Els medicaments

El metge m'ha receptat una petita bomba per desinflamar-me la gola.
He de prendre tres pastilles en total. Sabeu quantes n'hi ha? Trenta!
O sigui, la seguretat social, tots vosaltres, heu pagat trenta pastilles, però jo només en necessitava tres. Què faig amb les altres vint-i-set?
Perquè no es venen pastilles per unitat? No seria molt més lògic que si jo necessito tres pastilles no me'n donin trenta?
No sóc ministre, però no crec que sigui gaire difícil això, no? que et venguin el que necessites, simplement, no haver de comprar una capsa sencera. Que la seguretat social no pagui medicaments que al capdavall, en el millor dels casos, es quedaran a l'armari, o s'enviaran a reciclar a la Farmàcia quan estiguin caducats i no recordem per a què servien.
Quants medicaments que no useu teniu a casa? Quants estan caducats?
Qui s'està enriquint amb aquest dispendi? Quant paguen en especies, en congressos, en regals, les companyies farmacèutiques perquè les coses continuïn així?
No us enganyeu, que això no ho paguen les farmacèutiques. Ho paguem entre tots.

Muta

En Mateu diu tot divertit que la mare està "muta". Des d'ahir que no puc dir mi mitja paraula. Vaig amb la llibreteta per dir les coses més essencials, les que no puc dir amb mímica, i això entusiasma a en Miquel, perquè ha de traduir el que li he de dir al seu germà, que encara no sap llegir, i li dóna un poder que li encanta.
Aquests dies, mentre anava perdent la veu poc a poc, observava com la gent també se m'adreçava a mi mormolant. És la lliçó que em toca d'aprendre ara. Si parlo fluixet, la gent contesta fluixet. Bé, de fet avui una persona s'ha posat a escriure a la meva llibreta! Li he hagut de dir que ella si que podia parlar, que sóc jo la que no puc.
Encara riu, la dona.
Bé, al que anàvem. La gent és com un mirall, que contesta segons jo dic, per tant, és d'esperar que de la mateixa manera que si parlo fluixet la gent em contesta fluixet, si vaig amb somriures i bon rollo la gent em contestarà també de bon rollo.
Què tal si entre tots ho intentem?
Somriure, parlar poc i pensar molt el que diem abans de dir-ho. En el meu cas, com que ho he d'escriure, penso bé què vull dir, per estalviar energies. I veig que va bé, això de pensar abans de parlar (és que sóc terriblement impulsiva i més d'un cop he parlat massa)
Doncs això, estic en una etapa "ZEN". Callo, escolto, somric... I la gent al meu costat fa igual.

Ubi sunt

Aquest vídeo és d'un passeig en tramvia: L'any 1908 un senyor es va posar a la cabina i ens va deixar aquest document.
M'ha emocionat, reconèixer alguns indrets, (el passeig de Gràcia, la plaça Lesseps) així com no poder reconèixer l'Avinguda República Argentina. M'ha corprès veure com la gent es creua amb tanta naturalitat, ara entenc com a Gaudí el va atropellar el tramvia, la gent apurava fins el darrer moment.
M'ha emocionat també el punt d'alegria que es respira: quitxalla que arrenca a córrer al costat del tramvia, senyors que es saluden traient-se el barret, dones ben mudades i altres més senzilles amb un cabàs. La gran quantitat de bicicletes creuant-se ( molts anys abans del bycing!) la gent amb el cap cobert, els homes amb bastó.
L'any 1908 falta només un any per la setmana tràgica, i relativament poc per la guerra civil. Molts d'aquests nois que somriuen despreocupats es van trobar enmig de la carnisseria. Molts van morir, molts deurien fer bestieses immundes, potser alguns dels que ara juguen junts a plaça després es van trobar enfrontats en bans diferents, potser algun d'aquests es va dedicar a torturar a algun altre. Costa creure, oi? els veus tan feliços, i no pots més que pensar, ubi sunt.

Vot de Silenci

Estic malalta. Entre moltes altres coses, (sembla que el meu cos sigui una carraca vella, i que quan es desajusta una cosa tot es desajusti a l'hora)estic gairebé sense veu.
És una experiència curiosa, aquesta de fer un vot de silenci. Fa quatre dies que gairebé no parlo. Només a primera hora del matí, quan llevo els nens, i al vespre, quan tornen a casa.
Estic tot el dia sola a casa. En silenci. Treballant una mica, corregint exàmens, descansant molt perquè el cos no m'aguanta. Em fan mal tots els ossos (bé, algun no em deu fer mal, però a mi em sembla que són tots)
Estic descobrint coses de mi. De la meva capacitat de silenci, de solitud, de pau, al capdavall.
Descobrint la servitud del cos. Que la meva ànima està continguda en un cos que potser no he respectat prou (el descans necessari) i que ara em passa factura.
No m'ho vull prendre com un càstig. El meu cos em demana descans i jo l'obeeixo.
Penso en els que estan malalts de veritat, vull dir, grans malalties, no aquest "axuxon" que em durarà uns dies més. Penso en la gent que passa un Càncer, o la Sida, o una fibromialgia, una malaltia de veritat.
Ara no tinc ganes de fer res, i tinc plorera de pur cansament, però se que tornaré a estar bé. Però hi ha gent que no, que s'ho passa malament i no té esperances de millorar. Penso en ells.
Des del meu silenci, el meu cansament extrem. Sabent que demà estaré millor, prego pels que no hi estaran.

