dimarts, 29 de juny del 2010

Mossèn Joan

Va ser el rector de la meva parròquia durant quaranta anys, des de la seva fundació, quan era simplement uns barracons enmig dels camps.
Recordo el primer dia que vaig anar a catequesi. Recordo també la catequesi de confirmació, i amb molta tendresa les misses d'infants. Al cap d'uns anys l'Àngels i jo vam anar a parlar amb ell: volíem portar un grup d'adolescents. Ell amb la seva sornegueria ens va dir "molt bé, ja tenim les monitores, ara només ens falten els nanos!"
Vam arribar a portar dos grups per on van passar uns vint nanos, alguns es quedaven dos dies, altres encara van continuar.
El mossèn sempre ens va donar carta blanca, sempre ens ho va facilitar tot, mai ens va dir que no a res. Sempre estava allà, fumant la seva pipa amb aquelles herbes irreconeixibles, o arreglant un endoll, o pujant unes fustes al segon pis, o donant conversa.
Recordo que quan era petita entenia els seus sermons. Els entenia! Perquè ell els feia entenedors.
Jo vaig estar molts anys tocant l'orgue a missa d'onze. Vaig arribar a conèixer-lo tant, que només mirant-lo ja sabia què havia de fer. Amb el temps vam arribar a estar molt compenetrats, però si m'equivocava o començava una resposta que no tocava, ell bufava i em renyava sense cap contemplació des de dalt de l'altar. Ara ho dic rient, però en aquells moments em quedava molt fomuda.
Tenia molts defectes, era una mica sorrut a vegades, i a vegades tenia un humor de gossos.
Però era una persona molt coherent. El vot de pobresa el portava de vegades a l'extrem.
Em va acompanyar en tot el camí de fer-me gran. Va casar-nos al Jordi i a mi. Per cert, en acabar la cerimònia va mirar al Jordi i li va dir "t'acompanyo en el sentiment" i jo vaig protestar i ell amb la seva mitja rialla va dir-me. "ell està joiós de casar-se amb tu i jo l'acompanyo en aquest sentiment"
Ens va casar, doncs, i ens va deixar fer el casament que nosaltres volíem, perquè deia que erem nosaltres que ens casavem, i ell només presidia la cerimònia. I va ser molt maco, i molt divertit, i molt ple de sentit. Perquè si una cosa intentava ell sempre era que la gent sentís intensament el que es feia allà.
També va batejar els meus fills, i va extremunciar els meus avis.
I ara ha mort, i ara ell ho sap ja tot.
Descansi en pau, benvolgut mossèn. Moltíssimes gràcies per tot el que va ser per a mi i per aquesta parròquia. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos, per no permetre que les primeres comunions fossin festivals, per fer l'entrada a peu pla, per els romiatges a Montserrat, per els polos de llimona del darrer dia de catequesi, per les galletes dels consells parroquials, per les subastes de la nit de nadal i la tòmbola parroquial, per acollir a tanta gent.
Moltes gràcies per ser l'ànima d'aquesta parròquia durant tants anys. Descansi en pau, benvolgut mossèn.
El mossèn en acció.

2 comentaris:

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

M'has fet emocionar llegint aquest post...

Jo també vaig tenir un Mossèn -fa temps- que fumava en pipa... i quan entraves a la Parròquia i senties aquella olor inconfusible que t'indicava que ell era al despatx, sabies que allí estaria per escoltar-te en el que calgués...

Ara en tenim un que també té moltes coses en comú amb el que expliques i m'has fet riure... és un sant d'home... a vegades m'emociono amb els seus sermons (saps quan a les pel·licules americanes surt la gent de l'església i diuen "un bonic sermó, reverend" jajaja doncs jo ho faria de bon grat!!)... també és generós en extrem... i també és capaç de renyar des de l'altar si l'organista s'equivoca!!!

A mi em sap greu quan ho fa... penso que algú com ell, que és un tros de pa, no hauria de fer-ho... però un dia, a una reunió de catequistes, ens va parlar... va dir que l'havíem de disculpar si a vegades tenia sortides així, que ell parlava com es parla amb la gent que més confiança tens, tal com surt... i que li sabia molt greu si alguna vegada havia ferit a algú, que res més lluny de la seva intenció...

He de dir que la nostra organista l'aprecia tant que, quan la renya ella se'n riu... confiança per confiança...

I l'anècdota aquesta d'acompanyar en el sentiment al teu marit el dia del casament és boníssima... Li explicaré al meu marit :-DD

Descansi en Pau, mossèn Joan.