De vacances

M’haureu de disculpar aquest llarg silenci. No el tenia previst, però els dies han anat passant ràpids i no he trobat un moment per publicar els posts que he anat escrivint i que ara han quedat caducats. 

De fet, aquest post l’escric a casa, on  no tinc connexió a internet, i quan pugui anar a algun lloc amb wi-fi el penjaré. Els meus fills troben que això de viure a un lloc sense wi-fi és molt antiquat. Jo encara recordo quan per trucar havia d’agafar la bicicleta i anar al poble del costat, que tenia... uau! dues cabines de telèfon (una al sol i una a l’ombra). Això de poder trucar amb un telèfon mòbil em sembla molt modern.

Dir-vos que la Polka està perfecta: en aquests moments, passa els dies dormitant entre les butaques de la porxada de casa i una ombra que fa el pi de davant, que li agrada molt.  Les nits les passa mig perseguint altres gats, mig dormint…algun cop també s’enfila al pi, i quan és a dalt, torna a baixar. Penso que no està gens malament, per ser una gata anciana.

Sí, sóc a Mallorca, de fa unes setmanes. Dormo, descanso, escric, menjo pels descosits, navego, vaig a nedar...

Faig  repàs de l’hivern que he passat. Encara ploro algun dia, quan penso en el Dani, però sé que poc a poc aniré fent crosta. Penso en com estava l’estiu passat, la gent en la que pensava, els temes que tenia pendents... veig que encara hi ha feina a fer, però que vaig per bon camí.

Una de les raons per les que he estat sense publicar és que gran part del temps que passo davant de l’ordinador és corregint la novel·la. Poc a poc ha anat prenent forma i ara només falta cosir serrells, abans de deixar que algú la llegeixi i llençar-la al món.

Per això estic aquests dies més desconnectada. Espero que tingueu paciència, i que aquest llarg silenci doni molt fruit.

Anant al veterinari

Dilluns passat, quan creuava la porta de la consulta del veterinari amb el transportin de la Polka a la mà, estava convençuda que sortiria amb les mans buides. I és que la Polka ja té disset anys, que es diuen ben aviat. Feia dies que estava molt mimosa i la tenia sempre a sobre miolant. De sobte, dilluns va començar a orinar-se per tota la casa: quatre gotetes de no-res cada vegada, però ella no havia fet mai una cosa així, i sé que el punt feble dels gats sol ser el ronyó. 
Així que vaig demanar una hora d'urgència i vaig entrar a la consulta amb el dolç pes de l'animal que m'ha acompanyat de fa tants anys i amb un nus a la gola. Tenia molta plorera, i estava convençuda que tornaria a casa sola. Ella es queixava de dintre la seva gàbia i em mirava amb els seus ulls d'aigua.
La veterinària va intentar ser el més suau possible, i em va plantejar el pitjor dels escenaris. Li van fer una ecografia, que ella va suportar mirant-me indignada, per què deixes que em facin això, semblava que pensés.
I jo ho pensava.
Perquè deixo que li facin això.
Em fa sentir malament, gastar tants recursos en un animal. Havent-hi tantes dones just aquí a la cantonada que passen tot un embaràs sense una ecografia, em sembla una mica ratllant la immoralitat fer-ni a una gata de disset anys. Però també em sembla malament no fer tot el que està a la meva mà (i a la meva butxaca) per ajudar-la. Tot un dilema.
A l'ecografia no van poder veure res, perquè tenia la bufeta buida. La veterinària em va dir que podria ser una cistitis o un tumor. Li van injectar un antibiòtic i em van dir que tornés avui, per repetir-li l'ecografia.
Jo vaig tornar a casa, pensant que tenia una pròrroga però que això ja s'acaba.
Quan vam arribar a casa, la Polka em va mirar una mica enrabiada i es va estar tot el vespre netejant-se el pèl. La vaig mirar als ulls. I li vaig dir no patiràs. No t'allargaré la vida. No deixaré que facin la darrera pela amb tu. Se m'esqueixarà el cor, però t'abraçaré i deixaré que te'n vagis tan feliç com has viscut.
Des de dilluns, però, la Polka ha fet una evolució molt bona. 
Avui torna a tocar anar-hi. A veure què. 