La vella quaresma

Quan els cristians aconseguim que ens tornin el Nadal, aquest que ens han manllevat amb vells grassos i rojos amb rialles estúpides i amics invisibles a tutiplen, no haurem acabat la feina: encara haurem de rescatar la quaresma.
Els meus fills van a una escola laica, on s'entronitza la vella quaresma i se li talla una pota cada divendres.
Ara resulta, doncs, que la quaresma és una senyora antipàtica, un temps desagradable que volem que passi ràpid.
Jo els he explicat que de la mateixa manera que ens dutxem i ens mudem per anar a una festa especial, per anar a la pasqua tenim uns dies per fer neteja per dintre, per arribar a la pasqua ben nets i polits.
Els meus fills tenen 6 i 8 anys. El concepte de penitència els és molt llunyà, i tanmateix es tracta d'això, no? de fer bugada. De tota manera, sembla que no ho he acabat d'aconseguir. Espero que a mesura que es facin grans sàpiguen trobar-li el sentit a la quaresma, més enllà de la figura més o menys caricaturesca de la vella de set cames.
Almenys no ens taladren amb cançons ensucrades i decoracions abigarrades, gràcies a Deu encara no hi han trobat l'excusa consumista a la quaresma. (ja m'imagino restaurants oferint "sopars entranyables de divendres de quaresma" amb parrillada de peix i bunyols de l'empordà... Al temps!)

Tendre

Tendresa futurista. Amor sense fronteres.

La besàvia Lola

Dia cinc de març era el seu aniversari, crec que n'hauria fet noranta-sis, però no ho se segur. Va morir fa tres o quatre anys. Era l'àvia del meu home, la besàvia dels meus fills.
Els meus fills van tenir temps de conèixer-la, i encara parlem d'ella sovint, perquè els estimava molt.
Avui l'hem recordat, i li hem dit un parenostre, ella pregava molt pels meus fills, i avui els meus fills han pregat per ella. En Mateu ha tingut la idea de després cantar-li "aniversari feliç", i ho hem fet, m'ha semblat molt tendre, l'expressió infantil d'homenatge a aquella dona senzilla i sencera.
Quan estàvem a punt de casar-nos, em va agafar de les mans i em va dir "respecteu-se molt, i estimeu-se tota la vida". Em va arribar al cor, no sabria dir perquè.
Sempre la recordaré. I faré tot el possible perquè els meus fills també la recordin.

Escena del Súper

Al súper del costat de casa va passar això l'altre dia.
Una noia que estava pagant li diu a la caixera:
- Tu eres X, verdad?
- Si- li contesta la caixera estranyada
- De la escuela XXXX, verdad?
- Si- Diu la caixera, ara sonrient.
- Te acuerdas de mi? Soy XXX. Me llamabas cerda empollona,¿Recuerdas?
- Si, me acuerdo de ti- Diu la caixera sense perdre el somriure, però ara una mica incòmoda.
- Bueno- li respon la clienta- Pues ahora yo soy médico, y tu eres cajera.- Acaba de recollir les bosses, i se'n va triomfant.

La caixera es va quedar de pasta de moniato. Jo era la següent clienta i em va passar la compra amb una ràbia inusitada. Va murmurar alguns renecs que vaig preferir no sentir.
Realment aquesta noia ho deuria passar molt malament, quan era nena. A mi em va semblar molt fort el que li va dir a la caixera, però clar, no se les vegades que li van fer la vida impossible (en la nostra època això de "bulling" també es donava, i els nens poden arribar a ser terriblement cruels)
A mi també em feien la vida impossible algunes companyes d'escola. Se'n reien de mi, perquè sempre he estat molt innocent, i els feia riure el meu accent mallorquí, o que m'agradés la música clàssica, o que llegís poesia, o que cregués en Deu i no me n'amagués. Se el que és no tenir gaire amics a escola. No deixa de ser curiós veure com les que no érem tan "populars", al capdavall ens ha anat molt bé la vida, i de fet jo també he tengut la mateixa sensació que aquesta metge: m'he trobat antigues companyes i he pensat que la vida acaba posant a tothom al seu lloc,però no he gosat exterioritzar aquest sentiment. Una vegada vaig sentir a Simon Rattle, un gran director d'orquestra, que les qualitats que l'havien fet triomfar eren les qualitats que quan era nen més vulnerable el feien a les burles dels altres nens, i que havia comprovat com els nens més "populars" no havien aconseguit res, mentre que ell i d'altres "pàries" com ell se n'havien sortit molt exitosament.
De tota manera, em va saber greu per la caixera. Ha de ser dur estar cara al públic, tot el dia de peu, en un negoci que no és teu, i tenir aquest encontre tan desagradable. Suposo que la metge necessitava fer-ho. Suposo que va tancar una pàgina en aquell moment.

