dissabte, 24 de novembre del 2007

Les Capes, vint-i-quatre anys després


Vam estar juntes el primers anys de la nostra vida, els que diuen que són els més importants. Vam florir a l'adolescència juntes. Les primeres lletres, els jocs en aquell pati que ens semblava enorme, excursions en autobusos vetustos, la pista d'atletisme amb les valles inexpugnables, equacions amb el Sr Alarcon, aquell uniforme que feia tan fret a l'hivern i que a l'estiu picava tant, i que a més tenia aquell botó que quan arribavem a la pubertat semblava esclatar, lluitant amb els nostres pits.

Vam aprendre, les unes de les altres. La madre Honorata, amb aquells ulls tan blancs i la pell tan negra, i la Lucía, que era una monja tan marxosa que no ens semblava monja, i la Rufina, una directora que li va tocar el difícil paper de tancar l'escola i la nostra infantesa.

Quan vam acabar cada una va anar més o menys pel seu camí. El dia del sopar vam fer recompte: una viu a Betlem, dues a Itàlia, en tenim també a Estats Units, Andalusia, Galicia, Mallorca, i n'hi havia una a la Índia i una altra a Xina.

La vida ens ha anat portant, amb més o menys fortuna, però m'agrada que malgrat els anys passats, siguem capaces de trobar-nos, riure, i compartir una bona estona.

Una abraçada a totes, gràcies per créixer amb mi.





dissabte, 17 de novembre del 2007

Un consell

"Parla de l'alegria amb serenitat, i de la tristesa amb esperança"
Ho va dir fa uns quinze anys Benet Casablancas en una classe, no recordo si era d'Estètica o de Formes musicals, al conservatori de Badalona.
Es referia a l'aspecte emotiu de la música. Però a mi, que sóc tan emocional, m'ha anat sempre molt bé recordar aquesta frase. Va dir que era de Shakespeare, però com que no se la cita concreta, ho deixo aquí.

Moltes vegades els professors no sospiten la petjada tan profunda que deixen als alumnes.

divendres, 16 de novembre del 2007

Obvietats

Aquests dies estic assaborint tot un seguit de tòpics, sobre la felicitat, o com estar bé, o com superar tràngols, etc.
I la veritat és que si són tòpics, per alguna cosa serà. Serà que és veritat.
I una de les frases que sempre et diuen o tu mateix repeteixes com d'esma, però sense ser conscient que estàs dient una veritat com un piano, és que per ser feliç, s'ha de viure el present. No pensar en el que "hauria estat", o el que "hauria hagut de ser", sinó en el que és. I acceptar-ho i estimar-ho.
I clar que és fàcil estimar el meu present, amb dos fills com dos sols, una vida professional més que bona, una vida sentimental equilibrada... Però s'ha de vigilar per no pensar en el que no fou.
Per tant, assaborint aquest moment, aquest present que de fet és l'únic que tenim, avui he tingut un munt de moments feliços:
- Quan ens hem despertat ens hem trobat una personeta al llit: El Mateu, que diu que havia "zomiat cozez hororozez" i ha vingut al recer dels pares. Mig endormiscat ens abraçava i ens feia petons, i aquest moment de tendresa, a primera hora del matí, ha estat un petit regal.
- M'he dutxat sense presses, (avantatges d'estar de baixa) i m'he pogut posar totes les cremes que a la meva edat (ui) comencen a ser necessàries.
- He fet unes llenties que crec que tombaran de cul.
- M'ha trucat l'Àngels, només per preguntar-me com estic. Hem xerrat una estona.
- Quan he sortit a comprar, un ocellet petit amb el pit de color vermellós m'ha estat mirant una estona, valorant si era un perill per a ell. Malauradament he fet un esternut d'aquells potents, i l'he enviat a Sebastopol (aproximadament)
- I a més, avui fa sol, i el mar llueix d'una manera molt intensa, i aquesta nit em tornaré a trobar amb amigues d'infantesa, i casi no em fa mal res. Trobo un munt de coses que fan que el dia d'avui valgui la pena, i encara estem al migdia!
El que us deia, obvietats: el dia està ple de petites coses que si les assaborim ens ajuden a ser feliços.
Perdoneu pel post cursi. Seran coses de l'edat.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Mirar envant i enrera


