Somniar llibertat

He somniat que Jordi Cuixart s'escapava. He somniat l'alegria de saber que era lliure, ni que fos fugint com si hagués fet res mal fet. Pesava més l'alegria de saber que podia abraçar el seu fill petit que la humiliació de saber que havia hagut de ser d'estranquis, i diria que ha estat un bon somni... fins que m'he despert, a una hora intempestiva de la nit. En el moment incert en el que he obert els ulls i he vist, primer incrèdula, que no, que encara està empresonat, m'he sentit tan i tan trista que el cor m'ha començat a bategar d'una manera que el sentia a les orelles. 
Després he recordat aquesta entrada, que vaig dedicar a Íngrid Betancourt, fa gairebé deu anys. En aquells moments el seu alliberament era un somni, també.
Com durant un temps fou un somni que caigués el mur de Berlin, que Mandela fos alliberat, o Pinochet jutjat. O que a Estats Units hi hagués un president negre.
Sé que és trist, però intento no caure en la desesperança. I confiar en que sí, que cauran els murs. Que Jordi Cuixart (i tots els altres!) serà lliure, i que no serà d'estranquis, i que algun dia, no molt llunyà, recordarem les nits en blanc i sospirarem perquè seran, ja, un malson. Que els que ara prevariquen seran jutjats, i no els desitjo cap venjança, simplement justícia. Que algun dia es respectarà el que els catalans hem votat. Que algun dia, potser, recuperaré aquesta entrada i diré mira, en una nit de desesperança vaig confiar en que serien lliures, i malgrat semblava impossible, vaig confiar en que ho veuríem.
Normalment quan tinc malsons intento continuar dormint. Aquesta nit, però, no ho he volgut fer. D'una banda, per donar-ne testimoni. D'altra, per solidaritat amb els que porten tants nits sense dormir amb els que estimen.