Vídeo tendre

No me'n puc estar de compartir-ho aquí.
Aquest noi obria el darrer regal del seu onzè aniversari... i fou la notícia que tindria un germanet.
Segur que és el millor regal de tota la seva vida.

Va dir que era preciosa

Es desperta, com sempre, molt abans que la llum del dia es filtri per les persianes mig obertes. Sobre la tauleta de nit, un estoig amb la dentadura postissa, les ulleres de llegir i uns quants llibres apilonats. S'aixeca feixuga. L'artrosi l'està matant. 
Va cap a la cuina caminant cansada pel passadís empaperat, esquivant un gat castrat que la segueix amb la cua enlaire. Els plats de duralex han acabat de degotar a l'aigüera, però no els posa a lloc: els veïns es queixen que fa soroll per les nits. Ella troba que no n'hi ha per tant... potser és que ja sordeja una mica. Beu un got d'aigua a glops curts i torna al menjador.
Mira pel balcó del pis diminut del Poble Sec la claror d'un matí que sembla que no acabi d'arribar mai. S'asseu al sofà, el gat li salta a sobre roncant melós. Tanca els ulls.
– Preciosa. Em va dir que era preciosa.
Ho recorda com si no haguessin passat tots aquests anys. Li va agafar amb les mans la cara. Es va estremir i li va dir "ets… preciosa!" 
I fa ja tants anys que no sabria dir quants, però sí sabria dir-ne la lluentor dels ulls, que després va tancar per besar-la,  l'escalfor dels dits d'ell enredant-se en els seus cabells en aquell dia que van creure que podria ser. 
Però no. Cap dels dos va gosar fer el pas endavant, massa coses s'havien de trencar per poder donar pas a la seva història. 
Ell li va dir, tens molt més a perdre que jo, millor deixar-ho aquí. I a ella feia massa anys que ningú li deia preciosa, i va plorar molt, però va ser fidel al marit i no se'n penedeix, perquè els fills van créixer en una família normal i tampoc ha estat tan infeliç com això.
El seu home fa anys que és mort. Els fills fan torns per venir a dinar amb ella els diumenges. I en albades com aquestes, la senyora Conxita s'aixeca d'hora i acaricia amb calma el gat mentre deixa volar els pensaments. I fa molts anys que no sap res d'aquell que es va estremir i li va dir que era preciosa.
Tanmateix, pensa, si ell encara és viu, si ell encara la recorda... potser encara hi pensa. En aquella dona amb la mirada encesa i el cabell deixat anar.
Potser ella continua sent preciosa. Ni que sigui en el record d'un altre vell insomne i solitari perdut en la gran ciutat.

Vint-i-dos anys

De sobte, te n'adones que han passat vint-i-dos anys, i que tot i així, la teva pena continua allà, intacta. Que encara plores per Sant Joan, perquè recordes que el dia següent el Bartolo va morir.


Us deixo una cançó: Una petite cantate. La cantant Barbara la va dedicar a Liliane Benelli, una amiga seva pianista, amb la qual havia composat dues cançons, i que va morir, com el Bartolo, d'un accident de circulació.
La versió d'aquesta cançó amb subtítols no es deixa inserir, però podeu veure-la clicant aquí. 