Avui és el meu aniversari, faig trenta-vuit anys. Els que no hi heu arribat, pensareu que "Deu n'hi do", i els que ja els heu passat pensareu que estic encara a la flor de la vida... A mi em comença a semblar una xifra respectable.
Cada any tinc dos moments de balanç, en un miro enrera, en l'altre miro envant.
Miro enrera en el dia del meu aniversari. Solc comparar com estava fa un any, o fa dos, a com estic ara. Intento mirar la situació global, i sobretot, mirar en quina direcció vaig, més que en quin moment estàtic em trobo.
El moment en el que miro envant, no se perquè, és quan guardo les figures del pessebre. Em sol entrar un moment de nostàlgia i solc preguntar-me què serà de mi quan torni a treure de la capsa les figures que guardo, em pregunto (sóc així de tràgica) si encara tindré tots els que estimo a prop, i si encararé la vida amb un somriure.
Aquest està sent un aniversari emotiu. Vull agrair els que m'heu enviat missatges d'ànim, gràcies Daniel, gràcies Vladi, gràcies Lu, gràcies Lulu, i gràcies els que m'heu trucat, i els que ho fareu- ho se- durant la tarda.
A veure si puc explicar com estic. Sóc feliç. Molt feliç. Visc com vull viure, amb qui vull viure, i casi casi del que vull viure. No desitjo estar amb ningú altre ni en cap altre lloc, i suposo que això és la definició de felicitat més acurada que puc fer.
I fa uns dies he tingut una tristesa fonda, molt fonda. Però se que no destorba la felicitat que tinc. Que puc ser feliç malgrat estar trista, i no dic cap tonteria. No vull negar la tristesa, però tampoc m'hi vull recrear, i se, amb el cap clar i la maduresa que em donen els anys (ui) que la tristesa sedimentarà. La portaré sempre a sobre, però hi aniré posant més moments de serenor, d'alegria, d'amistat, de música, d'amor.
I mirant envant, desitjo per aquest any, aquesta nova xifra que ara enceto, poder continuar com ara, amb relacions tan enriquidores, amb amics i amigues tan de debò, amb la família que m'acull, amb la feina que m'enriqueix tant.
Si, me'n sortiré, ho se, i dono gràcies per tot el que m'ha estat concedit: per les alegries, que han estat tantes, pels reptes, pel dolor, per tot. Per les consonàncies i dissonàncies que conformen la música de la meva vida.

dijous, 8 de novembre del 2007

el meme de la Lu

Aquests dies estic passant per un petit calvari, que no és encara el moment d'explicar.
Intento contestar el meme que em vau llençar fa uns dies. Tot i això, penso que estarà entelat pel moment en el que em trobo.
Cinc coses que m'agrada fer als amics:
- Escoltar. En converses maratonianes, sense mirar el rellotge, potser amb una tassa d'un tè aromàtic, i sentint com encara puc descobrir coses noves de la gent que estimo. Compartir moments intensos. I també estar en silenci. Ser-hi quan cal, encara que no hi hagi paraules, moltes vegades sobren
- Cuinar. Sigui dolç o salat, alguna recepta, a ser possible mallorquina (tumbet o coca de verdura) I després assaborir-la plegats, i aplicar durant l'àpat el primer apartat.
- Massatges. M'agrada aliviar amb les meves mans el cansament dels meus amics. També m'agrada molt abraçar, fer petons, magrejar, fer pessigolles...
- M'agrada molt riure amb els amics. I també plorar amb ells, quan s'escau.
- Tocar junts, si l'amic és músic. M'agraden les confidències de faristol. I poder fer harmonia unint les melodies de cada u.

Cinc coses que m'agrada que em facin.
-M'agrada que estiguin pendents de mi. Que em mimin una mica
- Que m'expliquin secrets. Sóc molt bona confident!
- Que en mostrin racons especials, que em portin a llocs on no havia anat abans. També s'hi val si el lloc el descobrim plegats.
- Que em recomanin llibres o música.
- Que m'estimin, i que m'ho diguin. Que flirtegin, com si encara tingués vint anys.

Hi ha moltes més coses: passejar per la platja, anar en barca, a un concert, o a la Cantina, o fer llargs viatges en cotxe, o....
Però n'he de dir només cinc!

