que jo i és capaç de viure el present sense pensar en el que ja no pot ser.
Em fa pànic dur-la al veterinari i que em diguin que pateix i no es pot fer res, i que més val estalviar-li els darrers dies. També em fa por que els meus dubtes estiguin allargant innecessàriament una situació de dolor.
Si fos una persona, si n'haguéssim pogut parlar, ella i jo que hem compartit tants silencis i complicitats, que ens hem dit tantes coses només mirant-nos als ulls o tancant-los amb dolcesa, i ves per on, ara, potser en el moment més important, no sé què vol. És dolorós ser responsable de la vida d'un animal que estimes en aquests moments finals. En parlo amb la gent propera, ho veuen més fàcil que jo. Però ella i jo hem estat tan unides, que em costa fer el pas. Em fa basarda posar-la al transportin per dur-la al veterinari. També quan estic unes hores fora de casa, em fa pànic tornar i trobar-la morta. No voldria que morís sola, però tampoc vull portar-la a morir. Faci el que faci, sabeu, pensaré que no estic fent el correcte.

Dos anys sense la Txelo

il·lustració Flavitabanana

Les primeres vegades és inevitable. Estimes, i te la fots. Ja és això. Després, van passant els anys i hi ha un moment en que entens que quan obres el teu cor, per una d'aquelles lleis estranyes, donant espai al que senties l'has enfortit, però també l'has fet terriblement vulnerable. Aleshores és forta la temptació de nadar i guardar la roba. Tanmateix, quines ganes de patir, oi?
Cadascú té el seu estil i els seus mecanismes, però la meva percepció és que sense una implicació intensa, sense un lliurament generós, no hi ha una patacada, és cert... però tampoc un gaudi intens.
La Txelo em va dir que estimar-la era un mal negoci. Em va sorprendre la seva cruesa, i vaig entendre, ja massa tard, que estava intentant protegir-me. En aquells moments estava molt més malalta del que ens deia, sabia que marxaria, i que els que l'estimàvem ploraríem molt.
I jo, sabeu, li vaig dir que no hi era a temps. Que ja l'estimava. I que es deixés de bestieses.
Trobo a faltar els seus missatges a hores intempestives, els seus bon dia guapa, les fotos que m'enviava. D'alguna manera, sento que no estic sola, és aquí al meu costat, amb els seus ulls de mel i la seva veu tan ben timbrada.
I potser sí, alguna vegada he pensat quin mal negoci. Vam tenir tan poc temps, i porto tant temps enyorant-la. Però sabeu què? Dono tota la pena per bona. Hauria estat encara molt més trist passar per la vida sense conèixer-la, o pitjor, no deixar-la entrar al meu cor per prevenció.

Caminar tranquil·lament

L'altre dia, el meu fill Miquel, que té 16 anys, va sortir de nit amb els amics. A l'hora que havia de tornar a casa, una mare va anar a buscar a una de les noies de la colla, però el Miquel va decidir tornar sol a casa. 
El dia següent ens va explicar que tenia ganes de caminar de nit sol, que li agradava aquesta estona de fresca a la cara i de silenci, de posar les idees del dia en clar i asserenar-se abans d'anar al llit.

Just el dia anterior m'havien assignat un treball de recerca de primer de batxillerat. Pels que no sou del ram del guix, us explico que el treball de recerca consisteix en una feina d'investigació sobre un tema que escull l'alumne, es duu a terme entre primer i segon de batxillerat, i té tant de pes com una assignatura. 
Bé, doncs el treball de recerca que m'han assignat, o sigui, del qual hauré de ser tutora, és sobre el feminisme. I em penso que m'agradarà fer aquesta feina, no només perquè m'interessa el tema, sinó també perquè l'alumne que ha decidit investigar sobre el feminisme és un noi. 
No he tingut encara cap entrevista amb ell. No sé quin serà el seu plantejament inicial. Només espero que no em digui que el feminisme està obsolet. Que ja no cal, i que la igualtat és un fet. 
Perquè sabeu? Quan jo tenia 16 anys, i fins i tot ara, m'hauria agradat molt, tornar a casa sola de nit, sentint la fresca a la cara i el so de les meves passes en el silenci. Però mai, mai hauria gosat fer-ho. 
Per por. 
Per aquesta por enquistada, amb la hem crescut totes les dones. Per aquests actes, ja tan mecànics que ni te n'adones de que els fas (Assegurar-te de que les portes del cotxe estan tancades, mirar dins abans d'entrar a un edifici, vigilar per darrera l'espatlla si sents unes passes a prop, intentar no quedar-te mai sola en un vagó de tren)

