Aixecar-se (o no)

Tinc molt clar que quan vaig a l'ofici de les Santes (del qual us he parlat aquí, aquí, aquí i aquí ) estic treballant. Em paguen per tocar.
Però resulta que no deixa de ser una missa. Sempre que hi vaig tinc el mateix dilema. Segueixo més o menys la missa, els músics estem a un racó. I no se mai si fer o no evident que estic a missa. O sigui, si aixecar-me en els moments claus.
Aquest any ho he fet, ves per on. Fa una mica de tall, però ho he fet. Era la única persona de l'orquestra que es va aixecar quan llegien l'evangeli, o en la consagració. Estava, deixeu que ho confessi, una mica incòmoda, perquè com a oboè estic asseguda just al mig de l'orquestra, i tenia la sensació que "se'm veia molt"
Però a l'hora, pensava que també està bé que es vegi. Vull dir que a vegades tinc la sensació que els cristians som més invisibles que altres tendències.
Us en poso un altre exemple. Els meus fills van a una escola laica. En aquesta escola hi ha un menú per a alumnes musulmans. Alguns cops els meus fills s'han quedat a dinar en divendres de quaresma, i jo he valorat la possibilitat de demanar per a ells un menú de cristians. No ho he fet, però no deixo de pensar que a vegades, per respecte, per no molestar, per no fer les coses difícils, ens estem tornant invisibles.
Per a mi el fet cristià va molt més enllà d'aixecar-se en una missa, o de menjar o no peix en divendres de quaresma. No se si sóc irreverent si ho dic, però no deixa de ser anecdòtic. Però a l'hora penso que, com en les relacions de parella, moltes vegades en aquest aspecte l'important són la multitud de petits detalls.
A vegades fa tall mostrar-se, manifestar-se, donar testimoni. Tampoc no se si vaig ser testimoni o algú va pensar que estava cansada de seure i aprofitava per aixecar-me quan podia.
La veritat, m'és igual el que van pensar els altres, però si m'importa el que sento jo.

Indignats?

On són els indignats? Estic al·lucinant amb la obscenitat dels fitxatges futbolístics. Com és que ningú es revolta? Com és que no hi ha una revolució? Com és que a cap cadena de ràdio ni a cap article de premsa escrita hi ha una mínima crítica a aquesta orgia indecent?
Tanta, tantíssima gent culé d'idees semblants a les meves, com és que no denuncien la immoralitat de tot plegat? Com és que per a això SI que hi ha diners?
Cada vegada em sento més marciana.
Això és esport?

Pescado fresco

Record el meu padrí, amb el capell de palla i la camisa vella descordada, arribant de pescar amb una senalla ben atapeïda de peixos de tota casta: serrans, vaques, donzelles, esparralls, raors, aranyes, calamars o sípies, depenent de la temporada o del lloc on haguessin anat a pescar. Molts peixos encara boquejaven i es movien nerviosos, lluents i porucs. A mi m'anguniejaven: semblaven horroritzats, sense entendre què els passava, alguns amb la mandíbula destrossada per l'ham, lluitant frenèticament contra no sabien què, fent contorsions per intentar tornar a l'aigua salvadora, sense saber que estaven totalment sentenciats i maldament tornessin a l'aigua ja no podrien viure més.
En canvi, m'agradava acariciar els calamars i veure la fosforescència de la pell canviant de color. Em semblava màgic. A més els calamars no em feien llàstima, suposo que perquè arribaven ja tots morts i no se'ls veia cap ferida.
És típic, quan un pescador arriba, mostrar la feta als que estan a port. Si hi ha un col·lectiu que sigui propens a bravejar és aquest. Fa molts anys, al port de Pollença, on anaven molts militars a estiuejar, el meu padrí estava mostrant la pescada a peu de pantalà. Acabava d'arribar, i els peixos encara es movien, i tothom feia espants. Va passar per allà una senyora molt estirada i tota endiumenjada, la dona d'un coronel importantet de Madrid.
I es va dignar a acostar-se al meu padrí, que tot joiós assaboria l'èxit del matí, va fer una ullada a la senalla, i parlant poc a poc, amb aquella veu engolada i arrossegant les vocals, va dir-li al seu acompanyant, sense ni mirar al meu padrí:
“En Madrid sí que comemos pescado fresco!”
El meu padrí es va enrabiar molt, però la meva padrina ho explicava morta de rialles, realment és impressionant que la senyora no s'avergonyís de la imbecil·litat supina que estava dient.

