Lectures al Jardí

Ahir, just abans de començar a llegir el meu treball, al cicle de les lectures al Jardí, vaig mirar al públic. Cares conegudes, i cares desconegudes. Gent que no esperava que vingués i em va donar una grata sorpresa.Vaig mirar els meus papers. Tenia al meu davant un petit fragment del primer capítol.  I vaig sentir quelcom estrany, no sé si sabré explicar-vos-ho. Vaig mirar aquelles lletres i vaig pensar, ara deixaràs de ser meva. Vaig pensar que ho estava llençant al món, que ho estava donant. Com si fos una mare que veu com el fill s'allunya. Com si fos el mestre que veu el deixeble anar sol.
Aquesta història que he anat teixint, durant tantes tardes solitàries, poc a poc se m'ha anat fent gran, i ara començarà a volar sola. 
Fou un sentiment agredolç. També, ho confesso, un pànic terrible a  què faré ara, si t'he de deixar, què serà de mi. 
Era la primera vegada que donava la meva feina a desconeguts. Crec que va anar molt bé, vaig sentir-me molt acollida. 
No sé quin destí tindran les meves paraules. Quan vaig començar la novel·la deia que només d'aconseguir acabar-la, ja em sentiria satisfeta. Ara, la veritat, vull publicar-la. Vull presentar-vos aquests personatges que han anat creixent, filant-se lentament al lloc on es lliguen les històries, que m'han dit a cau d'orella què volien fer. 
A vegades sento, i perdoneu si sóc pedant, que no sóc jo que he escrit aquesta història, sinó aquests personatges que m'han triat perquè els doni forma. 
Sigui com sigui, ja comencen a trencar la closca de l'ou.

La novel·la

Tant de temps parlant-ne, enterrant-me a escriure-la, documentant-me, fent filigranes amb el temps lliure...
Estic acabant-la de corregir, de fet aquest cap de setmana m'escapo de casa per intentar donar-li el toc final, i té un títol encara provisional, que em fa dubtar per llarg però que m'agrada prou.
Ara comença a ser hora de deixar-la volar. De què això que ha estat tan meu, sigui ofert als altres. 
El proper dimecres, dia 30, llegiré un petit fragment (només 2.200 paraules!) a la biblioteca Bonnemaison (C. Sant Pere més Baix, nº 7, de Barcelona) Serà a les set de la tarda, en ocasió de la primera sessió de la temporada de les Lectures al Jardí.
Si voleu tenir més informació, podeu clicar aquí.
Em faria molta il·lusió que m'hi acompanyéssiu, i que diguéssiu la vostra, al debat que es farà després.

El cos

És curiós com prenem consciència del cos quan estem malalts. Estic ara mateix amb el tradicional constipat de principis de tardor, abrigada, plorosa, mocosa i tossint. 
Em noto tot el cos. Ossos, pell, fluïts, vísceres, em fan mal fins i tot les ungles de les mans quan me les toco. De vegada en quant em moco i puc notar una mica d'aire fred passant per les narius. Això dóna una mica de descans a la meva gola inflamada i als meus llavis ressecs i esquarterats. Tinc els ulls lluents i petits, i les galtes vermelles. Estic marejada i sento com si el món estigués molt lluny de mi. Sóc tota jo feixuga, lenta com si fos un animal de closca, i terriblement vulnerable. Qualsevol cosa em fa plorar i se'm fa una muntanya simplement pensar en què faig per dinar avui.
És curiós, deia, com prenem consciència del nostre espai, d'aquest continent que és la nostra anatomia. Quan alguna cosa no va com toca, entenem com el cos i l'esperit fan un tot: el meu estat d'ànim està igual, feixuc i lent, com si els microbis també l'afectessin.
Potser aquestes malalties van bé, per recordar-nos la nostra vulnerabilitat, la precarietat d'aquest cos que ens acompanya i al qual tan sovint no atenem correctament. Va bé, potser, que notem l'aire que desplacem en moure'ns, el pes que ocupem al sofà, l'escalfor que deixem a la cadira, la saliva que passa per la gola, que estiguem atents al nostre físic, amb seves servituds i necessitats.
No sé, estic molt emboirada i potser dic beneitures. 
Me'n vaig al llit.