Sabeu per què no consentiré que em diguin que el feminisme és una lluita passada de moda? Perquè sé del cert que, si alguna amiga del meu fill, vencent la por hagués gosat caminar sola de nit, els seus pares l'haurien renyat, i molt. I a més, sé que si a aquesta noia valenta algú li hagués fet mal, s'hauria sentit dir com goses anar a aquestes hores sola pel món, quina roba portaves, per què no vas trucar un taxi... Les víctimes de violència sexual són per sistema culpabilitzades. Sempre s'han de justificar, sempre han de provar que no provocaven, que són honrades, i que tenen una vida sexual tradicional. 
O sigui que no, el feminisme no és una lluita passada. Perquè les dones no podem viure amb tranquil·litat, perquè si ens agredeixen ens donaran la culpa a nosaltres, per ser valentes, per anar vestides com anàvem  o perquè passejàvem, sense vigilància d'un mascle, a hores en les que no era prudent.
Com les dones fóssim eternes menors d'edat.

El paradís del professor

Malgrat la voràgine política que estem vivint a Catalunya, hi ha moments en els que cal aturar-nos i no deixar que ens prenguin segons què. I un d'aquests moments fou dijous passat. 

El conservatori de Badalona celebrava el concert de principi de curs amb un homenatge a Miquel Roger, estimat professor que va morir el passat març d'un accident de trànsit. Em van demanar que digués unes paraules, doncs jo formo part de les primeres fornades dels seus alumnes. Quan marxava cap a Badalona, vaig tancar la ràdio, esgarrifada per l'empresonament del meu govern legítim. No volia sentir les notícies. No volia que em prenguessin també aquest moment de record cap al professor que em va marcar tant.

No sé si vaig fer bé. Fou un acte de resistència. Potser petit. Però era el que el meu cor em demanava de fer.

Això que adjunto a continuació és el primer text que vaig escriure per a l'acte. Després el vaig haver de retallar, per qüestions de timing, però com que aquí si us sembla massa llarg podeu deixar de llegir quan vulgueu, us ho poso tot. 

Què és el paradís?

M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica. Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, escoltant el que dèiem, en aquell conservatori vell al que anàvem, que era gairebé una casa de nines. A vegades plantejaves una pregunta i ens deixaves discutir entre nosaltres, mentre ens observaves en silenci, hi havia dies que a classe parlàvem més tots els teus alumnes que tu. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.

Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat que eres tan proper als alumnes que tant t’era parlar del sentit de la vida com de motos, tant era parlar de filosofia com gorrejar un cigarro a qualsevol alumne. 

Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.

Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem rebut les teves respostes, i hauríem sortit de classe tranquils.

Anàvem a classe amb els deures fets, estimat professor. Llegíem el que ens recomanaves, i ens preparàvem bé la classe. Esperant les teves respostes. Però sortíem amb més i més preguntes, ens deixaves anar, atemorits i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 

Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va deixar empremta en nosaltres.

Què és el paradís?

Potser si tu no haguessis estat professor nostre, pensaríem que el paradís és un lloc estàtic, tranquil, i tebi. 

Però qualsevol persona que hagi passat per les teves classes, sabrà que mai hi haurà respostes senzilles. O si més no, haurà agafat el gust a treballar-se la resposta, a poc a poc, sense quedar-se amb el primer resultat que s’obté.