Pensava en aquesta anècdota l'altre dia, parlant amb en Toni. Estic a Sa Ràpita, el meu racó de món preferit (no el més maco, segur, però el meu, al capdavall). Els ajuntaments dels quals depenen Sa Ràpita i S'Estanyol tenien un projecte molt interessant, de fer un passeig al llarg de la costa, on es pogués anar en bicicleta i caminar sense por a que els cotxes se t'enduguin per davant. Però la llei de costes ho impedeix. Resulta que costes està a Madrid, ja es sap que a Madrid hi entenen molt de costes, i a més mengen peix més fresc que nosaltres, i consideren més apropiat una carretera amb una vorera just a ran (m'estranya que encara no hagin matat a cap infant, suposo que quan hi hagi una desgràcia tothom es lamentarà)
Damunt les roques de davant ca nostra hi havia fins fa uns anys uns escà, o sigui, una petita construcció per a guardar una barca. N'hi havia molts a Sa Ràpita, cosint el literal. Eren centenaris, fets de pedra, amb porta de fusta, i feien olor a llargues estones guaitant el mar. Els joves ens hi trobàvem a recer d'un o altre per xerrotejar els vespres d'estiu. La llei de costes, però, els va fer enderrocar tots, algú en un despatx a Madrid, sense pensar en l'encant o valorar si realment era un atemptat al paisatge (que no ho era) va decidir enderrocar una part important del nostre patrimoni.

Així ens va, depenent de lleis de costes redactades i fetes complir des dels despatxos de Madrid per senyors encorbatats que sí que comen pescado fresco.

Homes, què us passa?

Si jo fos un home, penso que m'enamoraria de dones ben bé com ella. És llesta, creativa, simpàtica, i a més la trobo francament guapa. La darrera vegada que vam xatejar vam estar parlant de la seva vida sentimental. No es queixava pas. Simplement no hi ha homes als quals els interessi les dones com ella.
Vols dir? No ho entenc! Té defectes, evidentment, com tothom. Però realment no hi ha cap noi que estigui interessat en una noia independent, culta, que viatja, que llegeix i escriu, i sap sortir de marxa i sap parlar en serio i és guapa i divertida? Em costa de creure.
Si, diu ella. Per una estona si. Però poc més.
A veure, homes, què punyetes us passa?
Perquè no és només ella. Al meu entorn més proper (ella no és de les meves amigues íntimes) hi ha almenys tres noies de bandera. Tiarrones que es poden menjar el món. Que voldrien un company. Per passar-hi estones de sexe, si, però també moments de tendresa, de complicitat, de projectes compartits.
Us fan por les dones així?
A vegades penso que les bledes tenen més futur a la vida. Per a molts homes tenir una figa-flor que els aduli i que els digui aquella cançó (tan nefasta) de “sin ti no soy nada” els encanta.
Però trobar una dona complerta. Que visqui intensament. Amb qui compartir, no a qui dirigir. Ui.
No se. Una vegada un noi que m'agradava molt em va dir que jo era massa dona per ell. A mi em va caure com una puntada al fetge, però a la llarga m'ha anat millor. Perquè vaig trobar un home que és prou segur de si mateix com per no sentir-se menystingut pels meus èxits (tampoc són tants) i que a més em recolza per a que tregui de mi el millor.
Ho dic en serio. Tots coneixem dones fantàstiques que estan sense parella. Què passa? Homes, quin és el problema?

Facundo Cabral

Estic lluny del món, i me n'assabento que han assassinat a un dels meus cantautors favorits, Facundo Cabral. Ja us havia penjat alguna poesia d'ell.
En estat de xoc, i sense sentir-me capaç d'escriure res digne, us deixo unes paraules seves:




"Ama hasta convertirte en lo amado, más aún, hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría"

Els calidoscopis

Sempre m'han fascinat els calidoscopis. Quan era petita m'hi podia passar hores. M'encantava mirar les figures geomètriques i bigarrades. A vegades intentava no respirar, per mantenir els dibuixos que sortien. Fins i tot els havia intentat retratar! I em sabia greu perdre'ls de vista, i saber que mai més els tornaria a veure. Perquè malgrat hi haguessin poques peces de coloraines, mai s'aconseguia tornar a fer la mateixa figura
La nostra vida és un calidoscopi preciós. Tenim moltes peces de colors: amics, ocasions, moments, sentiments. I anem fent figures. I podem entretenir-nos-hi o no. Però hem de ser molt conscients que no es tornaran a repetir. Que hem d'assaborir cada instant. És frustrant intentar reproduir figures del passat. Quan les peces s'han mogut, cap una banda o cap una altra, és impossible tornar a refer el que hi havia. Podem fer una figura semblant. Maca també. Però no serà la mateixa.
Cal tenir-ho molt present, i no deixar escapar les oportunitats que se'ns ofereixen. Perquè mai tornen. I si venen algunes de semblants, nosaltres ja no som els mateixos. Cap camí és de tornada
No cal que ens hi escarrassem intentant reproduir el que no tornarà perquè si ho fem estem perdent-nos el que tenim ara, que també val molt la pena i que també anirà avançant cap a una nova figura, que només hi serà un instant.

