diumenge, 26 de maig del 2013

Val la pena?

 Ser o no ser: aquesta és la qüestió:
saber si, a l'esperit, li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar d'afliccions
i eliminar-les combatent. [...]


(de Hamlet, Shakespeare. Traducció de Morera Galícia)

Val la pena tant esforç per a tot? M'ho pregunto en veu alta al Facebook. Al cap de poc tinc un munt de respostes encoratjant-me. Que sí, que val la pena, que continuï lluitant. 

Però sabeu, no ho tinc tan clar. Potser és el cansament de finals de curs, o potser és que finalment veig la llum. 
La cosa està en que sento que les coses costen massa. De totes totes. I tinc la impressió que potser intento lluitar contra l'inevitable, que intento ser més forta del que en realitat sóc, i em fa por trencar-me, però després penso que no he de rendir-me i he de continuar lluitant, intento confiar en què al capdavall me'n sortiré, que només em cal una mica d'esforç més, que seria una pena ara deixar-ho córrer. Però estic molt cansada, i dubto de si val la pena tot un plegat.

Em llevo a quarts de set del matí per poder córrer 10 km abans d'entrar a treballar, bregar amb adolescents tot el dia, dues tardes a la setmana donar classes d'oboè,  i pel vespre continuar corregint la novel·la que no sé si algun dia podré donar per acabada, total, per pregar per poder-la publicar i sentir que tot l'esforç ha caigut en el pou de la indiferència de les editorials. 

Em fico al llit angoixada per la feina que m'espera l'endemà. Dono mil voltes abans d'aconseguir una mica de son, justet, per funcionar l'endemà.

M'implico en els problemes dels meus alumnes, i sento que molt sovint les coses m'anirien més fàcils si no em mullés tant. A vegades, treballar bé et deixa mal gust de boca: intentes i no arribes, i et sents malament, i alguns alumnes, enlloc d'agrair-te el teu esforç et recriminen que no ho has fet prou bé.

Doncs potser no, sabeu, potser no val la pena. Potser aniria bé acceptar que no sóc super-woman. Que no puc amb tot, que no en sé prou, que no aconseguiré baixar de l'hora als 10 km, que potser la història que fa tres anys escric no és tan bona com per invertir-hi tant esforç, que no tornaré a pesar el que pesava fa uns anys, que ja, que no val la pena tant esforç.
Si no sóc capaç d'acceptar que no arribo, potser no val la pena gruar per arribar. Com diu Shakespeare, deixar-se colpejar per la Fortuna, o lluitar contra un mar d'afliccions?

Potser que em compri una tele i em dediqui a no pensar, dormitant al sofà.
Perdoneu, gent. Estic massa cansada, necessito que acabi el curs però ja.

1 comentari:

Sir 6,14 ha dit...

Estimada Maria... Efectivament, superwoman no existeix. Ja en conec, d'aquestes que volen o intenten ser i estar a tot arreu. No se'n surten, a la llarga. Es cansen, però continuen, i continuen cansant-se.
És clar que no hi ha dos casos iguals. Però sigui com sigui, acceptar les limitacions no vol dir que ja no siguis la que era... No vol dir resignació, ni una "taca" en el teu historial personal. Fa poc vaig llegir una frase molt maca: "si jutges un peix per la seva capacitat de trepar als arbres, el donaràs per inútil". Potser és que no has de fer tantes coses, i això no vol dir posar-te límits. Fer el que has de fer. "Sí quan es sí, i no quan és no".
I que consti que crec que tens més força que "un tren de mercancías". Si Clint Eastwood hagués nascut dona, seria com tu. No t'afanyis en el que pots fer, sinó en el que fas.
Una abraçada!