Potser és algun lloc on s’aprèn. No un lloc quiet on ho sabem tot, on ens adormim feliços.

El paradís, estimat professor, és potser un lloc on evolucionem, on estem esdevenint, constantment reconeixent-nos i gaudint. On hi ha més gaudi que en l’aprenentatge?

El paradís, Miquel, és un lloc ple de professors com tu. Un lloc ple de música. De gust per l’art. Un lloc on ens podem entretenir amb petits detalls, on cerquem el so, on la paraula discutir té tot el seu sentit: parlem, i parlem, i parlem, i aprenem, els uns dels altres, mentre la conversa va sobre l’amor, sobre política, sobre l’equilibri, sobre la tensió, sobre la bellesa, sobre els camins possibles (quina falta que ens fa ara la teva opinió, Miquel!) 

En aquest paradís on aprenem constantment, es busca el detall, la precisió, i res es dona per sabut, i res és veritat absoluta.

Potser el paradís és una taula parada amb una llarga conversa. 

Potser el paradís és aixecar-nos d’aquesta taula amb més preguntes al cor.

Segurament, estimat professor, si les teves preguntes ressonen encara, al cap de trenta anys, en els que et van tenir de professor, continuaran ressonant també d’aquí a seixanta anys, quan els darrers dels teus alumnes encara et recordem…

No podem dir-te el que és el paradís. 

Però potser sí podem dir que no només ens has fet mil preguntes, sinó que hem après, amb tu, a ensenyar. I que durem el teu llegat més enllà.

No sabem el que és el paradís, estimat Miquel, però sabem que tu tastes l’eternitat.

Coses que canviaria

(Intento fer una entrada frívola. Potser els temps també necessiten una mica de somriures)
Hi ha un munt de coses que canviaria del meu cos. L'altre dia ho vaig estar pensant. Vaig posar una entrada al facebook, però ara penso que dóna per a molt més, o sigui que aquí us ho deixo:

1. M'agradaria poder passar-me l'esquena davant: per poder-me-la gratar sense necessitat de demanar a la gent una mica més amunt, una mica més avall... No seria fantàstic? La girem endavant, ens la rasquem arreu, i quan acabem, ens la tornem a posar al darrera...
2. Un tercer braç a rosca. Ja fa temps que no el necessito, però que bé que m'hauria anat: quan eren petits els meus dos fills eren... diem-ne que intensos, i els havia de dur sempre agafats de la mà. Sabeu el kamasutra cutre que era haver d'agafar les claus de casa, dur la bossa de la compra o entrar al cotxe? Feia absolutes filigranes! Que bé que m'hauria anat, tenir un braç extra, que em sortís, no sé, a mitja panxa, per dur la bossa, per aguantar un nen quan lligava l'altre a la cadireta del cotxe, etc. 
3. I parlant de rosca. Totes les noies que corren estaran d'acord amb mi en aquest punt: poder desenroscar-nos els pits i deixar-los a casa per poder anar a córrer tranquil·lament. Aquest punt m'ha costat d'escriure, perquè tinc amigues que malauradament els han hagut de treure un pit, i no volia ferir-les. Però bé, ja enteneu que estic parlant en broma, oi?
4. Un coll elàstic. Ah!, no em digueu que no seria fantàstic, a l'hora d'anar al cinema, a teatre o a missa, poder allargar una mica més el coll, per poder veure tranquil·lament què està passant. Seria curiós, tot de colls, cada vegada més estirats, a mesura que anem més endarrere...
5. Pupil·les de gat. Com m'agradaria tenir una mirada felina. No només per la bellesa, que també, sinó per la possibilitat d'obrir prou la pupila per poder adaptar-me a entorns sense llum. 
De tota manera, estic pensant que potser els meus fills han evolucionat genèticament i ja les tenen. Així s'explicaria la seva mania de llegir a les fosques. 
6. Continuant amb els ulls, alguna vegada m'hauria agradat tenir la capacitat de fulminar amb la mirada a algú. Però bé, es tracta de fer una entrada de bon rollo, oi? 
7. Darrera de la vista: ulls a l'esquena. Molt útils per a gent del ram del guix. Tot i que no sé com ens ho faríem amb el cabell.
8. A vegades he desitjat ales, per poder anar amunt i avall (he, he, he...) més fàcilment. Però després penso que això em faria més estressada. Seria capaç d'usar la meva capacitat de volar només per a ser feliç, per visitar boscos a la tardor, per respirar aire fresc, per allargassar més les postes de sol? O les faria servir per omplir la vida de més obligacions?
9. Rodetes als talons. Hi he pensat sovint, de fet es venen sabates amb rodetes per a públic juvenil. No em digueu que solucionaria molt els problemes de desplaçament per les ciutats. 
10. Tenint en compte que aquesta entrada la redacto durant una nit de llarg insomni, he decidit que si pogués demanar un, només un d'aquests canvis, demanaria aquest darrer: un botó de posar-me en stand-by de veres, de desconnectar. Poder fer click, durant la nit, per poder descansar sense pensar en el procés, en el meu fill que està tan lluny, en els dos Jordis a la presó, en els alumnes de l'escola, en el que encara em queda per corregir, en la gent que estimo i tinc lluny, en la llista de la compra, en tot el que he de fer, i tot el que no em dóna temps per a mi.
De veritat. Vull un interruptor que desconnecti de debò la meva consciència i que em permeti dormir una nit seguida.