Un regal musical

Fa cinc anys i escaig que escric en aquest blog i encara no m'heu sentit tocar mai l'oboè.
Avui, si voleu, podeu fer-ho.
Dissabte passat vaig tocar en el concert de Sant Zenon, a Arenys. La obra que us penjo ara és la penúltima d'un concert esgotador. Hi ha alguna errada, una d'elles bastant garrafal, que sentireu de seguida, la qualitat del so no és òptima, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres.
Aquí us deixo, doncs, amb el fantàstic Bach. És un duet de la seva cantata "Wachet auf, Ruft uns die Stimme" (nº 140) "Mein freund ist mein".
Dirigeix Jordi Lluch, els solistes són Susanna Crespo i Jordi Boltà.

M'agrada la Hello Kitty

Estava pensant de començar aquest post com comencen les rodes dels alcohòlics anònims:
Hola, em dic Maria i m'agrada la Hello Kitty.
És aquest punt de frivolitat que mantinc, suposo que per higiene mental. M'agrada aquesta gateta infantil i pija.
Potser perquè visc rodejada d'homes o perquè m'agrada aquesta simplicitat gairebé zen o perquè quan era petita no hi havia coses d'aquestes i ara que n'hi ha ningú a casa en vol.
O potser perquè necessito descansar de tanta transcendència i dramatisme, i ser una mica superficial.
No se.
Em suggereix un món una mica tendre i fàcil. Colors pastels, tot en una dimensió. Sense malícia. Doncs això, deia que és per higiene mental perquè amb el cor indignat, una mica de mal humor i amb ganes d'enviar-ho tot a rodar, vaig a córrer amb la cinta de cabell de la Hello Kitty, i ja se que sona estrany, però em sento més lleugera. M'agrada no pensar en res, de vegada en quant, i imaginar que a la vida només hi ha coses dolces i maques, i tothom té vacances, i deixar-me extasiar per petites frivolitats, la Hello Kitty o els aparadors de pastisseries, o els anuncis de viatges.
Lo bo de tenir més de quaranta anys és que ja se me'n fot una mica el que pensin de mi, i no he de fingir que sóc gran (entre altres coses, perquè ja ho sóc), i dic sense pudor que m'agrada la Hello Kitty i no passa res.
Hola, em dic Maria i a vegades sóc frívola.

Vint anys sense el Bartolo

Just després de Sant Joan, el Bartolo, com tantes vegades havia fet, ens va descol·locar. Sen's va morir quan no tocava. I nosaltres ens vam quedar muts i incrèduls. No pot ser, no pot ser. Encara ara, vint anys més tard, molts cops penso que no pot ser. Avui ens retrobarem a la seva parròquia, Maria Auxiliadora. Anirem a missa a 3/4 de vuit. Després ens quedarem als locals, cada u dura alguna cosa de pica-pica, els que encara teniu guitarres porteu-ne. El recordarem cantant, rient, xerrant i pregant. Com si no.

Noi i noia en un tren

Mireu aquest video fins el final. A mi m'ha fet pensar molt

Poesia, Ciència, Déu.

Fa un mes us vaig penjar uns vídeos de Neil Tyson. També surt en aquest fantàstic vídeo.
M'encanta aquesta barreja de poesia, ciència i Déu.

Sóc feliç

Soy feliz,
soy un hombre feliz,
y quiero que me perdonen
por este día
los muertos de mi felicidad.
Silvio Rodríguez

Surto al balcó, amb un got de Rioja i xocolata. Assaboreixo la llum del capvespre. Davant casa meva hi ha la fira de Mataró. Un munt de gent cridant, colors fent pampallugues. De lluny, el mar s'ho mira en calma.
Avui el Mateu ha fet una representació de teatre a l'escola, i està tot cofoi perquè no s'ha oblidat de cap frase. En Miquel, ahir, em va dir, mama, vine a fer-me petons.
I jo deixo que la xocolata es vagi desfent lentament al paladar. I dono gracies de tot el que tinc.
Avui he vist una persona a qui aprecio molt, i penso que està passant un mal moment. Tinc ganes de ser-hi present, però no vull ser aficadissa, i no se com ho faré.
Ahir en Jordi em va fer un sopar especial. De fet era una amanida, però presentada d'una manera tota elegant. Va ser maco, i els nens també van notar que era especial, sense cap raó concreta, només perquè si.
Perquè cada dia és especial si sabem amorosir-lo.
M'he anat a fer un massatge, i sembla que el meu cos torna a ser meu.
Com cada dia, la Mariona em truca i em fa saber com m'estima. Ahir en Sergi em va fer un regal innocent però ple de significat. Avui la Coloma m'ha trucat, també per fer-se present. I m'he sentit tan contenta i agraïda que he pentinat el sol. N'Antònia m'envia dos mails. Fent saber, també, que està al meu costat.
A la fira continuen amb els crits. Jo intento no atabalar-me pel bullici.
I em sento tan viva, i penso que sóc tan afortunada, tan terriblement feliç, que casi em fa mal.

