dijous, 29 de març del 2007

En Pere va somniar que em moria

La primera vegada que vaig anar a veure'l a l'hospital no vam parlar de la seva malaltia, tot i que el fantasma, la paraula prohibida, surava espesa en l'ambient. Em va dir que havia somniat que jo moria. Jo acabava de tornar de Croàcia, i li vaig dir que era veritat: que havia mort una Maria en aquell viatge, i que una altre estava naixent. Va somriure i em va preguntar si eren forts els dolors de part. A mi se'm van humitejar els ulls. M'havien passat massa coses intenses en massa poc temps.
Li van donar l'alta, i després va anar entrant i sortint de l'hospital.
Les darreres vegades que el vaig anar a veure estava a l'hospital de St. Jaume i Sta Magdalena per malalts terminals.
Quan el vaig veure allà vaig recordar les paraules del salm "les meves mans i els meus peus han foradat, puc comptar tots els meus ossos". Estava absolutament demacrat. De sobte semblava que els ulls i les dents se li havien tornat enormes. Era que tenia la cara absolutament xuclada.
I va ser el primer cop que m'ho va dir: "Maria, tinc Sida, tinc Sida!", i ho deia furtivament, com si fos un secret terrible, com si ho acabés de saber, com si tingués por que me n'anés espaordida.
Ja ho se, li vaig dir, i li vaig estrènyer la mà. Em va donar per pensar que això de la Sida és terrible, perquè t'arriba la mort per l'amor. I ell em va dir que estava morint, i jo li vaig dir que mentre jo visqués ell no moriria, i que estava pregant per ell.
El darrer dia que el vaig anar a veure estava son pare amb ell. Amb prou feines podia parlar. Li van portar el dinar en aquell moment -cuixa de pollastre- I son pare em va demanar que li donés jo, "porque a las mujeres se os da mejor"
Pobre home, maldestre i impotent veient el fill morir.
No volia menjar, però l'infermera em va dir que li obligués. I a mi em va semblar una humiliació terrible, obligar a menjar a un moribund. Vaig negociar amb ell, menjaràs una mica de patata i trencaré el pollastre i semblarà que n'has menjat.
I em va mirar i em va dir, amb un fil de veu " tu sempre tan femenina" i a mi em va so
rprendre molt que em digués això, perquè no m’imaginava que el Pere m’hagués mirat mai d’aquella manera. Tampoc no tenia consciència, en aquell moment, de la meva feminitat, això m’ho he anat treballant amb l’edat, però als vint i pocs era com les flors del camp, inconscient de la bellesa i la malvestat que poden provocar.

Quan em vaig acomiadar d’ell em va picar l’ullet i em va tirar un petó. Em va costar entendre el gest, perquè tot ho feia molt lent. Era la darrera vegada que el veuria, ho sospitava ja, cada dia podia ser l’últim, i això era esgotador. Vaig pensar que si era el final estava bé que m’hagués dit adéu d’aquella manera.
El matí del funeral el recordava explicant-me les dominants secundàries al tren camí del conservatori. I també vaig recordar que havia somniat que jo havia mort. Una part de mi, de fet, va morir amb ell.
Fa mal, veure que la vida segueix, que poc a poc tornem a la vida quotidiana, i les primaveres ens van acaronant, i ens enamorem i ens neixen fills i ens anem fent grans i hi ha gent que ja no hi és. Sabeu, he estat buscant a Google alguna imatge, algun record. He posat "Pere Mariano, Tenor". I no surt res. Com si no hagués existit. Va morir abans del boom d'internet, i no va tenir mai mòbil, ni mails, ni res del que ara és tan corrent. No surt a Internet, i quan els que el vam conèixer l'oblidem, ell haurà mort definitivament. La vida ha continua sense ell. I la seva empremta es va esborrant com el fràgil castell d'arena amb cada besada de mar.
El Pere va somniar que jo havia mort. Ara ell és mort i algunes vegades, poques, el penso, quan veig el terra mullat els dies de pluja.
A l’enterrament mossèn Colomer va parlar de la cerca constant de la bellesa que havia portat el Pere durant tota la seva vida. Van cantar cançons tristes. Jo prefereixo recordar-lo cantant l’ària del mariner, del Dido i Aeneas de Purcell. Dient als mariners que llevessin àncores, que era hora de marxar.

