dimarts, 16 d’abril del 2013

Tornem a parlar de Boston

Abans de començar, voldria que llegisiu un comentari que m'ha posat el Pep, a un post anterior que també anava sobre un atemptat. Suposo que el volia posar al post d'ahir:


Estic en contre de tota violència, i tan ¡¡
Però no tot és tan senzill com sembla.
Els americans es mouen per allà on volen, expoliant la terra sigui de qui sigui. Tan se'ls hi fa si moren nens de fam o torturen civils pels qui ells han posat com titelles a les regnes del país llunyà.
És trist veure algú patir d'algun atemptat, és vergonyós, és clar que si.
Saps quants nens afganesos moren, saps quantes mares ploren pels seus marits morts i tanta bruticia.. tanta tristesa.
És clar que és trist veure algú morir.
Però no ens deixem portar pels que juguen amb els nostres sentiments.
La societat americana i potser la nostre també, és molt hipòcrita.
Tant, que no ens deixa compartir el dol de tots els fills del món.
Perdona que hagi entrat sense demanar permís, però hi ha dies que el cel es torna gris i em sap greu no poder fer-hi res

Benvolgut Pep, primer de tot, moltes gràcies per comentar. 
Jo també estic en contra de la violència. I en contra de la injerència d'EEUU en els assumptes dels altres païssos. I en contra del terrorisme d'estat, i en contra de la manipulació mediàtica. 
Potser no havia quedat clar. Potser cal dir que sí, que a altres llocs hi ha víctimes de la política exterior del govern d’Estats Units. Però de la mateixa manera que no em sento responsable del que fa el govern del meu país, em nego a menystenir el dolor que es va patir ahir a Boston, perquè “ells també provoquen dolor”. Les víctimes de l‘11M a Madrid també s’ho havien buscat, per ser espanyols, i per tant, suposadament haver votat a l’Aznar? Oi que no? Oi que la fatídica foto de les Açores no justifica la barbàrie de Madrid? doncs el mateix amb el que va passar a Boston.
Ahir em vaig sentir molt commoguda per l'atemptat, és cert.. Altres dies m'hi sento per altres realitats, potser menys mediàtiques, i també en faig ressò al blog, però ningú me'n fa cap comentari, per cert. 
Per exemple, fa poc vaig penjar un vídeo sobre una situació difícil al Brasil, fa un any vaig penjar un altre vídeo sobre el conflicte d'Israel... ningú me’n va fer cap comentari! 
Altres vegades he penjat simplement una imatge, o una altra, i són rebudes fredament. Tots aquests posts que us acabo d'enllaçar, tenen en total... un sol comentari! Ara, però, parlo de l’atemptat de Boston i sembla que no pugui fer-ne esment perquè hi ha altres conflictes, i si parlo d’aquest sembla que menystingui els altres.
Commoure's per l'atemptat d'ahir a Boston no és restar indiferent pel que passa a Síria, Afganistan o altres mil llocs oblidats. Ja ho vaig dir: fa poc més d’una setmana vaig participar en una carrera popular, i suposo que vaig projectar els meus records, i per això m’hi va fer pensar, i vaig escriure una mica arrauxada.
No sé, sembla que s’ha de ser progre i quan passa una barbaritat com la d’ahir hem de dir que “clar, els americans s’ho han buscat”. I a mi, això, a més de cansar-me bastant, em recorda els que diuen que les dones violades s’ho busquen perquè van vestides provocativament.
És veritat que la política exterior d’Estats Units ha provocat molt dolor. Repeteixo que hi estic molt en contra. 
Però això no dóna dret, de cap manera, a atemptar contra els ciutadans que segurament no hi estan d’acord, ni han votat aquests polítics.
No, Pep, no puc abastar el dolor de tots els fills del món. Potser no tinc un cor prou gran. Potser realment pateixo, i no dormo, quan una cosa d'aquestes passa, i per això m'auto-protegeixo intentant no sentir massa fort. No ho sé. Per si un cas, ho dic ara: patir pel dolor de Boston no vol dir no patir o menysprear el dolor d'Afganistan. Tots són diferents cares d'un mateix poliedre.

2 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

Maria. Tens tota la raó del món. TOTA la violència es dolenta. No podem dividir el món en bons i dolents (que sol coincidir amb els que pensen com jo i els que no). Tots els atemptats són condennables. A la cantonada de casa o a la patagònia. Una abraçada: Joan Josep

Pep ha dit...

No vull que pensis que el dolor que pateixen les famílies americanes sigui justificat.
No vull que pensis que jo crec que sigui just que tan en quan esclatin bombes als Estats Units.
Sóc pacifista, d'arrel, de pensament i de consciència.
I potser em sento una mica responsable de no fer res, d'amagar el cap sota l'ala davant de tanta violència.
Però fixa't quan dius que quan tu has posat algún video o algún post denunciant la injustícia, has tingut pocs comentaris.
Saps que ens passa ?
que ja ho donem per fet.
Que ja ho veiem que no és just, però..
Em fas venir a la memòria la foto dels tres presidents amb els peus sobre la taula decidint una guerra.
Rient com estupids paiassos.
No sé....
Sóc una persona senzilla, he vist món i he conegut persones, i crec amb elles, i penso amb elles.
Però creu-me que no sé com ho em de fer perquè la vida sigui sense dolor.
T'explicaria moltes coses, moltes.
Coses que m'han fet plorar.
Plorar de ràbia i plorar de impotència.
Però potser que sigui jo, que sempre he sigut un somiador.