Els dilluns al migdia solc aturar-me una estona al parc amb els nens, abans d'anar a casa a dinar. És una hora molt bona, i normalment hi ha poca gent. Dilluns passat en Miquel tenia una joguina nova que l'entusiasmava: un paracaigudes de plàstic, d'aquells tan cutres que surten a les pinyates o a les boles que treuen les màquines escura-butxaques. Sembla mentida com una cosa tan senzilla pot donar tant joc.
Jo estava asseguda al banc, en Mateu a terra fent una trampa "pels dolentz que s'endampadan quan ho tepitgin" i en Miquel corria entusiasmat, agafat al paracaigudista, i deixant que el paracaigudes s'inflés amb l'aire. Reia content, observant la ombra de color que el perseguia, i jo el veia a contrallum, feliç com un tornavís. Després s'enfilava i el deixava caure, i saltava d'alegria quan veia que el paracaigudes agafava la forma i es desplaçava uns metres. Semblava que la seva rialla omplia tot el parc.
Més tard van arribar els nois de l'institut, que es posen sempre a un banc que està al fons, més amagat, a fumar herbes dubtoses i jugar amb diabolos, amb aquell posat deixat, aquella manera de moure's com si no tinguessin ganes, com si anessin molt cansats.
No me n'he adonat compte, i en Miquel ha passat de ser un bebé encantador a un nen inquiet i rialler que celebra cada petita troballa amb una alegria explosiva. El Mateu encara és petit, però ja es va fent gran, també. No tardaran en assemblar-se a aquells adolescents del parc.
No me n'adonaré i tindré dos bergants a casa, amb la cara plena de grans, i bigotillo, que vestiran d'alguna manera que no m'agradi, i amb les bambes pudentes.
Malgrat la son que passava, m'agradaria haver pogut congelar els instants passats amb els meus fills quan eren realment petits, de mesos. Ara em sento com si hagués llençat una pilota i estigués rodolant costa avall, cada vegada més acceleradament i més lluny de mi. Suposo que tenir fills és l'art de deixar-los créixer, que volin sols, respectar les seves opcions, que no seran les meves, i acceptar que les meves ales ja no els aixopluguen.
Res, que m'estic fent gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada