dimarts, 1 de maig del 2018

Fantasmes


A Comiols, un poblet abandonat entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà, en una ermita reconstruïda, hi ha una tomba d'una noia que va morir als anys trenta del segle passat, als vint-i-pocs anys. 
Enteneu-me, no és un cementiri. Just davant l'ermita, a l'era, hi ha una creu a terra. És un lloc apartat, en una carena, i l'únic edifici que es manté en peu és aquella ermita. Més enllà, unes parets de pedra enderrocades, amb bigues penjant i arbres creixent entre les estances, recorda que allà hi va haver un poble, del qual ara amb prou feines podem endevinar els carrers.

Ens hi hem passejat, intentant endevinar com vivia la gent allà, quines eren les cases poderoses i quines les humils, volent calcular quant temps fa que en aquell llogaret no hi pren el sol cap gat mandrós, no hi fa olor de llenya les nits d'hivern ni s'hi senten rialles de nens que passen corrents. 
Com deuria ser, la vida en aquell poble? Tan amunt, en un lloc tan fred, tan lluny de tot.
La creu d'aquesta noia, just a la porta de l'ermita que està restaurada, m'ha fet pensar en qui va voler enterrar-la allà, quina deuria ser la seva història, com va ser la seva vida, tan curta. Va morir abans de la voràgine de la guerra civil. La van enterrar lluny de tot arreu, però en terra consagrada, i en un poble que suposem que, quan la van enterrar ja feia anys que estava abandonat.
Què significava, per la noia morta, o pels que l'estimaven, aquell poble? La creu està ben conservada, com si algú encara en tingués cura. Encara hi ha algú viu que recordi la persona que descansa sota  aquella creu tan humil?
Avui hi havia gent passejant, però suposo que en els dies feiners, o en les nits de diari, aquell lloc deu ser solitari, silenciós, i esquitxat d'estrelles. 
Penso si el fantasma d'aquella noia s'asseu a mirar l'horitzó, les muntanyes imponents, les òlibes misterioses, els afanys dels que, allà baix, fan vida, en mil llumetes disseminades.
M'he preguntat, doncs, si l'esperit d'aquella noia ens ha estat observant, si li ha fet mal la lleugeresa amb que caminàvem per uns carrers que potser ella estimava.
I he pensat en aquesta pel·lícula, que vaig mirar fa uns mesos i que em va deixar molt tocada.
La veritat, cada vegada hi crec més, en els fantasmes, en les presències de la gent que ha estat feliç (o no) i es queda. Em sento acompanyada per uns quants fantasmes, i m'agrada aquesta sensació, de saber que no estic sola, que en mi viuen moltes altres vides.

4 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Em passa igual que a tu Maria. Quan passejo per algun poble abandonat, reconstrueixo mentalment el seu passat.
Si vols, i tens una estoneta pots veure dues experiències de pobles abandonats, també del Pallars, però en tots dos casos, del Sobirà:

https://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/2015/09/ressons.html

https://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/2014/12/poble-de-la-nit.html

De la manera que expliques la situació de la difunta ens fas estimar el seu record.

M. Roser ha dit...

Hi he estat alguna vegada al "poblet" de Comiols...Potser si que encara algú recorda la noia i per això té cura de la creu! A mi els pobles abandonats em produeixen una sensació de tristesa
I segur que a les nits solitàries són com dius tu , ben esquitxades d'estels...
Petonets.

Helena Bonals ha dit...

A mi em costa de creure en res, sóc força racional, com el meu pare. Per això, tampoc crec en fantasmes.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Xavier, moltes gràcies, i els teus escrits, escruixidors (i quin llenguatge! Que maco!)
M. Roser, Helena, moltes gràcies per passar-vos per aquí!