Estupendes

Aquest any un munt de noies estupendes fem quaranta anys. A mi encara em falten molts mesos, però avui la primera de l'any els fa.
La Pilar avui fa quaranta anys. És tota una proesa, perquè quan tenia quatre mesos va estar a punt de morir i els metges no donaven gaires esperances als pares.
Però ella és una lluitadora i es va aferrar a la vida amb tossuderia, i aquí està, amb quaranta anys, quan no n'havia de viure ni mig.
Suposo que això de dir "noia de quaranta anys" vol dir que em faig gran. Serà això.
Però estem estupendes, ens mengem la vida i l'assaborim a fons.
Una besada a totes aquestes dones intenses d'aquesta generació. Encara tenim molta guerra per donar.

Poc s'ho imagina

Ahir vaig tenir una enganxada brutal amb ella. Va arribar a amenaçar amb agredir-me, però gràcies a Deu es va contenir en el darrer moment. Va sortir de la classe llençant tot el que podia per terra (esborradors, bàsicament) i donant un cop de porta.
Poc s'imagina, que la vida no és tan horrible com ella pretén. Que si no anés mossegant tot li aniria molt millor. Que els somriures obren més portes que les puntades de peu.
Poc s'imagina que reso per ella. Si, ho faig per que Deu m'ajudi a veure l'adolescent ferida que hi ha darrera la façana agressiva i insolent.
Reso per ella. No ho sabrà mai, ni li cal saber-ho, però vull pensar que d'alguna cosa servirà.

Una del Mateu

Deixeu-me avui ser una d'aquelles mames empalagoses que baven explicant coses dels seus fills. Avui toca una del Mateu, que té cinc anys.
Després d'un dia extenuant, l'enviava al llit, i ell es feia el ronso.
- Vine amb mi, mare!
- No, que necessito estar asseguda una estoneta.
- És que no vull anar al llit sol!- em diu amb els seus ullassos i aixecant les celles tot llastimosament
- No estàs sol, estàs amb el bon Jesús- li responc jo, que sempre aprofito per ficar-hi cullerada.
- Però el bon Jesús no el veig!- insisteix ell.
- No el veus perquè està al teu cor.
I ell s'aixeca la samarreta del pijama i diu:
- Mare, jo miro i miro i només veig la panxolina!

Vaig haver de mossegar-me per no esclatar a riure.
Just després d'això vaig tenir reunió d'ACO a casa, i vam estar parlant de què passa, com és que en la nostra societat costa tant trobar a Jesús.
Potser és que ens passa com el Mateu: Ens mirem massa el melic.

El perquè del silenci

Els que seguiu habitualment aquest blog (per cert, gràcies) deveu haver notat que darrerament estic una mica gossa amb això d'escriure.
Puc excusar-me en la feina, que se'm menja, però no seré del tot sincera: altres vegades he tingut molta més feina i he escrit puntualment almenys un cop per setmana.
Mireu, això de Gaza m'ha afectat molt, i ja se que arreu moren nens, i que hi ha altres guerres anònimes tant o més terribles que aquestes. Però aquesta m'ha tocat especialment, i m'he quedat com paralitzada: no se dir res sobre això, i no vull parlar de res que no sigui això. No se si m'explico.
Aquests dies m'he estat plantejant deixar de llegir el diari i escoltar la ràdio.Viure en la ignorància feliç. Però després pensava que saber-ho era l'únic que podia fer per ells. Simplement el meu cor de mare se'm rebel·la quan veig nens que podrien ser els meus, mares com jo. Dolor i més dolor.
En aquest blog he trobat un recull de fotos, comparant l'holocaust jueu amb l'holocaust palestí. Podeu veure'l tranquil·lament, dins el que cap no és escabrós, però fa pensar.
Els meus fills, per un bell atzar han nascut en aquesta banda. Però haurien pogut néixer a l'altra banda.
També us recomano aquest vídeo: un jueu parla amb propietat. Està en anglès, però s'entén prou bé.