Aquesta entrada es pot anar editant, si vosaltres hi afegiu coses que us agradaria tenir. 
Se'm va acudir mirant aquest vídeo:

Si el meu padrí ho veiés

Maria tu ya sabes que nuestra amistad está por encima de todas estas cosas del politiqueo.....Pero si tu abuelo viera lo que pasa en Cataluña y lo que piensan sus nietas.....Pero en fin un abrazo 


Aquest és el missatge que m'ha posat un amic d'infància al facebook. 
Només puc donar-li la raó, en tot. Sí, la nostra amistat està per damunt de tot això. 

I a la pregunta de què pensaria el meu padrí...
El meu padrí era militar, només mirava televisió Espanyola, i només llegia la Vanguardia. He pensat molt en ell, aquests dies. No m'he preguntat què pensaria, ho sé perfectament.
Era també una persona molt inquieta. Quan es va anar fent gran, s'enrabiava veient que no entenia algunes coses (tecnologia, o paraules dels mots encreuats als que jugava, religiosament, cada dia) No suportava sentir que no controlava el que passava, i recordo amb tendresa quan, amb un deix de fatalitat, deia "jo ja no sóc d'aquest món".
Suposo que viuria amb desconcert aquests dies. El meu padrí era profundament espanyol, i tant la meva germana com jo vam ser educades estimant Espanya. De fet, jo encara l'estimo, malgrat tot. El meu padrí no entendria com el seu besnét va passar la nit en un institut, custodiant les urnes, o com el seu altre besnét va anar a una manifestació independentista a Dublin, i les seves netes a les cinc del matí estaven fent guàrdia a un col·legi electoral. Jo no li explicaria la por que vaig passar quan va semblar que s'acostava la guàrdia civil. Ni les tres hores de cua sota la pluja. Ni les llàgrimes de quan vaig poder votar, ni l'emoció amb la que esperàvem el recompte.
No li ensenyaria les fotos de la violència policial. Quan jo era petita, ell em deia sovint que contestant malament, perdia la raó. Li faria mal de veure, que els seus perden la raó, i suposo que per això diria que està manipulat, que la repressió policial estava justificada, que la sang era maquillatge. Són coses que sento dir a gent que respecto i que sé que estima Espanya, i se li fa insuportable aquesta actuació. Veure com policies enormes peguen amb porres a avis asseguts a terra amb les mans a l'aire li esquinçaria el cor, i per això ell preferiria no veure-ho, i jo, sabeu, no li mostraria, perquè no pretendria que ell canviés d'opinió. Potser el seu amor a Espanya era l'únic que li quedava, i jo no tindria cor de treure-li.