Retrobada

Me la trobo en una oficina on vaig a fer una gestió. M'ha d'atendre ella. Quan m'assec, gairebé ni aixeca la vista de l'ordinador. Li dic el meu nom somrient, esperant que aixequi el cap i em reconegui, però ella no reacciona. 
Deixo que el silenci agafi espai entre les dues. Ella em mira interrogant, i em pregunta què vull. 
– No te'n recordes de mi? –li dic finalment. 
I ella diu que no.
Havíem anat juntes a escola. Ella va marxar a primer o a segon. Era una nena molt poc acceptada i en aquella època les professores no tenien la cura que es té ara davant les situacions d'abús. 
La recordo sempre trista, a un racó del pati, amb la bata mal cordada i els mitjons avall. Sempre duia els mocs penjant. Un dia que unes nenes grans la van pegar ella es va pixar de pur pànic. Des d'aquell dia va arrossegar un nom que em nego a reproduir.
No me'n recordo de tu, em diu. I a mi se'm trenca el cor.
– Saps? –li dic– tu eres la meva única amiga, i vas marxar.
De fet, ho hauria pogut dir a l'inrevés. Jo era la seva única amiga. De petita jo solia ajuntar-me amb les nenes especials: em sabia greu que estesin soles al pati, i ara que ho penso, potser el que fèiem era ajuntar soledats, perquè jo tampoc vaig ser una nena gaire popular. 
Quan ella va marxar, vaig haver de buscar-me la vida. A partir d'aquell moment vaig construir amistats molt sòlides, moltes d'elles les he conservat sense interrupció des d'aleshores, i altres les he retrobat feliçment al cap dels anys, pel carrer, o pel facebook.
Em va fer pena que la meva amiga se n'anés, però ara veig que em va obligar a créixer. Ja ho diu ma mare, que la sort mai sabem on és. 
A ella sembla que les coses li hagin anat bé. És funcionaria i l'he vista algun cop passejant amb una nena que és talment ella de petita.
Espero que fos feliç a l'altra escola. A la nostra, no ho va poder ser. 

Som un món sencer

... a vegades em sento tan petita, i a vegades em sento tan i tan gran!

Traducció:
La superfície de la nostra pell té més bacteris que persones viuen al món.
El nostre cos té 62.000 milles de vasos sanguinis, que podrien encerclar dos cops la terra.
La nostra llengua té més papil·les gustatives que restaurants hi ha a Sant Francisco
Quan tossim traiem l'aire a la mateixa velocitat que els tornados
Un home produeix 10 milions d'espermatozous al dia! Si cada un d'ells creés un infant, un sol home podria repoblar la terra en dos anys
La suma de les neurones del nostre cervell és equivalent a la meitat de les estrelles que conté la via lactea
Nosaltres som un món sencer.

En la primera comunió d'en Mateu

Acostar-te a Jesús. Amb la tendresa dels teus deu anys. Amb les teves il·lusions, amb el món ple de projectes, la teva innocència i el teu gran somriure. 
Comunió. Sentir-te unit a l'església. Aquesta comunitat de creients. Que algunes vegades ens pareix tan llunyana, és cert. Però que per molts defectes que tingui (que en té, perquè les persones tenim defectes, i som incoherents a vegades) ens ha donat una riquesa de la que mai acabarem de donar gràcies: l'evangeli, la bona notícia. 
Bona notícia, Mateu: Jesús t'estima. Ho has de viure cada dia com una sorpresa, com un gran regal: Jesús t'estima, no ho oblidis mai. Per costeruts que siguin els camins, per fosques que siguin les nits, per boirosos que s'aixequin els matins: Jesús t'estima. Tal i com ets.
Quan eres petit et vam batejar: fou un pas nostre, familiar. 
Avui fas la primera comunió. Ja ha estat una decisió presa entre tots: tu també hi has participat activament, d'aquest camí que ens ha dut aquí.
Recordes quan començaves a anar en bicicleta? Primer el pare o jo t'acompanyàvem, corrent al teu costat i aguantant amb fermesa per poc a poc deixar-te anar. Tu feies unes quantes esses i  d'alguna banda trobaves l'equilibri i t'allunyaves sol, mentre nosaltres joiosos et miràvem. Durant aquests dos anys de catequesi, junt amb altres pares i els amics que combregaran també avui, hem anat fent un acompanyament. Poc a poc tu prens el manillar, respires fons i comences a avançar pel teu compte. Nosaltres, els teus pares, correm encara al teu costat, una mica més enrere, per ajudar-te si caus. 
Saps, Mateu? Algun dia correràs tan i tan lluny que no tindràs la mà del pare o la mare. I segurament la vida et donarà algun sotrac, i estaràs a punt de caure, i d'algun lloc trobaràs la força per continuar pedalant. I és que, malgrat nosaltres no hi puguem ser, sempre tindràs la presència ferma i amorosa de Déu al teu costat. 

