“A LES DONZELLES DE L’ANY DOS MIL”
Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que vindreu quan mon passatge s’haurà fet esborradís ;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís”
(Maria Antònia Salvà, 1869-1958)
Buscava el vers que vull posar a la felicitació de nadal (que al pas que vaig serà per nadal de l’any que ve) i he trobat aquesta petita joia, d’una poeta mallorquina, poc famosa ara, suposo que per poeta, per dona i per mallorquina, que ens escriu a nosaltres, dones del dos mil. Com qui llença un missatge en una ampolla, sense saber qui el rebrà. Sense saber com seriem, però pressuposant que seríem flors d’amor i gentilesa. (Gràcies!)
Aquesta senyora era una mica més gran que les meves besàvies. I ens envia una abraçada. Suposo que era conscient que moltes de les coses que ens passen ara a les dones ella no les podia ni imaginar, i potser sospitava que poca gent la continuaria llegint, cap a l’any dos mil. M’emociona aquesta sensibilitat, tan femenina, de saber-se part d’una cadena, de saber que vindrien altres després que recollirien els seus fruits i continuarien sembrant per les de després. Això és el que hem fet sempre les dones, no hem sortit gaire als llibres d’història, però hem anat deixant petjades de tendresa i amor pels que vindrien després.
Sempre m’he sentit deutora d’aquestes dones que m’han precedit. I penso que he de ser feliç, que he de dur una vida intensa, de part d’elles. De part de les que van poder escriure’ns una salutació per ser llegida en el futur, i de part de les que no van poder aprendre a escriure. De part de les que es van veure atrapades en una societat que els va anar tallant les ales, relegant-les a papers secundaris, sense deixar-les triar quina vida volien portar. I de part de les que van trencar motlles, exposant-se, en el millors dels casos, al rebuig de la societat, i en els pitjors... més val no pensar-ho.
Nosaltres, les dones del dos mil, pretenem ser, com ella deia, flors d’amor i gentilesa. Però també molt més. I demanem als homes que ens estimin, que ens respectin, que ens valorin, i que ens deixin volar.
L’altre dia em vaig definir feminista, i un alumne (que feia cinc minuts s’havia definit racista, “però només amb els moros”) es va escandalitzar. No se què entén ell per feminista. Però jo penso que és la manera més honesta de ser dona.
Em defineixo ardentment feminista. Per respecte a les que em van precedir. Porto la meva condició de dona, un atzar que no he triat, amb gran orgull. Vull ser una dona, una gran dona, un tros de dona. Una vegada un noi que m’agradava molt em va dir que era “massa dona per ell”. No vaig saber si prendre-m’ho com un compliment, o com una declaració de covardia, de por davant d’algú que no vol al costat algú que no és inferior o submís. Vull lluitar per la meva llibertat, i per la de les altres dones sense veu, i em nego a reproduir en la meva família (per cert, m’ha sortit una família tota d’homes) patrons sexistes. I poder encaminar les dones del 2100. Encara que no em llegiran.
5 comentaris:
En bon tema t’has ficat... M’agradaria molt que expliquessis què hi entens tu per feminisme. Deixa’m dir-te que, normalment (i ara generalitzo), quan un home es declara masclista, de seguida es dóna per fet que és un ésser gairebé subcultural, prehistòric, o en el millors dels casos “chapado a la antigua”. Quan una dona es definex com a feminista, se la considera moderna, atrevida... N’hi ha qui defensa les dones que han assasinat el seu marit “perquè era un malparit i la maltractava”. En canvi sembla que ningú pensi què li passa a un home que arriba un dia que mata a la seva dona. El resultat és el mateix: “és un malparit”. Fixa’t en aquestes definicions:
El feminismo es un conjunto de teorías sociales y prácticas políticas en abierta crítica de relaciones sociales pasadas y presentes, motivadas principalmente por la experiencia femenina. En general, el feminismo invoca una crítica a la desigualdad entre sexos y a la desigualdad de género, proclama la promoción de los derechos e intereses de la mujer.
El machismo es el conjunto de actitudes y comportamientos que rebajan la dignidad de la mujer marginándola, frente al varón, por el mero hecho de su sexo y careciendo de justificación alguna.
I això no té res a veure amb el que dius... senzillament perquè jo no crec ni en el masclisme ni en el feminisme, al menys en el que jo he vist. I no estic criticant que tu et defineixis feminista; torno a repetir que m’agradaria saber què hi entens tu per feminista. Des del meu punt de vista, ser feminista o masclista vol dir que no pot haver-hi innocència en l’encontre, que hom posa condicions per ser el que és davant el del sexe contrari: “jo sóc així i si no t’agrada paciència”.I, també des del meu punt de vista, tu no ho ets, de feminista. Tu ets una dona, una gran dona, un tros de dona.
Bé, no voldria generar un debat sobre feminisme i tal… Potser he parlat massa “a bocajarro” i demano perdó si algú se sent ofès. Personalment crec que ni l’home és més digne que la dona, ni viceversa. Quan separem l’home de la dona, posant l’un per sobre de l’altre, la dignitat humana desapareix.
I diré més: sincerament, no us entenc, a les dones. Però com va dir algú, “les dones no són per entendre-les, sinó per estimar-les”. I això sí que ho entenc.
Una abraçada, i bon Nadal!
Una de ses coses bones d'aquest blog es que na Maria treu temas interessants, i amb aquesta visceralitat que la defineix (clar, com que es escorpio... aquesta gent ja se sap).
Molt franc el comentari anterior, si pot estar d'acord o no pero hi ha que tenir en conta que per desgracia de vegades parlar aixi avui en dia implica un risc de que te mal interpreti(gue)n...risc no tan gros com baixar de Santueri a les dotze d'es vespre "campo a traviesa" pero aixi i tot...
Res maria, que lo que pens es que en general hi ha un intent tan per part d'homes com de dones d'entendre s'altre part, aixo mos hi va, pero cap devall es molt complicat posar.se lo que se diu "dins ses sebates de s'altre" (n'Antonia ja ho entendra si ho llegueix).
Ale, si voleu res d'es gimnassi ja mo direu, m'en vaig a posar catxas (mes encara) i llavor a sopar.
Hi ha posts que se que duran cua, i aquest és un d'ells. Sabia que em contestarien, i sobretot homes.
Però ara estic fins a dalt de posar notes, fer mitjanes etc. Quan tengui temps contestaré amb calma. Serà, supòs, en un altre post. On intentaré explicar què és per mi ser feminista.
(s'accepten idees d'altres dones)
Ser feminista, és voler la igualdat en tots els ámbits amb els homes, es tenir dret a sentir-se igual de lliure en les accions sense ser jutjada per elles. Ser feminista és educar als teus fills sense prejudicis ni sexismes respectant el genere dels seus amics i amigues sense voler condicionar el seu futur ni exigir certs comportaments per una condició natal i vitalícia.
Ser feminista es exigir un tracte igualitari. I lluitar des de qualsevol àmbit per conscienciar al teu entorn. Voler exactament el mateix per a un fill que per a una filla i que la societat els protegeixi als dos.
Estimada Maria,
Arribo aqui tot cercant resultats del llibre "donzelles de l'any 2000" que parteix precisament del poema de Maria Antònia Salvà, ens l'ha deixat per a vindicar la poesia de la generació de 1970, de tots els països catalans. Escrita per poetes dones. Gràcies pel teu gra de sorra, que juntes fem una platja preciosa on abatre onades.
Publica un comentari a l'entrada