Ballem?

¿Bailamos? per dm_523e02e4c6a97

Jo treia força bones notes, quan estudiava BUP. Els meus pares pensaven que tindria una carrera universitària, i n'estaven molt contents. Quan els vaig dir que em volia dedicar a la música es van preocupar molt. 
Però em van recolzar sempre. Tot i fent-me saber que no era això el que ells preferien per a mi, en cap moment van posar-me pals a les rodes, fins i tot em van comprar un bon instrument i van respectar la meva decisió de canviar de conservatori, per deixar de ser cap de sardina i passar a ser cua de rap. 
Sempre els estaré agraïda.
Vaig estudiar al conservatori molt més del que em pensava que fos possible estudiar, va ser molt més dur que moltes carreres amb més fama de difícils (ho sé, estic casada amb un enginyer!) molt menys glamurós i bohemi del que em pensava.Vaig passar-ho molt malament, però en cap moment me'n vaig penedir d'haver seguit el meu cor.
Ara no sóc ben bé com pensava que seria quan estudiava, però estic molt contenta, i em sento feliç amb el que faig per guanyar-me les garrofes. I el sentiment de plenitud absoluta que tinc quan visc el gran miracle de la música, no el puc explicar amb paraules. És participant de la música quan entenc el sentit de la paraula "comunió", i sento que quelcom meu va més enllà: que una part de mi m'abandona i forma part d'alguna cosa molt més gran. És una mica semblant a enamorar-se, i ho faig continuament, cada vegada que participo, que escolto, que toco, que llegeixo música.
Potser també seria feliç si hagués anat a la universitat, no ho sé, però sí que sé que sempre m'hauria quedat aquesta espina de no haver-ho provat.

Recital

Us convido a assistir al recital en el que participaré avui al vespre, a Mataró, a les 20.00 h.
Dos dels meus grans amors, música i poesia, en un sol esdeveniment.
Serà a l'Aula Magna de l'acadèmia Triangle, al carrer Sant Josep Oriol, nº 21, de Mataró.
L'entrada és lliure.

També hi ha bones notícies

Una vegada un conegut em va dir que el llibre del blog, super-vivències quotidianes, li havia agradat però que hi havia molts morts: el Bartolo, l'Arantxa, l'Alejandro, l'Albert, el meu padrí jove, la Gemma i el seu fillet... 
No me n'havia donat compte fins que m'ho va dir, i vaig haver de donar-li la raó. Potser el que em passava quan escrivia sobre ells, és que intentava trobar una manera d'acceptar això, que hi ha gent que marxa per sempre, i alguns massa d'hora.
Per això avui us vull contar que en Jordi ha sortit de casa amb una ampolla de cava del més bo que teníem. I se n'ha anat amb el Josep-Lluís, el seu amic, per celebrar que ha superat un càncer, i està totalment recuperat, i li ha tornat a créixer el cabell i torna a ser el mateix de sempre.
Doncs això. I a més, us vull contar que no és l'únic amic que tenim que ho ha superat, ja us havia parlat aquí d'un altre cas. Que sí, que el càncer es cura moltíssimes vegades. I que és un goig cel·lebrar la victòria amb una ampolla de cava, brindant pel futur.
I que estem molt contents de què el Josep-Lluís se n'hagi sortit.

El que està passant a Balears

Mireu aquest vídeo, que ho explica molt millor del que ho puc explicar jo, i amb molta més gràcia.
Una abraçada enorme a tothom que està resistint.
A Barcelona també hi haurà una manifestació, a les sis de la tarda.
Si voleu, podeu col·laborar amb la caixa de resistència, al ccc 2056-0009-74-4102003418, de la Caixa Colonya. Penseu que els i les docents estan fent un esforç enorme per mantenir aquesta vaga, i ho fan no en benefici d'ells, sinó en benefici de l'ensenyament de qualitat.
Si estimeu la llengua, si estimeu aquest petit país, la nostra cultura, col·laboreu tant com pugueu, ni que sigui fent-ne difusió.