L'èxit, segons Rafael Nadal

Lo que te hace ganar es querer ganar y querer hacer todo lo que toca para ganar. Querer trabajar cuando no te apetece. Saber aguantarte en los momentos complicados pensando que van a cambiar. Ser lo suficientemente tozudo para pensar que las cosas saldrán bien cuando no salen a la primera ni a la décima. Que la mente esté preparada para asumir las dificultades para así poder superarlas. Sin lugar a dudas, todos los que ganan tienen eso.
Ho he llegit a El País.

El fracàs

Ves per on, potser fracasso. És possible, bastant possible, que l'esforç que estic fent, no només jo, sinó tota la meva família recolzant-me en aquest projecte, no doni els fruits desitjats.
És possible.
Perquè ens fa tanta por el fracàs? Molt sovint no diem els nostres projectes per tal de no haver d'explicar que no ho hem aconseguit. I quan no arribem on volíem, enlloc d'agrair el camí que hem fet, ens deprimim i ens penedim d'haver invertit tant temps “per res”
Segur que és “per res”? És inútil l'esforç si no dona el resultat que volíem? Potser el que volíem no és el que ens convenia. Potser l'esforç ha estat una manera de treure el millor de nosaltres. D'aprendre fins a on som capaços de millorar.
No se si són ganes de consolar-me per la possibilitat de no aconseguir-ho. O és que estic sentint amb força que tot el que he après és ja en si la meta. I que si no aconsegueixo el que pretenia, almenys hauré fet coses que mai em pensava poder fer.
He après tant, sabeu! De la meva capacitat de feina, no sabia que era capaç de concentrar-me tant. No sabia que les idees, si et troben treballant, s'apoderen de tu i es relliguen unes amb altres i es van teixint fins fer-se coherents.
He après de l'entrega i la dedicació de la meva família. Començant pel Jordi, que ha estat tot aquest temps la roca ferma on m'he refugiat quan les ventades del desànim i el cansament em feien trontollar. Els meus fills, amb la seva tendresa. Els meus pares, donant ànims, trucant, fent-me saber a tota hora que confien en mi.
Qui sap. A lo millor ho aconsegueixo. A lo millor, però, no. A lo millor el que estava destinat per a mi és ser capaç de fer el camí. Em sembla que va ser Martin Luter King que va dir que encara que sabés que el món s'acabaria demà, ell plantaria avui una flor.
Potser si. Potser aquesta flor l'havia de plantar, malgrat potser no florirà com jo vull.
Miro cara a cara el meu projecte. Potser anirà bé, potser no. Però tanmateix, tindré sempre el goig d'haver-m'hi dedicat amb totes les meves forces.
El pitjor fracàs és que la por al fracàs ens paralitzi i no emprenguem el camí.

Super-vivències quotidianes

A principi de curs el Josep Lligadas em va trucar per proposar-me d'editar un recull d'articles d'aquest blog. El llibre ja ha sortit, es diu "Super-vivències quotidianes", l'edita l'editorial CPL a la seva col·lecció Emaús. Es pot comprar per internet aquí
La veritat és que em sento molt afalagada. Són articles sense gaire pretensió literària, fa una mica de vergonya que els meus companys de l'Ateneu el llegeixin perquè molts d'ells són escrits en un moment, un rampell.
La selecció dels articles l'han fet al CPL, i també ells l'han traduït al castellà. La portada l'ha fet la Mercè Solé, i la veritat és que trobo que té molta gràcia. Espero que, com amb les cireres, comenceu a llegir i no pugueu parar. Si voleu llegir què diu la Mercè sobre el llibre ho podeu fer aquí.
El títol me'l va proposar la meva "amiga-tota", la Mariona: va d'anar sobrevivint, però també de trobar la manera, en el dia a dia quotidià, de trobar que cada vivència és "super". M'agrada, aquest joc de paraules.
Aprofito, per cert, aquest post per fer saber el que he anat dient a petit comitè: estic escrivint una novel·la, és una feina apassionant però molt esclava. Tinc previst acabar-la d'aquí a un any/any i mig.
Ara, però, tinc altres mogudes que m'obliguen a parar una mica. O sigui que per ara, assaboriu el llibre.
(si voleu!)