Nens sense mares, mares sense nens.

La M. va batejar la seva filla el passat dilluns de pasqua. Fou una cerimònia senzilla i plena de sentit, rodejada d'amics i família volent fer costat a la seva maternitat. 
Durant la cerimònia, hi va haver un torn de pregàries espontànies. Jo vaig tenir ganes de dir-ne una, però me la vaig quedar.
Volia pregar per les mares sense nens, i pels nens sense mares.
Perquè sabeu? La M. va estar molt temps intentant adoptar una criatura. I li van posar tants impediments, que veient com anava passant el temps, va decidir tirar-ho endavant sola, i ha tingut una nena preciosa gràcies a la In vitro. 
De fet, s'ho va preguntar, al principi de la cerimònia, en el breu parlament que va fer, tota emocionada. Per què és tan difícil adoptar a una criatura?
Tinc un altre cas, ben a prop. D'una dona valenta, que seria una  excel·lent mare, que no pot tenir fills biològics i a qui les persones encarregades de decidir el futur dels nens li han negat la possibilitat d'adoptar. I us ben asseguro que seria una mare com poques, perquè és valenta, és generosa, és coherent, és llesta, és entregada, sap tractar nens... ho té tot per ser una mare fantàstica. Però sent una dona sense parella, gent que no la coneix va decidir, en dues entrevistes de poc més de dues hores, que no pot ser mare. Sense preguntar a ningú dels que la coneix, sense donar cap opció més de lluita. I tot per culpa d'una malaltia força comú de la qual es tracta, que està totalment controlada i que no li ha fet perdre ni un sol dia de feina.

Quants nens no tenen família? Quants nens creixeran en una institució, qui sap si amb sort amb alguna família d'acollida, per culpa d'aquesta política? 
Entenc que hi ha d'haver un control, entenc que no es pot donar nens sense un seguiment adequat. Però en aquests dos casos puc dir en veu alta que s'han equivocat. Que han negat a dos nens tenir una mare que ho hauria fet molt bé. Potser sí que és cert que els serveis socials prefereixen pecar de massa previnguts, i davant el dubte no donar un infant a una família si no ho veuen molt clar.
Però és que no entenc com no han pogut veure-ho clar. I no entenc tampoc com baden tant davant de casos evidents de nens desatesos per famílies biològiques absolutament irresponsables (perquè per parir no et fan cap examen!)

I mentre penso tot això, m'arriba la notícia esgarrifosa d'aquell nadó xinès  llençat a les canonades de l'excusat. Em faig creus de la misèria moral que hi ha al món, i em pregunto quants nens han mort sense que ningú ho hagi sabut. Quants nens pateixen sense que ningú prengui cartes en l'assumpte. Quants nens viuen en situacions de desempar, havent tants pares i mares que es deleixen per estimar-los.

Val la pena?

 Ser o no ser: aquesta és la qüestió:
saber si, a l'esperit, li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar d'afliccions
i eliminar-les combatent. [...]

(de Hamlet, Shakespeare. Traducció de Morera Galícia)

Val la pena tant esforç per a tot? M'ho pregunto en veu alta al Facebook. Al cap de poc tinc un munt de respostes encoratjant-me. Que sí, que val la pena, que continuï lluitant. 