I per cert, gràcies als amics que em sosteniu en moments on tot s'ensorra. Gràcies.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Una poesia

Tu verdad me asegura
que nada fué mentira.
Y mientras yo te sienta,
tu me serás, dolor,
la puerta de otra vida
en que no me dolías.
La gran prueba, a lo lejos,
de que existió, que existe
de que me quiso, si,
de que aún la estoy queriendo

Pedro Salinas

dilluns, 5 de novembre del 2007

El Puxan

Potser és una mica poc respectuós, però nosaltres sempre l'havíem anomenat així, "el Puxan", ni mossèn, ni nom de pila... Puxan a seques.
Ha mort al peu del canó. L'han trobat davant l'ordinador.
A l'Agulla podeu llegir un petit homenatge i un escrit seu.
Descansi en pau.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

la neutralitat (II)/el halloween

la neutralitat (II)
Fa temps vaig escriure un post sobre neutralitat.
Ara he rebut una cita que diu ben bé el que volia dir en aquella època i no sabia com fer-ho:
"En el conflicte entre el poderós i el desposseït, no intervenir-hi no significa ser neutral, sinó posar-se al costat del poderós"
(Paulo Freire)

El Halloween
A veure, hi ha algú que s'apunti a fer un col·lectiu d'apòstates del Halloween?
Fa setmanes els meus alumnes d'ètica expressaven la por que els immigrants ens fessin perdre la identitat cultural. Avui estaven tots emocionats amb el Halloween.
Clar, una cosa són els costums magribins i l'altra els dels ianquis, on vas a parar!

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Els deu manaments de la serenitat



1- Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense resoldre el problema de la meva vida, tot de cop.
2- Només avui posaré tota l'atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment, no criticaré ningú i no voldré millorar o disciplinar ningú, només a mi mateix.
3- Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó també en aquest.
4- Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs.
5- Només avui dedicaré deu minuts del meu temps a una bona lectura, recordant que, així
com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
6- Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú.
7- Només avui faré una cosa que no m'agradi fer, i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n'adoni.
8- Només avui em faré un programa detallat; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
9- Només avui creuré fermament (encara que les circumstàncies em demostrin el contrari) que la bona providència de Déu s'ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més.
10- Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.

Puc fer el bé durant 12 hores... M'esparveraria pensar que havia de fer-ho durant tota la meva vida.

Joan XXIII, el Papa bo.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

la il·lusió de dedicar-se a la música

Estic a l'escola de música endreçant papers. Arriba una noia i em saluda. La conec vagament, vaig anar a la seva classe fer-los una audició sobre l'oboè fa unes setmanes.
S'asseu al meu costat. I em comença a parlar.
Diu que la música és la seva vida, que es vol dedicar a això, que els seus pares ho van trobar massa car i que fins ara, amb 20 anys, no s'ha pogut matricular. Però que ha deixat els estudis perquè té molt clar que es vol dedicar a la música. Que si no s'hi dedica no serà feliç.
Ella vol de mi un consell. Però tots els consells que li pugui donar seran massa dolorosos. A més, qui sóc jo per dir-li que és massa gran, que aixeques una rajola i surten quatre pianistes... a mi també em van dir que era massa gran, i això que a la seva edat ja estava a 7è de piano. Ella tot just fa primer.
Ella vol, doncs, un consell, però no li puc pas donar, perquè hi ha coses que han de caure pel seu propi pes. No serveix de res la meva experiència. Ho ha de passar ella.
I penso que està bé que ho intenti, que no es quedi amb la nafra de haver-s'ho deixat perdre. Aquest camí penso que val la pena de recórrer, encara que després decideixi canviar de ruta.
Només li dic una cosa: els instruments són això: instruments, eines per arribar a la música. Que potser amb un altre instrument que toqui menys gent li serà menys difícil arribar a dedicar-s'hi.
Em quedo al tinter una cosa, que em sap greu no haver-li dit. Jo sóc feliç, molt. I seria capaç de ser-ho sense la música. No hi ha res indispensable per ser feliç. Res pot tenir el poder de negar-nos la felicitat. Ni la impossibilitat de viure de la música. Que ja és dir!

divendres, 12 d’octubre del 2007

No hi ha color!!!