Resumint: sé perfectament què pensaria el meu padrí del que està passant, perquè sé el que sabria ell, i el que veuria, i el que no voldria veure.
I jo? Què en penso? Educada com vaig ser en l'amor a Espanya, què en penso, avui, de tot això?
La fidelitat als meus ancestres no passa per opcions polítiques, jo en diria vitals.
No voto pensant en els meus avis. Voto pensant en els meus fills. Voto per un país en el que no sigui súbdita, sinó ciutadana. Un país en el qual la gent pugui opinar. I els vells puguin votar sense por a que vingui la guàrdia civil.

Ser perico o culé

Tinc per costum analitzar els meus sentiments, amb lupa. Ho faig, precisament per aconseguir que l'emotivitat no em domini, doncs sóc molt passional i necessito controlar l'emoció (i no, la resposta és no sempre ho aconsegueixo)
També intento entendre les raons dels altres. Em va bé per a perdonar, o per demanar perdó. Em va bé per a construir personatges de les meves històries, i també per a prevenir i evitar, en la mesura del possible, ferir o ser ferida pels altres. (d'acord, a vegades això tampoc ho aconsegueixo). Em va bé també per a treballar amb adolescents, i per a conèixer la gent. 
I un dels camps que més em fascinen, és el de la febrada que hi ha amb el món del futbol. Faig com el personatge Data de Star Trek, que observa els humans i es fascina del seu apassionament per quelcom que a ell el deixa totalment fred.
Doncs jo sóc igual: dec ser una atea futbolera. I mireu que ho he intentat, eh? Però és que no sento absolutament res pel futbol. Hauria facilitat molt la meva vida social, però per més que m'hi escarrasso, que us asseguro que ho he intentat, no aconsegueixo emocionar-me amb el futbol. M'és totalment indiferent.
Per això no sé com és que algú es fa seguidor d'un equip en concret de futbol. O sigui, entenc que, si hi juga algú que t'estimes, vagis als partits i tal, jo mateixa m'ho passo teta veient jugar l'equip del meu fill, però no entenc la fal·lera que hi ha cap a equips tan enormes, dels quals no coneixem ningú i en els que juguen professionals milionaris que si poden se n'aniran a algun lloc on els paguin més diners.
Algú m'ho podria explicar? Per què algú es fa del Barça o de l'Espanyol? Tots dos són equips de Barcelona, què ho fa, que algú s'emocioni amb els partits d'un i se n'alegri quan l'altre perd? La rivalitat que hi ha a Mallorca entre els seguidors del Mallorca i els de l'Atlètic Balear, a què és degut?
És per tradició familiar? És per simpatia amb altres seguidors del mateix equip? És per què li posem al nostre equip uns valors? Però quins valors són? Vull dir, la gent que és seguidora del Barça, per exemple, és prou àmplia com per què hi hagi de tot, absolutament de tot, gent de dretes, d'esquerres, de missa, menja-capellans, acabats d'arribar o de Barcelona de tota la vida... No podem dir que "els del Barça són així", perquè el ventall és amplíssim. Per què, doncs, sou del Barça? Què signifiquen, "els colors"?
Potser és tan irracional com ho és l'enamorament entre els adolescents? Però si és així, com és que no és volàtil com en els amors primerencs?

Ho dic de debò. Voldria que algú m'ho expliqués. De debò que voldria entendre-ho.