Però sabeu, no ho tinc tan clar. Potser és el cansament de finals de curs, o potser és que finalment veig la llum. 
La cosa està en que sento que les coses costen massa. De totes totes. I tinc la impressió que potser intento lluitar contra l'inevitable, que intento ser més forta del que en realitat sóc, i em fa por trencar-me, però després penso que no he de rendir-me i he de continuar lluitant, intento confiar en què al capdavall me'n sortiré, que només em cal una mica d'esforç més, que seria una pena ara deixar-ho córrer. Però estic molt cansada, i dubto de si val la pena tot un plegat.

Em llevo a quarts de set del matí per poder córrer 10 km abans d'entrar a treballar, bregar amb adolescents tot el dia, dues tardes a la setmana donar classes d'oboè,  i pel vespre continuar corregint la novel·la que no sé si algun dia podré donar per acabada, total, per pregar per poder-la publicar i sentir que tot l'esforç ha caigut en el pou de la indiferència de les editorials. 

Em fico al llit angoixada per la feina que m'espera l'endemà. Dono mil voltes abans d'aconseguir una mica de son, justet, per funcionar l'endemà.

M'implico en els problemes dels meus alumnes, i sento que molt sovint les coses m'anirien més fàcils si no em mullés tant. A vegades, treballar bé et deixa mal gust de boca: intentes i no arribes, i et sents malament, i alguns alumnes, enlloc d'agrair-te el teu esforç et recriminen que no ho has fet prou bé.

Doncs potser no, sabeu, potser no val la pena. Potser aniria bé acceptar que no sóc super-woman. Que no puc amb tot, que no en sé prou, que no aconseguiré baixar de l'hora als 10 km, que potser la història que fa tres anys escric no és tan bona com per invertir-hi tant esforç, que no tornaré a pesar el que pesava fa uns anys, que ja, que no val la pena tant esforç.
Si no sóc capaç d'acceptar que no arribo, potser no val la pena gruar per arribar. Com diu Shakespeare, deixar-se colpejar per la Fortuna, o lluitar contra un mar d'afliccions?

Potser que em compri una tele i em dediqui a no pensar, dormitant al sofà.
Perdoneu, gent. Estic massa cansada, necessito que acabi el curs però ja.

El cicle de la vida

És massa maco com per posar-ho només al facebook.
(sí, ho sé... alguns posts haurien d'anar amb mocadors de paper adjunts) 

La mort del dictador

A més d'aquest, tinc un altre blog, on hi penjo tres cops per setmana una poesia o una audició musical. El que solc fer és deixar programades les entrades perquè es vagin publicant. Molt sovint deixo petits regals per a gent que m'importa: una cançó que sé que els agrada el dia del seu aniversari, detallets d'aquests. 
Bé, la qüestió és que per a divendres passat, tenia programada aquesta audició: la cançó "la memoria", de Leon Gieco, que jo no puc escoltar sense que se m'humitegin els ulls.



I resulta que divendres passat va morir, sense penedir-se dels seus crims, Jorge Rafael Videla.
Vaig penjar aquesta entrada al meu facebook, vaig fer el comentari, que hi ha 30.000 ànimes esperant-lo allà dalt, i vaig fer la pregunta "com el rebran"?
Una bona amiga em va contestar "a garrotades, espero".
I jo, sabeu, vull pensar que no. 
Vull pensar que quan morim som capaços d'acceptar-ho serenament, i que per descansar en pau necessitem de debò perdonar els que ens han fet mal.
Hi ha moltes teories sobre què passa després de morir, i moltes d'elles diuen que, d'una manera o una altra, en haver mort, la nostra ànima és capaç de revisar la vida que hem passat i ser conscients del mal i del bé que hem fet.
M'agradaria que fos veritat. I voldria que l'ànima d'aquella mala bèstia del Videla ara estigui veient tot el mal que va fer, que sigui conscient del dolor que va provocar, i que el pateixi. Potser això és  el cel o l'infern: viure en carn pròpia el que hem donat als altres.
Vull pensar, però, que quan traspassem som capaços de perdonar. I per tant, espero que les ànimes que van patir per mor d'ell (els que van desaparèixer, els que van quedar esperant) seran capaços de perdonar-lo. Perquè ell haurà viscut el seu dolor, i segur, segur, que estarà penedit.
I quan algú està penedit de debò és quan el pots perdonar.