De camí cap a escola, en Miquel i jo solem tenir xerrades molt sucoses.
L'altre dia em preguntava si la Aisatou té un altre Déu.
No- li responc jo- Tenim un sol Déu, però per estimar Déu ella prefereix ser amiga de Mahoma i nosaltres preferim ser amics de Jesús.
I és el mateix Déu?- Pregunta ell arrufant una mica el nas
Si, hi encara hi ha una gent, els jueus, que per estimar a Déu són amics de Moisès
Moisès???- Aquí en Miquel obre els ulls com plats- El que va clavar un pal a terra i va fer un tsunami???
Sí - li responc.
Ostres! Aquest és el més guai!!!!

Realment, entre ser clavat a una creu o provocar un tsunami amb un bastó... la veritat, no hi ha color!

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Instint o compassió?

Aquest vídeo de national Geografic penjat al youtube mereix un comentari:
Un leopard femella caça un babuí també femella. Resulta que la víctima estava prenyada i pareix quan el leopard la mata. Aleshores el leopard s'oblida de la seva presa, i comença a tenir cura del bebè, l'acarona, l'abriga, el llepa...
En el foro on vaig trobar això hi ha una encesa disputa sobre si el que passa aquí és una mostra d'instint salvatge o de compassió animal.
A mi m'agrada pensar que som bons per naturalesa, que la compassió no és cap complicat mecanisme cultural sinó un impuls innat. Vosaltres què penseu?

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Acompanyar en el dolor


Aquest estiu, una de les persones que més estimo ha patit una pèrdua molt gran. Des d'aquell dia de Juliol en que ho vam saber, he estat intentant fer-li costat. Moltes vegades sento la gran pobresa de paraula: no saps què dir-li, és tan i tan i tan fort, que no pots més que callar, estar en silenci al seu costat i desitjar poder fer el temps endarrere, abans que passés tot.
I és terrible, perquè me n'adono que en el patiment, estem moltes vegades sols. Així com l'alegria és terriblement contagiosa, i quan la compartim encara en tenim més, amb la pena immensa, per més que la compartim no aconseguim alleugerir-la. Ni una mica.
És molt dur. Estar al seu costat, i saber que hi ha com un mur infranquejable: el seu dolor, que no minva amb la meva estimació més profunda. I estant al seu costat, plorant juntes alguna vegada, no aconsegueixo deslliurar el nus. Només aconsegueixo, potser, que en alguns moments no es senti tan sola. Però aquesta desaparició ha estat com una amputació traumàtica, i sento que pretendre que no s'ho passi tan malament és com si a algú que li han amputat un braç li dones les coses. Notarà l'absència del braç, el buit que ha deixat.
No puc fer res. Només estar al seu costat. Moltes vegades en silenci, perquè davant d'algunes coses et quedes sense paraules.
Intento encomanar esperança. Perquè ser feliços malgrat la mort no és trair els que se n'han anat, sinó honrar-lis la memòria.
Però el dol s'ha de passar. I ni la més forta abraçada aconsegueix estalviar-li el dolor.
A tots els que pateixen dedico aquests dies les meves pregàries més ardents.

dijous, 27 de setembre del 2007

Trobada de blocaires cristians

Ens hem trobat, érem menys dels que ens pensàvem, però ha estat bé. M'ha agradat veure cara a cara a gent que fa temps que segueixo.
El Jordi té les fotos, espero que en pengi alguna!
Moltes gràcies per aquests moments. I els que no heu pogut venir, no us perdeu la propera!

dimecres, 26 de setembre del 2007

L'amor autèntic no fa vendre més.

En un blog he trobat una carta d'un musulmà a un amic capellà assassinat a Irak.
És corprenedora. Però no crec que en parlin els telenotícies, perquè no crea mal rotllo, fa pensar que és possible entendre'ns, estimar-nos i respectar-nos.
Ven més premsa una visió de la fe com quelcom que incita a la incomprensió, l'odi o la intransigència. Els únics musulmans que surten al diari són els terroristes islàmics. Els únics catòlics que surten a la premsa són els d'una manera de pensar molt concreta, que ni de molt és comú a tots els catòlics. I quan més de dretes o més esperpèntics siguin els capellans, millor. I quan més estrambòtics siguin els imans, millor.
I alguna cosa hem de fer, no? ni que sigui donar testimoni. Que el que ens uneix, a cristians i musulmans és molt més del que ens separa.

Llegiu la carta aquí