El joc de les cadiretes

A una punta de la taula, la rialla poderosa del tio Tomeu sacsejava la seva còrpora immensa. Al seu costat, es meu padrí, que per a la ocasió s’havia posat una camisa però la duia oberta per la calor, i el tio Damià, sempre atent a tot el que passava a taula, no se li escapava ni una. I sa padrina, que parlava fent espants i donant-se cops amb el ventall, i la tia Bel, que conservava encara la bellesa salvatge de quan havia estat jove.

A mida que les cadires eren més al centre, les ocupaven els de la generació del mig: els meus pares, la meva padrina jove, el tio Pep, que era alt i prim i parlava francès.

En aquesta zona de la taula bevien cava, que en deien xampany, en copes xates i ja una mica opaques, i una dona (sempre una dona) servia els plats, i sabia a qui li havia de posar molt i a qui poquet. Eren menjars festius, paelles, fideuàs, arròs brut, tumbets, que havien cuinat, altra vegada sempre les dones, en cuines de temperatures infernals, amb el cabell aferrant-se al front suat i els ulls encesos, ventant-se amb ànsia perquè el ventilador no arribava a refrescar, mentre els joves anàvem a banyar i els homes s’asseien a la porxada cercant una mica d’oratge.

A la punta del tot, a vegades amb taules supletòries i estovalles desaparellades, els cosins ens barallàvem per posar-nos exactament la mateixa quantitat de beguda (pinya, gairebé sempre. La coca-cola era com a forastera). Teníem les nostres converses, i el que passava més enllà de la taula, a la zona central, on els adults feien i desfeien, o a l’altra punta, on els padrins presidien, ens importava ben poc, si no era per a manllevar olives quan les de la nostra taula s’acabaven. 

Els ventiladors, tossuts, movien l’aire espès i calent d’estiu, mosques mandroses a dins i cigarres insistents cantant a la pleta embotaven l’ambient, i al lloc on dinàvem hi havia ombra, però a fora el sol cegava tant que feia mal als ulls. Nosaltres balancejàvem els peus a les cadires perquè no ens arribaven a terra, i perdíem les xancletes per sota la taula, i menjàvem el gelat amb l’ensaïmada ràpid, per poder anar a jugar, i sa padrina es queixava de què ens poséssim al sol amb aquesta calor vos acubareu, però nosaltres no sentíem la calor, i esperàvem impacients el moment de tornar a agafar les bicis i fer voltes sentint-nos lliures i veloços, i no enteníem quin gust hi trobaven els majors a asseure a taula i xerrar, xerrar, xerrar, i negociàvem amb mares inflexibles les dues hores de digestió per poder anar a banyar una altra vegada.

Quan jo era petita em pensava que els records eren en blanc i negre, per ventura perquè dels temps dels records dels meus padrins només quedaven imatges sense color. Ara sé que els records són amb colors vius (el rosa-xiclet de la bombolleta de surar a l’aigua, el verd fosc de la manguera, el vermell sucós de la síndria, tota tacada de pinyols ben negres, el blanc inclement de la sorra), amb olor (de protecció solar, de rebost, de saladina i pinassa calenta) i amb sons (la rialla escandalosa dels vells, el zum-zum del ventilador, els cussos nerviosos que s’atabalaven amb nosaltres).

L’altre dia vam tornar a dinar junts. A poc a poc, els vells han anat deixant cadires buides. Em vaig fixar que jo ja estic ocupant un lloc central, a la taula. Que els meus pares i la meva padrina jove ja estan a la punta. Just abans de servir el primer plat, (el vaig servir jo, com abans el servia la meva mare) em vaig girar a la meva esquerra: els meus fills i els seus cosins, que no van conèixer aquells que estaven a l’altra punta quan jo era al seu lloc, balancejaven els peus a les cadires, negociaven servir-se la mateixa quantitat de beguda i esperaven amb ànsia el moment d’aixecar-se de taula.