dilluns, 31 de gener del 2011

Darreres paraules (1)

Aquests dies que hem fet obres i hem regirat la casa d'amunt avall, he retrobat algunes coses que tenia perdudes de fa temps i que ara assaboreixo.
Una d'elles és un llibre: "Diccionario de últimas palabras", de Werner Fuld (ed, Seix Barral)
Tal i com el titol indica, és una recopilació de les darreres coses que van dir gent més o menys famosa abans de morir. N'hi ha que m'entendreixen: Pauline Bonaparte va morir dient "siempre fui hermosa". I Garibaldi des del seu llit va veure dos ocellets als quals ell alimentava, i el darrer que va dir va ser "¡Dadles de comer cuando yo ya no esté!
N'hi ha de romàntiques; Charlotte Bröntë va morir dient al seu marit: "No moriré, verdad? Ella no podra separarnos. Eramos tan dichosos!"
També n'hi ha que et fan somriure: un gramàtic Francès, Dominique Bouhours, va morir dient " Estoy a punto de morir, o bien, me estoy muriendo, que ambos giros son usuales". Quin humor, donar lliçons fins i tot quan mors!
I també n'hi ha d'humor negre: un comte anglès va respondre així a la seva dona, que li havia dit que volia seguir-lo: "de ninguna manera, ya sabes que me gusta que vayas tu delante". William Snow, un lladre, havia de ser penjat el 1789, però la corda es va trencar, i va tenir la sang freda de dir al públic: "Querido público, tomaos el tiempo que preciséis, yo puedo esperar!"
Em fa gràcia el sentit pragmàtic d'alguns: el darrer que va dir Schiele, que va morir al 1918, fou "Y ahora que la guerra ha terminado he marcharme yo".
Més frustrat es deuria sentir el poeta Walt Whitman, que pensava que les darreres paraules eren la culminació de la vida, i es va passar la seva buscant les paraules més idonees per acomiadar-se d'aquest món...però en el moment decisiu, només va poder dir: "Merda!"
Demà us explicaré una cosa més personal.
(per cert, m'ha fet mandra traduir les expressions. Tothom parla idiomes, oi?)

dissabte, 29 de gener del 2011

Què fa un director d'orquestra?


He trobat això. Muti parlant sobre què és un director d'orquestra.
Al principi m'ha fet somriure. El darrer minut m'ha fet un nus a la gola.

dijous, 27 de gener del 2011

L'esperança tossuda

La F. és una amiga d'aquelles que veig poc, però estimo molt. Té un sentit pràctic, una manera de viure i veure i assaborir la vida, que m'encanta. I és una noia creativa, artista, simpàtica... mireu, em cau molt bé. Mai hem estat molt íntimes, però ens hem anat trobant i retrobant durant uns anys, hem tocat juntes força vegades, i darrerament ella m'ha ajudat en un assumpte extra-musical.
La F. va estar molt temps buscant un embaràs. Fa cosa de quatre anys, potser una mica més, van adoptar el S, una criatura bellíssima i desperta.
Ara, quan ja tot estava lligat i tranquil, s'ha quedat embarassada. Ho he sabut avui, i des d'aleshores que se m'ha posat la rialla tonta.
Quin gust, rebre aquestes bones notícies de vegada en quant. Quina alegria.
L'esperança tossuda, picant a la porta quan menys t'ho imagines.
Me n'alegro molt.

divendres, 21 de gener del 2011

et desitjo...

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,

ni molts ni pocs, en la mesura exacta,

perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,

quan no et quedi res més que aquesta utilitat,

et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,

sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable

i que fent bon ús de la teva tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid

i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,

que vegis com creix i com madura,

que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.

En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida

i en allò dolent perquè et farà sentir

les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi


per descobrir que el riure habitual és bo,

que el riure diari és avorrit

i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,

que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,

que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,

perquè tard o d'hora passen,

sàpigues adonar-te que tot es pot superar,

que ets una mica millor que abans

i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir

per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència

que, més enllà del teu dia a dia,

existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,

tiris una pedra al riu

i escoltis el silenci de l'albada,

perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.

Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir

"aquests diners són meus",

només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners

i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,

però que, si en mor algun,

puguis plorar sense lamentar-te

de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,

alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.


Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...