No et signifiquis

M'ho va dir la meva padrina Maria, la mare del meu pare, fa més de trenta anys, quan va saber que el grup de cristians joves en el qual estava col·laborant era un grup de gent progressista i d'esquerres. Fins aleshores a ella li havia semblat molt bé que jo anés a missa i tal, però quan va saber que no passàvem rosaris sinó que ens coordinàvem amb sindicats, ja no li va fer tanta gràcia. 
I li va sortir aquella por que duia impresa als seus plecs més íntims. Ella, que havia estat (de pura xiripa, també s'ha de dir) a la banda dels vencedors de la guerra civil, va tenir por de que jo digués massa fort el que pensava i que algun dia anessin maldades i tingués algun problema.
Què degueren dir les altres àvies, les que havien perdut la guerra, als meus companys? Quanta por enquistada tenia la generació dels nostres avis? 
Per això em vaig emocionar tant, en veure avis a la manifestació de la diada. Avis que, ves per on, després de tants anys, havien perdut la por.
Sigui com sigui, i espero que allà on sigui sa padrina m'entengui i em perdoni, perquè he decidit desobeir-la i significar-me. 
O sigui, que ho dic ben clar aquí: 
Malgrat que la por que duia impresa a foc la generació dels meus padrins encara em va afectar a mi, em significo. 
I dic ben alt, i ben clar.
Que vull votar el proper 1 d'octubre. 
I que vull votar que sí.

Carta oberta al Mateu, o sortir del niu

Ho vas fer fins molt tard, i ara reconec, amb recança, que estava una mica preocupada: Els dissabtes, sempre a una hora indecent del matí, sentíem la porta del dormitori obrir-se a poc a poc. Després, unes passes veloces i lleugeres pel passadís a les fosques. Veiem el teu caparrot a contrallum, als peus del llit, just abans de que t'hi enfilessis decidit, amb aire de victòria. Intentaves ser discret perquè no et féssim fora, ens abraçaves golafre de petons, i jo notava l'olor que feies, la calidesa de la teva pell de vellut, les manetes infantils, intentant abraçar-me sencera, mentre jo t'acaronava suaument l'esquena i acceptava de mala gana que ja no dormiria més.
Algun dia haurà de deixar de venir al llit, ens dèiem, i raonàvem amb tu i t'explicàvem que tenies un llit de nen gran per dormir solet tota la nit, però tu somreies murri i feies que sí, i al dia següent hi tornaves.
Ahir, quan vaig anar a dormir hi vaig pensar.
En la pressa que tenia, quan eres petit, de que et fessis gran. I ara, estimat Mateu, no saps el que donaria per poder tornar, ni que fos sols una vegada més, a sentir els teus peuets corrent de puntetes, la lluita amb els llençols per esmunyir-te entre el teu pare i jo i la carona còmplice amb la que ens miraves satisfet quan la llum del sol t'ho permetia.
Demà les teves passes lleugeres et portaran a terres llunyanes, de parlar estranger, on sempre plou i la terra és verda i el vent fred. 
I el llit dels teus pares, l'escalf segur del teu refugi d'infant, quedarà aquí, orfe de tu.
I estem orgullosos de que siguis tan valent, i confiem en què l'experiència, a tu i a tota la família, ens anirà molt bé. Miro la teva estampa, l'elegància amb la que et mous, la veu atronadora, els peus enormes, la barba que ja et fastigueja haver d'afaitar. Ara ets tu, que t'ajups a fer-me un petó, i em pregunto si en els plecs de la teva memòria conserves encara la imatge de quan m'havia d'ajupir jo. Ets un noi capaç, llest, solidari, saps fer amics, gaudeixes de la natura, de l'esport, de la poesia, de l'art, de la música. Seràs capaç de fer el que vulguis a la vida, perquè a més de la teva intel·ligència i sensibilitat, tens un gran sentit moral, i moltes ganes de deixar el món millor.
Et fa por i il·lusió a la vegada, ens vas dir fa un parell de dies. També et sap greu estar tant de temps sense veure'ns, però de cap manera t'ha de frenar la recança de deixar-nos enrere. És llei de vida, t'hem donat les arrels, però també hem enfortit les teves ales, i has de volar, i ser lliure i feliç.
Però no deixo de sentir que, no sé com dir-ho... que ha anat tot massa ràpid.