Tot és ara

A vegades penso en la vida com un tot. Què passaria si el temps no fos consecutiu? Si tot passés a l'hora?
Saps què m'ha fet pensar-ho? Això que em vas dir ahir:
"No va quedar res per a mi", i noto en les teves paraules aquest tel de tristesa que des d'aquells dies no t'abandona. I jo penso que sí, que Déu n'hi do, el que et va quedar, d'aquella història intensa i devastadora que va estar a punt de fer-te trencar amb el que eres fins en aquell moment i et va trasbalsar de soca-rel.
Potser sí, tot està passant. Ara. Estan naixent els teus fills, just ara et peles els genolls amb aquella bicicleta nova, ara per primera vegada entres dins una dona, i tens a la pell el pessigolleig de les onades i la coïssor de les ortigues, ara estàs exhalant el darrer alè, ets just en aquests moments al bressol i al taüt, i aprens a caminar i et capbusses en un mar immens, tot el món davant teu, i tot el passat a l'esquena. 
Potser tot és ara, i l'únic que varia és la nostra consciència, que va avançant pels esdeveniments en un sentit lineal, i per protegir la nostra pobra intel·ligència necessita passar de llarg, sense aturar-se, perquè no ho podem copsar tot de cop. 
Potser tot està passant. A vegades ho penso, qui sap si per consolar-me en nits tristes, perquè em nego a deixar anar a la gent que ja no hi és i encara sento tan a prop meu, o perquè hi ha coses que em fan més mal del que racionalment penso que m'hauria de fer donat el temps que fa que va passar, i prefereixo pensar que sóc sensible als moments que viuen en mi, tots junts. 
Et va quedar això, et dic finalment, tot el que t'estremeix, malgrat els anys. Els seus ulls de tardor que van mirar-te com ningú mai t'havia mirat. Aquell cos ple de sorpreses.
Aquests moments que et fan vibrar. Malgrat ella et digui que ja no sent res per tu, i que mira endavant. Encara, en algun moment del temps, t'embriaga l'aroma del seu cabell.
Ella no ho viu així, em dius. I jo et dic que potser es vol protegir de tu, que si realment no l'importessis, no li faria res veure't.
Trist consol dels amants abandonats.

Com treballava la peixatera

Avui, aprofitant que quan hi he passat no hi havia ningú,  he entrat a una peixateria nova que han obert al barri. La peixatera era una dona una mica més jove que jo, i com moltes peixateres, malgrat el davantal anava molt més mudada i pintada que jo.
M'ha rebut amb un somriure. Jo estava mig distreta, li he demanat lloms de salmó.
Ha agafat un salmó i me l'ha mostrat, mira que maco, m'ha dit amb un deix d'orgull. L'ha deixat damunt el tallant, i després d'escatar-lo enèrgicament, ha començat la seva operació de precisió amb un ganivet enorme que a les seves mans semblava lleuger.
No duia guants, i he pensat que amb la temperatura a la que està el peix i la humitat era estrany que no es protegís, perquè se la veia molt coqueta.
I després li he mirat la cara. Feia un posat de concentració que a mi m'ha fascinat. Amb una habilitat i una precisió que a mi m'ha fet recordar una virtuosa del piano, ha tret totes les espines estirant-les amb unes tisores fent de pinces, talment com si estigués arreglant la peça per a un bebè o un amant. 
Quan ha acabat, se l'ha mirat satisfeta i ha mig somrigut, ja està, diu, i ha fet un darrer gest: amb les puntes dels dits l'ha acariciat amb gràcia, satisfeta de la seva obra d'art, buscant si se li havia escapat alguna espina.
M'ha donat el paquet, amb una branqueta de Julivert i un somriure ben ampli.
I jo he pensat quin goig de peixatera. Quin gust, la gent que li agrada la seva feina. Que maco que seria que tothom pogués gaudir del que fa per pagar la hipoteca, que tant qui et ven el peix, com qui té cura dels teus a l'hospital o qui dissenya les cases on viuràs faci amb amb passió el que li toca fer.
I jo, que estic començant el curs amb un munt d'adolescents bulliciosos, he rebut una lliçó d'aquesta dona, i a l'hora de dinar he parlat d'ella als meus fills.