Victor Hugo

Avui el meu fill Miquel fa deu anys. Encara no pot entendre aquesta poesia, però la vaig trobar al blog del Xavi Padrissa i em va fer pensar que seria un bon regal d'aniversari.

dimecres, 12 de gener del 2011

Carta dels fills als pares

No em donis tot el que et demano.
De vegades només demano per veure fins on puc arribar.
No em cridis.
Et respecto menys quan ho fas i m'ensenyes a cridar a mi també i no ho vull fer.
No em donis sempre ordres.
Si en lloc d'ordres, de vegades... em demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i de gust.

Compleix les promeses, bones o dolentes.
Si em promets un premi dóna-me'l; però també si és un càstig.
No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o germana.
Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà. I si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo el que patirà.
No canviïs d'opinió tant sovint sobre el que he de fer.
Decideix i manté aquesta decisió.

Deixa'm valer-me per mi mateix.
Si tu ho fas tot per mi, jo mai no podré aprendre.
No diguis mentides davant meu, ni em demanis que jo en digui per tu.
Em fas sentir malament i perdre la confiança en el que dius.
Quan faig alguna cosa dolenta, no m'exigeixis que et digui perquè l'he feta.
De vegades ni jo mateix ho sé.

Quan estiguis equivocat en alguna cosa accepta-ho.
Així creixerà l'opinió que tinc de tu i així m'ajudaràs a admetre també les meves equivocacions.

Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb què tractes els teus amics.
Que siguem família no vol dir que no puguem ser amics també.
No em diguis que faci una cosa si tu no la fas.
Jo aprendré sempre el que tu facis, encara que tu no ho diguis. Però mai faré el que diguis i no facis.
Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "No! No tinc temps per tonteries!" o "Això no té importància".
Tracta de comprendre'm i ajuda'm.

I estima'm. I digues-m'ho.
A mi m'agrada sentir-ho dir, encara que tu no creguis necessari dir-m'ho.


Aquest text el van publicar a la revista de l'escola on van els meus fills l'any 2007, i des d'aleshores l'he tingut penjat a la cartellera. Ara faré obres a casa i he desmuntat la paradeta, i com que no voldria perdre'l, he pensat de penjar-lo aquí i així sempre el tindré a mà.

diumenge, 9 de gener del 2011

divendres, 7 de gener del 2011

Com morir

Una de les coses més importants que farem serà morir-nos, i és bastant dur que en realitat no puguem escollir com volem morir.
Penso que diu molt de nosaltres, la manera que tenim de morir-nos. Així, algú com Félix Rodríguez de la Fuente, va morir al peu del canó, com no podia ser d’altra manera, i la meva padrina estimada es va anar apagant al llit, estimant-nos amb els ulls quan el cos ja no li responia.
Jacson Pollock, que feia quadres tot esquitxats, va morir en un accident de trànsit i penso que aquella va ser la seva darrera obra d’art: va esquitxar de sang el vidre del cotxe.
En quant a morts de músics, n’hi ha de tots colors. Txaikowski sembla que va ser obligat a suïcidar-se per part d’una espècie de “tribunal d’honor” de col·legues militars que no li perdonaven que s’hagués embolicat amb el nebot d’un d’ells. Purcell, que suposo que era bastant tronera, va arribar una nit borratxo a casa i la dona el va tancar a la camera frigorífica. Va morir d’una pneumònia poc després. Guillem de Cabestany, un trobador català, deien fou assassinat per un noble que sospitava que la seva dona n’estava enamorada. A més, (ara ve el tros gore) el va cuinar i li van donar a menjar a la senyora, que per cert, el va trobar molt apetitós. (he consultat a l'amic Joan Vives i em diu que aquesta és una llegenda negra, i m'adreça a la Wikipedia... quina mania té la realitat d'espatllar-nos les bones històries!) Però en quant a morts realment pintoresques se’n duu la palma Lully: durant el barroc els mestres de capella (el que posteriorment seran els directors d’orquestra) picaven amb un pal de fusta amb la puntera de plata a terra, per marcar la pulsació. Lully va errar la punteria i es va donar un cop al peu… amb tanta mala sort que se li va cangrenar i va morir.
He de reconèixer que no havia començat a escriure aquesta entrada pensant en aquest to. Volia més aviat pensar en com la vida ens anirà portant cap a la mort.
En com vull morir jo. Si m’és concedit. Voldria donar-me’n compte, poder pregar, acomiadar-me dels que estimo, els que tinc a prop i els que tinc lluny. Voldria però, que no fos massa lent. Són devastadores, les agonies llargues. Ni massa ràpid.
I voldria que fos d’aquí a molts anys, per poder veure encara els meus fills créixer.
I vosaltres, com voldríeu morir?