El joc de les cadiretes

A una punta de la taula, la rialla poderosa del tio Tomeu sacsejava la seva còrpora immensa. Al seu costat, es meu padrí, que per a la ocasió s’havia posat una camisa però la duia oberta per la calor, i el tio Damià, sempre atent a tot el que passava a taula, no se li escapava ni una. I sa padrina, que parlava fent espants i donant-se cops amb el ventall, i la tia Bel, que conservava encara la bellesa salvatge de quan havia estat jove.

A mida que les cadires eren més al centre, les ocupaven els de la generació del mig: els meus pares, la meva padrina jove, el tio Pep, que era alt i prim i parlava francès.

En aquesta zona de la taula bevien cava, que en deien xampany, en copes xates i ja una mica opaques, i una dona (sempre una dona) servia els plats, i sabia a qui li havia de posar molt i a qui poquet. Eren menjars festius, paelles, fideuàs, arròs brut, tumbets, que havien cuinat, altra vegada sempre les dones, en cuines de temperatures infernals, amb el cabell aferrant-se al front suat i els ulls encesos, ventant-se amb ànsia perquè el ventilador no arribava a refrescar, mentre els joves anàvem a banyar i els homes s’asseien a la porxada cercant una mica d’oratge.

A la punta del tot, a vegades amb taules supletòries i estovalles desaparellades, els cosins ens barallàvem per posar-nos exactament la mateixa quantitat de beguda (pinya, gairebé sempre. La coca-cola era com a forastera). Teníem les nostres converses, i el que passava més enllà de la taula, a la zona central, on els adults feien i desfeien, o a l’altra punta, on els padrins presidien, ens importava ben poc, si no era per a manllevar olives quan les de la nostra taula s’acabaven. 

Els ventiladors, tossuts, movien l’aire espès i calent d’estiu, mosques mandroses a dins i cigarres insistents cantant a la pleta embotaven l’ambient, i al lloc on dinàvem hi havia ombra, però a fora el sol cegava tant que feia mal als ulls. Nosaltres balancejàvem els peus a les cadires perquè no ens arribaven a terra, i perdíem les xancletes per sota la taula, i menjàvem el gelat amb l’ensaïmada ràpid, per poder anar a jugar, i sa padrina es queixava de què ens poséssim al sol amb aquesta calor vos acubareu, però nosaltres no sentíem la calor, i esperàvem impacients el moment de tornar a agafar les bicis i fer voltes sentint-nos lliures i veloços, i no enteníem quin gust hi trobaven els majors a asseure a taula i xerrar, xerrar, xerrar, i negociàvem amb mares inflexibles les dues hores de digestió per poder anar a banyar una altra vegada.

Quan jo era petita em pensava que els records eren en blanc i negre, per ventura perquè dels temps dels records dels meus padrins només quedaven imatges sense color. Ara sé que els records són amb colors vius (el rosa-xiclet de la bombolleta de surar a l’aigua, el verd fosc de la manguera, el vermell sucós de la síndria, tota tacada de pinyols ben negres, el blanc inclement de la sorra), amb olor (de protecció solar, de rebost, de saladina i pinassa calenta) i amb sons (la rialla escandalosa dels vells, el zum-zum del ventilador, els cussos nerviosos que s’atabalaven amb nosaltres).

L’altre dia vam tornar a dinar junts. A poc a poc, els vells han anat deixant cadires buides. Em vaig fixar que jo ja estic ocupant un lloc central, a la taula. Que els meus pares i la meva padrina jove ja estan a la punta. Just abans de servir el primer plat, (el vaig servir jo, com abans el servia la meva mare) em vaig girar a la meva esquerra: els meus fills i els seus cosins, que no van conèixer aquells que estaven a l’altra punta quan jo era al seu lloc, balancejaven els peus a les cadires, negociaven servir-se la mateixa quantitat de beguda i esperaven amb ànsia el moment d’aixecar-se de taula.