El funeral del vell socialista

Ahir vaig anar al funeral del pare de l'A., un bon amic.
Que al principi de la cerimònia sonés l'himne de l'alegria, va ser tota una declaració d'intencions. I és que això és el que vam rebre els que hi vam ser: un comiat emotiu, una acció de gràcies. Gràcies per la vida que ha tingut, per tot l'amor que ha repartit, gràcies per el seu testimoniatge i per les seves lluites.
Em va colpir el diaca que va presidir la cerimònia. Un altre home gran, també amb moltes lluites darrera. Que va compartir amb nosaltres el sentiment, que tenim molts, que en alguns aspectes tornem a principis del segle XX, i que va dir-nos que aquesta generació de vells lluitadors, que ara està desapareixent, s'està preguntant si ha servit d'alguna cosa la seva abnegció. Si realment hem avançat. 
Va valer la pena tant esforç per aconseguir uns drets que ara se'ns està emportant aquesta estafa disfressada de crisi? 
Li va contestar l'A., en el breu parlament que va fer, però també va contestar-se a ell mateix en la homilia: sí, serveix: hi ha un munt de joves que han agafat el relleu. Va testimoniar l'esperança que tard o d'hora la lluita dóna fruit, i va dir una frase que jo em vaig apuntar a corre-cuita al recordatori, perquè la volia compartir amb vosaltres: 
"la historia trabaja para Dios".
Em va entendrir, aquesta tossuderia de l'esperança. Aquest pensar que sí, que els humils recuperaran la dignitat que els han arrabassat.
Que així sigui, i que els joves que es fan seves les lluites dels vells que desapareixen tinguin sempre present el testimoni dels que van lluitar en moments molt més durs.

Cada instant

A cada instant la vida ens pot canviar.



... i mai sabrem què hauria estat de nosaltres si en aquell moment haguéssim fet quelcom diferent.
I en algun plec del nostre esdevenir palpiten adormides i tristes totes les vides que no van poder ser.

Encara hi penso

És curiós com la pena viu amagada en els plecs de la nostra consciència, preparada per saltar-nos a sobre en qualsevol moment inesperat. A vegades és com un llim que hi ha al fons d’una garrafa: l’aigua es veu clara, però quan agites la garrafa tot el que sembla que no hi sigui, perquè està al fons, sura i ho enterboleix tot. 

Avui he començat a redactar un e-mail, i el compte de correu quan he començat a escriure l'adreça, m’ha suggerit l’adreça del Dani. 

I ja fa quatre mesos que va morir, i hem continuat tirant endavant, i avui el sol ha lluït i ha estat un dia molt ple i feliç... 

Però ara, a punt d’anar a dormir, l’email m’ha recordat que el Dani ja no hi és, i aquesta pena humida m’ha saltat a la gargamella.

I sabeu? he tingut ganes d’enviar-li un mail, a aquesta adreça que no sé si algú gestiona encara. He tingut ganes de dir-li, Dani, tirem endavant sense tu, i he tingut ganes de parlar-li de la nostra escola, que ell estimava tant, i de com la vida tossuda continua, malgrat la pena també tossuda encara ens lastra.

I sabent com era ell, sé del cert que no li feien gens de gràcia els homenatges ni els reconeixements, perquè era una d’aquelles persones eficaces però volgudament anònimes.

O sigui que tirarem endavant. Deixarem el llim al fons, intentarem no agitar massa la garrafa, i continuarem caminant, amb la seva absència que crema.