dissabte, 1 de gener del 2011

Renovar-se o morir


És massa bo per enviar només als amics.
Ah! BON ANY 2011.
(avui és l'1 de l'1 de l'11)

divendres, 31 de desembre del 2010

Els llibres de 2010

L'any passat l'Assumpta va fer una llista dels llibres que havia llegit. Vaig pensar que seria una bona idea, i he apuntat els llibres que he llegit aquest 2010.
Aquí en teniu la llista:
- Viatge d'hivern. Jaume Cabré
- Contes complerts. Truman Capote
- Ocho años de silencio. Raquel Franco
- Cain. J. Saramago
- La carretera. C. Mc Carthy
- Crida a l'amor. Eduard Punset
- Los anónimos de la guerra de cuba. Emilio Vivar
- Miracle a Llucmajor. Sebastià Alzamora
- Fin. David Monteagudo
- Farenheit 451. R. Bradbury
- Luisito, una història d'amor. Susanna Tamaro
- Mai no és tard. Jordi Cervera
- El reflejo de las palabras. Kader Abdolah
- Tot el que podriem haver estat tu i jo si no fossim tu i jo- Albert Espinosa
- Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsoon.
- La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsoon.
- El món groc- Albert Espinosa
- La princesa en el palau de les corrents d'aire. Stieg Larsoon.
- La sal de la vida. Anna Gavaldà
- El violoncelista de Sarajevo. Steven Galloway
- De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami.
- Cuentos de Eva Luna. Isabel Allende
- Vita Brevis. J. Gaarder
- Temps difícils. Charles Dickens
- Lolita. Vladimir Nabokov
- Charlie i la fàbrica de xocolata. Roald Dahl
- Córrer per ser feliç. Arcadi Alibés
- Pa negre. Emili Teixidor.

L'Assumpta, com que s'ho curra més, té la llista en colorines diferents depenent de si ho ha llegit en català o en castellà, o si l'autor és home o dona. Però jo tinc un pollastre al forn i molta feina encara, o sigui que us ho deixo així.
A la propera persona que em miri amb cara sorneguera i em pregunti què faig sense televisor, l'enllaçaré a aquesta pàgina.
Ah! i bona entrada d'any!

dimecres, 29 de desembre del 2010

Els reis...


("i recordeu que l'objectiu de tot això és promoure les compres")

dilluns, 27 de desembre del 2010

Tot el que tenim (2)

Al blog del Jaume Pubill vaig trobar aquest video que no puc més que compartir amb vosaltres.

Deixeu que sigui dolenta molt dolenta, però el primer que vaig pensar quan el vaig veure és que si aquest nano hagués estudiat al mateix conservatori que jo, li haurien dit que barrejava massa el pedal de ressonància i que no articulava prou net.
Bé, directament no l'haurien deixat matricular-se.
La veritat és que havent-hi tantes coses que es poden fer, decidir tocar el piano quan no tens mans, és si més no, ganes de demostrar que res t'aturarà.
Tinc sentiments ambivalents amb aquest video.
Per una banda penso que pot fer mal, en el sentit que no tothom pot fer-ho tot.
Aquestes pel·lícules americanes on la gent sense cames arriba a guanyar una marató, em semblen insultants cap a la gent que no té cames i fa el que pot amb la seva vida, no se si m'explico.
Per altra banda, admiro la gent que lluita contra el seu destí, que es rebel·la contra tot el que el condemna.
Jo li respondria a aquest noi que tot i que ho fa força bé, millor que algunes persones que toquen amb mans, el piano està realment dissenyat per tocar amb les mans. Si el que vol és fer música, (més que demostrar als altres que té una força de voluntat fèrria,que aquest és un altre tema) el que pot fer, per exemple, és estudiar cant. Però està molt bé aquest esforç que fa, i és un bon exemple per la gent que es queixa per tonteries.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Tot el que tenim (1)

Hi ha dues maneres de viure:
Lamentant el que no tens o agraint el que t'ha estat donat.
Escollir-ne una o una altra determinarà com ens sentim, i també com es sent la gent del nostre costat.
Avui us deixo aquest video, i demà us en penjaré un altre.