Per si no l'enteneu, us resumeixo només una frase: explica que la seva àvia estava al llit malalta quan un soldat nazi li va disparar al cap. I que la seva àvia no va morir perquè altres soldats matessin a àvies palestines.

Desitjos

Encara que tard, escric els desitjos per l'any 2009.
"Lo mejor que uno puede desear para el año nuevo son felices sobresaltos, maravillosas alarmas, sueños imposibles, deseos inconfesables, venenos no del todo mortales y cualquier embrollo imaginario en noches suaves, de forma que la costumbre no te someta a una vida anodina. Que te pasen cosas distintas, como cuando uno era niño"
(Manuel Vicent)

La música i la maternitat

Estava assajant el concert de violoncel de Haydn, quan vaig saber que estava embarassada.
En el segon temps els oboistes no toquen (fan tacet, que es diu tècnicament)
I jo gaudia d'aquella música excepcional i pensava en el fill que encara ningú sabia. I se'm va ocórrer pensar que la maternitat és ben bé com aquell segon temps.
L' orquestra comença a fer música sense el solista. La música és complerta, no hi falta res, tot encaixa. Després el violoncel comença a tocar. Només una nota, i al principi és tan suau que gairebé no es sent, dissolta en el tutti, però paulatinament comença a fer-se més poderosa, i sobresurt de l'orquestra, que ara es difumina i passa a segon terme i acompanya al solista.
Ben bé som així, les mares. Vivim vides plenes de sentit, fem moltes melodies. En un moment donat, però, una nota llarga en el ventre de la música es va engrossint, i al capdavall és un instrument que entona la seva melodia.
I nosaltres hem d'acompanyar-los, al principi, fent els acords justos, el coixí harmònic, intentant no ofegar-los amb la nostra música pròpia, permetent que ells mateixos facin la seva música.
Perquè al principi l'instrument solista recull la melodia que havia fet l'orquestra. Però després la desenvolupa i en fa d'altres que ni sospitàvem. I per deixar que els solistes cantin, l'orquestra ha d'acompanyar, suau però fermament, alguns cops renunciant a fer destacar les pròpies melodies, per tal de deixar cantar al solista.
Així mateix, les mares acompanyem els nostres fills al principi de les seves vides, i si ho fem bé, els deixarem marxar entonant la música que no pararà mai.

Dedico aquest missatge al Joan i la Laia, i al cigronet que està creixent.


El concert el tocava la orquestra de cambra del Maresme, i el solista era Joan Antoni Pich. Com que no tinc cap enregistrament d'aquell moment, us en deixo un de Rostropovich, en un concert de 1981

La solidaritat i tv3

En un restaurant d'aquells històrics que tothom coneix de fa molt temps, arriba una família disposta a cel·lebrar l'aniversari d'un membre. Les taules estan massa juntes, i un nen, que té set anys, entra i surt. Després torna a passar. Un senyor que està a la taula de darrera, molest, li etziba un cop de colze, amb tota la ràbia de que és capaç.
S'arma un rifirafe. Els avis del nen, que ho han vist tot, li recriminen la seva actitud. Ha agredit el seu net. El senyor aquell es posa "gallito", i hi ha un moment de molta tensió.
Les coses després sembla que es calmen, i les famílies tornen a asseure's, esquena amb esquena.
Resulta que el nen que ha provocat això no és un nen mal educat. És un nen hiperactiu, que està diagnosticat i en tractament. Quan l'agressor s'aixeca de taula per marxar, la mare del nen té ganes d'anar a dir-li el que ha passat. De dir-li que ha agredit a un nen que pateix una malaltia.
És com si hagués donat una empenta a una cadira de rodes que estava al mig del pas, o com si se n'hagués burlat d'un nen calb per la quimioteràpia.
La cadira de rodes enmig del pas empipa, però la gent és conscient que és d'algú que té unes limitacions. Un nen hiperactiu empipa (i molt) però com que a simple vista sembla simplement un maleducat, hi ha molta menys paciència.
Els pares dels nens hiperactius pateixen moltes vegades la incomprensió del voltant. Moltes vegades es senten dir que "cal posar límits" o obvietats d'aquestes a altres pares que simplement tenen nens normals.
Els nens hiperactius no són normals. Tenen una malaltia mental.
És possible que aquell senyor hagi fet un donatiu a la marató de Tv3, que enguany parlava d'aquestes malalties. És possible que s'entendrís amb els testimonis que van televisar. Però clar, una cosa és ser solidari amb nens que surten a la tele, i l'altre haver de suportar-los al costat.
Aquell murri se'n va convençut que s'ha defensat. Quan el que ha fet és agredir a un nen malalt.