Agafats de les mans

Quan jo era joveneta estava enamorada d'un noi amb el que coincidia a missa. Com que la missa era una mica hippie, (i el noi també, ara que ho penso) a l'hora del parenostre ens donàvem tots les mans, i cantàvem amb els ulls tancats. 

I sabeu, jo pensava que d'alguna manera, alguna connexió teníem, perquè jo tocava mans que tocaven mans que tocaven mans que el tocaven a ell. I em sentia super feliç, pobreta jo.
Ahir pensava en això, a la via catalana. Perquè un munt de gent que conec hi era, i també un munt de gent que no conec, o que conec de vista i em van fer pensar, mira, aquest/a també. I estàvem això, agafats de la mà, simplement, i un agermanament ens unia. Hi vaig veure coneguts bastant "carques", d'altres de la "progresia", gent de diferents races, hi vaig veure molts castellano-parlants, gent de missa, algun musulmà, joves, i àvies, i nens i nenes, i segur que tots votem coses ben diferents, i és possible que ens costaria posar-nos  d'acord en moltes coses, potser fins i tot en la idea de com volem que sigui Catalunya...però ahir vam ser capaços d'aturar-nos i donar al món una lliçó de civisme i d'unió.
Per cert, el noi aquell fa molt temps que no en sé res, però sé del cert que ahir, en algun moment, vam tornar a tenir aquella connexió: tocava mans que tocaven mans que tocaven mans.... que el tocaven a ell.

Madrid 2020

Tinc un parent que es va casar perquè la seva novia estava deprimida, i la psicòloga li havia recomanat que busqués algun entreteniment, alguna cosa que li fes molta il·lusió. Total, que van fer un casament de pel·lícula: amb dames d'honor, i músics i mil fotògrafs, vestits sumptuosos i un gran sopar.
Evidentment el matrimoni va durar molt poc. De fet, em sembla recordar que es van separar tornant del viatge de noces, o sigui, que ni van viure junts... i el problema que van tenir els fotografs per cobrar les fotos, ni us ho dic.
Pensava en això ahir, quan veia el desànim dels madrilenys per no tenir els jocs olímpics de 2020.
Jo he viscut uns jocs olímpics, sé la il·lusió que fa, i ja sabeu que els madrilenys em cauen molt bé. Em sap greu que no tinguin aquesta injecció d'il·lusió. Em sap molt greu per ells, de debò. 
Però una part de mi pensa que potser és millor, per ara. Més que res, que en un context d'austeritat tan fort, retallant en educació i sanitat, fer una orgia econòmica com uns jocs olímpics, em fa molta basarda. I molt més veient qui està al poder (no em refereixo al partit en concret, sinó a la casta política)
Penso que és molt millor esperar una mica. Fer fora aquesta xusma corrupta (que haurien estat, segur, els més beneficiats) i optar en un millor moment. I viure uns jocs olímpics sense que s'enriqueixin de sota-mà els de sempre.
Perquè els madrilenys es mereixen uns jocs, i els han de tenir, però  potser ara no és el moment. I la il·lusió de preparar-los, els hauria encegat i ara potser és hora de solucionar altres coses, no sigui cas que ens trobem com la noia aquella que es va casar per distreure's d'una depressió.
Es mereixen aquesta festa, i confio que la tinguin, i que jo la pugui veure.
Una abraçada als madrilenys.

Tornada a la normalitat

Dedico aquesta entrada a tots els que avui tornaran a la feina.
Una abraçada, i que tinguem un bon curs.

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d’enemics o bé d’objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.

.

Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda

dimensió de tota cosa dita,

podem amb cada gest guanyar nous àmbits

i amb cada mot acréixer l’esperança.

.

Serem allò que vulguem ser.

.

Pels vidres

del ponent encrespat, la llum esclata.

.

*

Miquel Martí i Pol

*

Resum de les vacances

Aquest any he fet vacances del blog. La veritat és que no ho tenia previst, però m’han passat varies coses.