És de propaganda, però realment maco. Val la pena.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Bressol de pobre

Dins una casa de pagès,
per l'infantó que hi fa l'entrada,
han adobat el rústic bres
d'antiga fusta mig corcada

La pobra mare, que es desviu
perquè el fillet més be hi estiga,
com una aucella al fer son niu
busques cercà per la garriga

Mes, de quina herba les trià?
d'aritja, arreu tan espinosa
i allò de molles servirà
baix d'una pell forta i llanosa

La pell en doble de moltó,
matalasset de llana fina,
serà més blana a l'infantó
damunt l'aplec de tanta espina

Ai! aqueix bres, amable niu
fet per l'amor i l'indigència,
un símbol és ben expressiu
de nostra sort en l'existència

Rams de dolor que ocults estan
a l'innocent fan goig encara...
Oh! i fer d'espines un niu blan,
vetaquí l'art d'un cor de mare!

Miquel Costa i Llobera.

Fa anys vam fer servir aquesta poesia com a felicitació de Nadal .
Arreu del món, encara avui, hi ha mares que infanten en condicions precàries.
Un pensament per a elles, i pels seus fills.
I una abraçada a tots els que no passen aquestes festes ben bé com voldrien passar-les

dilluns, 20 de desembre del 2010

Recepta de matrimoni, (o en què s'assemblen els matrimonis a les croquetes)


(Dissabte passat es va casar una persona molt estimada per mi, i em va demanar que digués unes paraules a la cerimònia. Això que ve a continuació és la re-masterització del que vaig dir, doncs la parella ha demanat que no sortís cap referència al seu nom)
Sempre m'ha fet gracia que als casaments a l'església els capellans, que no s'han casat mai, cantin les excel·lències del matrimoni. Em fa gràcia perquè com que no saben què és viure amb parella insisteixen molt en la necessitat de mantenir-se units en l'adversitat, quan moltes vegades les adversitats uneixen les parelles, i el realment difícil és tenir encara il·lusió per la mateixa persona quan al llarg dels anys te la trobes a primera hora del matí, amb cara de son i abans de la dutxa. Potser els vots de matrimoni haurien de parlar, a més a més de l'adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, però també haurien d'anomenar el repte de no deixar que l'avorriment s'instal·li en la parella, personalment conec a més parelles trencades pel tedi que per grans adversitats.
Ara m'han demanat a mi que digui una recepta de matrimoni, i el cert és que no hi ha receptes màgiques. Cada parella és un món, i la felicitat ve a ser un calidoscopi ple de peces petites que s'encaixen amb més o menys fortuna, i on compta sobretot l'art de la parella, però també variables que no podem controlar absolutament, com poden ser la sort, la salut, i d'altres.
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que els matrimonis són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toque”que les fa diferents.
Tenint en compte això, m'he atrevit a proposar una petita recepta:
Recepta de matrimoni:
Abans de començar, tenir clar que és una recepta per a dos persones, però que molt sovint s'estira perquè arriba més gent.
  • Posar sobre la base d'amistat, que haurem deixat fermentar fins arribar a l'enamorament, un bon grapat d'il·lusió i quatre unces ben bones de passió
  • No oblidem amorosir-ho amb tendresa, complicitat, creativitat i moments de sexe desenfrenat.
  • Els projectes de futur, tot el que esperen que passi, juntament amb tot el camí que ens ha portat on som ara, s'han de barrejar enèrgicament  i amb molta creativitat, doncs donaran consistència al resultat i faran la recepta més esponjosa.
  • Hi ha gent que troba que el compromís pot fer que la recepta quedi rància. La veritat, però, és que quan el compromís és ple voluntat de retrobar cada dia la il·lusió i l'aposta de futur fa la recepta més sòlida. De totes maneres cal fugir d'un compromís buid, i revisar-lo sense por a mida que la recepta es va coent.
  • És bo que vagi fent xup-xup durant un temps. Aquestes receptes que es couen lentament a la llarga són molt saboroses, més que les que fan servir una fogonada que socarrima la superfície però deixa l'interior cru.

A partir d'aquesta recepta base cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.
Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

divendres, 17 de desembre del 2010

Chopin

Avui els meus alumnes m'han preguntat quin és el meu compositor preferit. N'hi ha molts. Bach, Mozart, Beethoven, Schumann, Schubert, Satie, Verdi...
Si, però i el que més?
Ai.
Si he de triar, Chopin. Se que no és el millor. Però és el que m'arriba més al cor.