6 comentaris:

eloi ha dit...

Apuntes una cosa molt forta, Maria: tot el que posem a internet... fins quan durarà? És com si escrivíssim amb el pes de qui es troba davant l'eternitat. Al mateix temps, tot record queda davaluat per la bundància alhora que els pobres no poden ser recordats. Només un terç de la humanitat ha fet alguna vegada una trucada telefónica!. No hem d'oblidar-ho.
att

Anònim ha dit...

sempre he pensat que mentre hi hagi algu que et recordi mai no ets mort del tot. Jo no el vaig conèixer personalment, però gràcies a tú viurà també en mi un trosset d'ell.S i decàs ja me'l presentaràs en un altre ocasió potser ...més enllà.

lulu

Marcos Mateu ha dit...

Sa definicio de temps i perduracio en el temps es molt relativa. Suposo.
Es meu sentiment es que no puc contar es nombre de fills que tenc (ara m'hauria d'aturar d'escriure aqui per quedar com un senyor) perque cada dibuix que he fet en sa meva vida es un fill/a meu/va que du es meu nom i data de neixament.
I unas cuantas vegadas he pensat tambe que algun dia, irremisiblement, desapareixeran, encara que per un temps estassin tancats i guardats tots en una inmensa caixa de plom.
I que sera de mi cuan arribi aquest moment? Perque haure fet tot lo que he fet?

He arribat a una conclusio, lo unic que conta no es lo que feim, si no amb quin esperit i intencio ho feim, lo demes desapareix, noltros, es nostros fills, nets, tot lo que hem fet. Tot. Tot menys s'intencio amb que ho ferem i que, d'aixo n'estic convençut, queda d'una forma o altre per sempre.

Salutacions i gracies altre vegada per aquest post tan maco que fa que sa vida d'en Pere s'estiri encara mes a n'es temps.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Vull agrair els comentaris que em poseu, així com a la gent que el va conèixer personalment i m'ha escrit correus electrònics parlant d'ell.
Per vàries raons, darrerament m'estic plantejant molt la transcendència, què quedarà de mi d'aquí uns anys. Hi ha tanta gent bona que ha passat i no la recordem!

xavier ha dit...

Maria: Jo vaig coneixer en Pere quan tenía 14 anys fent pessebres, i fins els 20 ens veiem molt sovint, tant fent teatre, com cantant a l'orfeó, inclòs un viatge a frança. Després varem agafar camins diferents, i jo vaig venir a viure a la plana de vic. Era molt amic dels seus amics. Avui he fet el mateix que vares fer tú, posar el seu nom en el google, i només m'ha sortit el teu blog. T'aseguro que el seu record està molt viu en mí. Jo vaig saber del seu traspàs una setmana després, i no tenía noticia ni de la seva malaltia, i de veritat que em va saber molt greu. Gràcies pel seu record. Xavier

Tebas ha dit...

Maria, és el segon cop que llegeixo el teu escrit sobre en Pere. No sabia si escriure res,ja fa molts anys d'aquestes lletres.
L'any passat vaig tornar a pensar en ell (hi pensava de tant en tant) i vaig voler mirar internet,creient que em trobaria entrades de concerts seus o potser que es dedicava a donar classes...i quan vaig llegir el teu blog vaig tenir un disgust. Vaig pensar: però si es va morir que només deuria fer un parell d'anys que no ens veiem ! I em va semblar impossible que fes gairebé trenta anys que ja no hi era.
Cantavem al mateix cor i teniem el mateix profe de cant. Era molt divertit.
Jo el recordo cantant l'ària "Dalla sua pace",de Don Giovanni.
Que descansi en pau.
Gràcies Maria.
Teresa