Primer, la necessitat de desconnectar, de veritat. De no fer res. D’endreçar el cap i l’ànima, i no estar tan pendent d’aquest munt d’obligacions que m’auto-imposo i que a vegades em sobrepassen.

Segon la correcció de la novel·la, que em porta més feina de la que em pensava. Espero que valgui la pena tant esforç, tot i que he de dir que és un esforç que m’agrada. Sento que necessito fer-ho, no sé si m’explico.

No us penseu, però, que no he escrit per a aquest blog. El que passa és que a Mallorca he tingut dificultats per connectar-me a internet. Vaig començar a escriure alguns posts, decidida a publicar-los en quan pogués accedir a una wi-fi. Però després vaig veure que els posts anaven caducant.

Un d’ells us explicava com està la meva gata, que ha superat la malaltia que va tenir a principis de Juliol... però que va tenir un atac epilèptic que ens va espantar moltíssim, que també ha superat. (li calculo que deu haver gastat cinc o sis vides ja...)

Un altre us parlava d’una noia brasilera que em vaig trobar a la consulta del veterinari, molt angoixada perquè no podia pagar el tractament del seu gat. Em va dir que aquell gat havia estat la seva única companyia quan va arribar aquí. Jo passava el meu calvari també pensant que la meva gata estava moridora, i vam plorar juntes una estona. Em pregunto ara com haurà acabat aquella història. Tinc ganes de tornar al veterinari per preguntar-li com està el gat de la noia brasilera, de la qual no sé el nom.

En un altre us parlava dels veïns de tota la vida, (i quan dic tota, dic tota!) i la relació tan especial que tenim amb els veïns del lloc on estic a l’estiu. Ens apreciem molt, sabeu?  Solem fer xerrades durant el dia, cadascú a casa seva, parlant de tot i de res, escombra em mà, o regant les plantes, o veient els nens (abans nosaltres, ara els nostres fills) jugar. I en aquest post, us deia que sento que la gent passa, però “na Maria de’s costat”, com en diem a casa nostra, està sempre allà, al capdavant de la seva extensa família, rebent-nos cada estiu i posant-nos al dia de tot.

Un altre post parlava de Mallorca. De la meva perplexitat. Per una banda cada vegada més la gent sent a Mallorca la necessitat de lluitar per la llengua, per la nostra cultura, per la nostra manera de fer. Això però, és una reacció davant d’un govern absolutament exterminador, que malmena la llengua i la cultura pròpies de manera gairebé feixista. Us parlava de la demencial llei d’educació, de consellers que només parlen en castellà “para que nadie se sienta excluído” (sic) de la voluntat del govern d’en Bauzà de diluir la nostra cultura. I dic diluir però podria dir aniquilar. I la meva perplexitat és pel convenciment que a les properes eleccions... la gent els tornarà a votar! I de debò que no ho entenc.

I com sempre, hi havia un post en el que intentava compartir els meus sentiments: després de passar una nit a una cala salvatge i d’haver nedat a primera hora del matí en una aigua de cristall amb peixos fugissers i meduses amenaçadores, vaig tenir un moment d’allò que en diuen epifania. Un sentiment de goig, d’agraïment pel que estava passant. Una alegria profunda. I vaig fer-me una promesa d’intentar retenir aquesta pau quan la meva vida torni a la normalitat, que en el meu cas vol dir un ritme trepidant, poques hores de son, i el sentiment perpetuo de no aconseguir arribar a tot. Volia explicar-vos-ho, però em va sortir un escrit cursi que em nego a compartir amb vosaltres. Però al cap d’uns dies, (el dia 28 d’agost) a la Vanguàrdia, vaig trobar un article de Carina Ferreres que retratava ben bé el que jo us volia dir. Acabo, doncs, amb una cita d’aquell article.

A partir d’ara aquest blog retornarà al seu ritme habitual, d’almenys una entrada per setmana. 

“Siempre me despido de las calas pensando que al amanecer del día siguiente será igual de bello, aunque yo ya no lo vea, que seguirá siendo así todo el año, cuando despierte a oscuras en mi habitación de Barcelona”

De vacances

M’haureu de disculpar aquest llarg silenci. No el tenia previst, però els dies han anat passant ràpids i no he trobat un moment per publicar els posts que he anat escrivint i que ara han quedat caducats. 

De fet, aquest post l’escric a casa, on  no tinc connexió a internet, i quan pugui anar a algun lloc amb wi-fi el penjaré. Els meus fills troben que això de viure a un lloc sense wi-fi és molt antiquat. Jo encara recordo quan per trucar havia d’agafar la bicicleta i anar al poble del costat, que tenia... uau! dues cabines de telèfon (una al sol i una a l’ombra). Això de poder trucar amb un telèfon mòbil em sembla molt modern.

Dir-vos que la Polka està perfecta: en aquests moments, passa els dies dormitant entre les butaques de la porxada de casa i una ombra que fa el pi de davant, que li agrada molt.  Les nits les passa mig perseguint altres gats, mig dormint…algun cop també s’enfila al pi, i quan és a dalt, torna a baixar. Penso que no està gens malament, per ser una gata anciana.

Sí, sóc a Mallorca, de fa unes setmanes. Dormo, descanso, escric, menjo pels descosits, navego, vaig a nedar...

Faig  repàs de l’hivern que he passat. Encara ploro algun dia, quan penso en el Dani, però sé que poc a poc aniré fent crosta. Penso en com estava l’estiu passat, la gent en la que pensava, els temes que tenia pendents... veig que encara hi ha feina a fer, però que vaig per bon camí.

Una de les raons per les que he estat sense publicar és que gran part del temps que passo davant de l’ordinador és corregint la novel·la. Poc a poc ha anat prenent forma i ara només falta cosir serrells, abans de deixar que algú la llegeixi i llençar-la al món.

Per això estic aquests dies més desconnectada. Espero que tingueu paciència, i que aquest llarg silenci doni molt fruit.

Anant al veterinari

Dilluns passat, quan creuava la porta de la consulta del veterinari amb el transportin de la Polka a la mà, estava convençuda que sortiria amb les mans buides. I és que la Polka ja té disset anys, que es diuen ben aviat. Feia dies que estava molt mimosa i la tenia sempre a sobre miolant. De sobte, dilluns va començar a orinar-se per tota la casa: quatre gotetes de no-res cada vegada, però ella no havia fet mai una cosa així, i sé que el punt feble dels gats sol ser el ronyó. 
Així que vaig demanar una hora d'urgència i vaig entrar a la consulta amb el dolç pes de l'animal que m'ha acompanyat de fa tants anys i amb un nus a la gola. Tenia molta plorera, i estava convençuda que tornaria a casa sola. Ella es queixava de dintre la seva gàbia i em mirava amb els seus ulls d'aigua.
La veterinària va intentar ser el més suau possible, i em va plantejar el pitjor dels escenaris. Li van fer una ecografia, que ella va suportar mirant-me indignada, per què deixes que em facin això, semblava que pensés.
I jo ho pensava.
Perquè deixo que li facin això.
Em fa sentir malament, gastar tants recursos en un animal. Havent-hi tantes dones just aquí a la cantonada que passen tot un embaràs sense una ecografia, em sembla una mica ratllant la immoralitat fer-ni a una gata de disset anys. Però també em sembla malament no fer tot el que està a la meva mà (i a la meva butxaca) per ajudar-la. Tot un dilema.
A l'ecografia no van poder veure res, perquè tenia la bufeta buida. La veterinària em va dir que podria ser una cistitis o un tumor. Li van injectar un antibiòtic i em van dir que tornés avui, per repetir-li l'ecografia.
Jo vaig tornar a casa, pensant que tenia una pròrroga però que això ja s'acaba.
Quan vam arribar a casa, la Polka em va mirar una mica enrabiada i es va estar tot el vespre netejant-se el pèl. La vaig mirar als ulls. I li vaig dir no patiràs. No t'allargaré la vida. No deixaré que facin la darrera pela amb tu. Se m'esqueixarà el cor, però t'abraçaré i deixaré que te'n vagis tan feliç com has viscut.
Des de dilluns, però, la Polka ha fet una evolució molt bona. 
Avui torna a tocar anar-hi. A veure què.