Pot ser pel fet de viure a Mataró i tenir el cor a Mallorca, pel fet de tenir amics tan estimats als quals no puc veure tant com voldria, per aquest enyorament gairebé congènit que tinc, pel que sigui, però el cert és que sempre, ja de ben petita, he tengut molt present que no té res a veure la presència física amb estar de cor proper a algú.
Aquest estiu hem fet un viatge llarguíssim per acompanyar el Marcos en el seu casament. El Marcos és un amic de joventut que ha anat mar enllà a buscar el seu destí. Té una feina molt interessant i una vida molt de somni americà. Tots nosaltres, els amics als quals en certa manera ha deixat orfes, ens alegrem molt per ell, tot i que una part del nostre egoisme es deixa sentir quan ens lamentem de no veure'l tant com voldríem.
Però el cert és que no necessitem veure'ns quotidianament: quan ens retrobem, sembla com si res hagués passat, i tornéssim a tenir vint anys (de fet alguns ja els tenim dues vegades) i parlem i riem i ens posem al dia.
Un tiet de la meva àvia va estar a Filipines, durant la guerra, (d'això fa més de cent anys). I sempre havia dit que les dones més guapes del món eren les filipines. En Marcos s'ha enamorat d'una noia filipina, i s'han casat a Amèrica. M'ha fet gràcia aquesta síntesi del que va passar durant aquella guerra: Aquest casament ha semblat la unió de tres països que van estar enfrontats fa cent anys
El dia abans del seu casament, el Marcos em deia que una de les coses que més li agradaven d'Amèrica és que hi havia tots els colors possibles de pell. Que es casen blancs amb negres, o asiàtics amb indis, o gent amb races ja barrejades amb altra gent amb races barrejades també, donant tota la paleta de colors possible.
I és veritat, això, una de les coses que més m'agraden d'Amèrica és aquesta barreja. De tota manera, penso que val la pena fer dues puntualitzacions. Aquesta barreja no és total: a Utah, per exemple, només vam veure dues persones de raça negra.
I una altra cosa a dir és que si bé és cert que també hi ha gent poderosa no anglo-saxona, (i de fet el president del país és negre) la majoria de les feines més humils de serveis (cambrers, dones de la neteja o treballadors de les benzineres) són encara gent llatina, negra o asiàtica.
Però el somni americà és real: un munt de gent humil hi viatja amb l'esperança d'un canvi de vida, d'un èxit que, si bé és cert que no tots, ni de molt, aconsegueixen, també és cert que diuen que està a l'abast de tothom.
Això és el que diu la mentalitat americana, jo sincerament dubto que sigui ben bé així, però estic contenta que ells dos hagin aconseguit el seu somni americà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada