Els calidoscopis

Sempre m'han fascinat els calidoscopis. Quan era petita m'hi podia passar hores. M'encantava mirar les figures geomètriques i bigarrades. A vegades intentava no respirar, per mantenir els dibuixos que sortien. Fins i tot els havia intentat retratar! I em sabia greu perdre'ls de vista, i saber que mai més els tornaria a veure. Perquè malgrat hi haguessin poques peces de coloraines, mai s'aconseguia tornar a fer la mateixa figura
La nostra vida és un calidoscopi preciós. Tenim moltes peces de colors: amics, ocasions, moments, sentiments. I anem fent figures. I podem entretenir-nos-hi o no. Però hem de ser molt conscients que no es tornaran a repetir. Que hem d'assaborir cada instant. És frustrant intentar reproduir figures del passat. Quan les peces s'han mogut, cap una banda o cap una altra, és impossible tornar a refer el que hi havia. Podem fer una figura semblant. Maca també. Però no serà la mateixa.
Cal tenir-ho molt present, i no deixar escapar les oportunitats que se'ns ofereixen. Perquè mai tornen. I si venen algunes de semblants, nosaltres ja no som els mateixos. Cap camí és de tornada
No cal que ens hi escarrassem intentant reproduir el que no tornarà perquè si ho fem estem perdent-nos el que tenim ara, que també val molt la pena i que també anirà avançant cap a una nova figura, que només hi serà un instant.

Un regal musical

Fa cinc anys i escaig que escric en aquest blog i encara no m'heu sentit tocar mai l'oboè.
Avui, si voleu, podeu fer-ho.
Dissabte passat vaig tocar en el concert de Sant Zenon, a Arenys. La obra que us penjo ara és la penúltima d'un concert esgotador. Hi ha alguna errada, una d'elles bastant garrafal, que sentireu de seguida, la qualitat del so no és òptima, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres.
Aquí us deixo, doncs, amb el fantàstic Bach. És un duet de la seva cantata "Wachet auf, Ruft uns die Stimme" (nº 140) "Mein freund ist mein".
Dirigeix Jordi Lluch, els solistes són Susanna Crespo i Jordi Boltà.

M'agrada la Hello Kitty

Estava pensant de començar aquest post com comencen les rodes dels alcohòlics anònims:
Hola, em dic Maria i m'agrada la Hello Kitty.
És aquest punt de frivolitat que mantinc, suposo que per higiene mental. M'agrada aquesta gateta infantil i pija.
Potser perquè visc rodejada d'homes o perquè m'agrada aquesta simplicitat gairebé zen o perquè quan era petita no hi havia coses d'aquestes i ara que n'hi ha ningú a casa en vol.
O potser perquè necessito descansar de tanta transcendència i dramatisme, i ser una mica superficial.
No se.
Em suggereix un món una mica tendre i fàcil. Colors pastels, tot en una dimensió. Sense malícia. Doncs això, deia que és per higiene mental perquè amb el cor indignat, una mica de mal humor i amb ganes d'enviar-ho tot a rodar, vaig a córrer amb la cinta de cabell de la Hello Kitty, i ja se que sona estrany, però em sento més lleugera. M'agrada no pensar en res, de vegada en quant, i imaginar que a la vida només hi ha coses dolces i maques, i tothom té vacances, i deixar-me extasiar per petites frivolitats, la Hello Kitty o els aparadors de pastisseries, o els anuncis de viatges.
Lo bo de tenir més de quaranta anys és que ja se me'n fot una mica el que pensin de mi, i no he de fingir que sóc gran (entre altres coses, perquè ja ho sóc), i dic sense pudor que m'agrada la Hello Kitty i no passa res.
Hola, em dic Maria i a vegades sóc frívola.

Vint anys sense el Bartolo

Just després de Sant Joan, el Bartolo, com tantes vegades havia fet, ens va descol·locar. Sen's va morir quan no tocava. I nosaltres ens vam quedar muts i incrèduls. No pot ser, no pot ser. Encara ara, vint anys més tard, molts cops penso que no pot ser. Avui ens retrobarem a la seva parròquia, Maria Auxiliadora. Anirem a missa a 3/4 de vuit. Després ens quedarem als locals, cada u dura alguna cosa de pica-pica, els que encara teniu guitarres porteu-ne. El recordarem cantant, rient, xerrant i pregant. Com si no.

Noi i noia en un tren

Mireu aquest video fins el final. A mi m'ha fet pensar molt

Poesia, Ciència, Déu.

Fa un mes us vaig penjar uns vídeos de Neil Tyson. També surt en aquest fantàstic vídeo.
M'encanta aquesta barreja de poesia, ciència i Déu.

Sóc feliç

Soy feliz,
soy un hombre feliz,
y quiero que me perdonen
por este día
los muertos de mi felicidad.
Silvio Rodríguez

Surto al balcó, amb un got de Rioja i xocolata. Assaboreixo la llum del capvespre. Davant casa meva hi ha la fira de Mataró. Un munt de gent cridant, colors fent pampallugues. De lluny, el mar s'ho mira en calma.
Avui el Mateu ha fet una representació de teatre a l'escola, i està tot cofoi perquè no s'ha oblidat de cap frase. En Miquel, ahir, em va dir, mama, vine a fer-me petons.
I jo deixo que la xocolata es vagi desfent lentament al paladar. I dono gracies de tot el que tinc.
Avui he vist una persona a qui aprecio molt, i penso que està passant un mal moment. Tinc ganes de ser-hi present, però no vull ser aficadissa, i no se com ho faré.
Ahir en Jordi em va fer un sopar especial. De fet era una amanida, però presentada d'una manera tota elegant. Va ser maco, i els nens també van notar que era especial, sense cap raó concreta, només perquè si.
Perquè cada dia és especial si sabem amorosir-lo.
M'he anat a fer un massatge, i sembla que el meu cos torna a ser meu.
Com cada dia, la Mariona em truca i em fa saber com m'estima. Ahir en Sergi em va fer un regal innocent però ple de significat. Avui la Coloma m'ha trucat, també per fer-se present. I m'he sentit tan contenta i agraïda que he pentinat el sol. N'Antònia m'envia dos mails. Fent saber, també, que està al meu costat.
A la fira continuen amb els crits. Jo intento no atabalar-me pel bullici.
I em sento tan viva, i penso que sóc tan afortunada, tan terriblement feliç, que casi em fa mal.

L'èxit, segons Rafael Nadal

Lo que te hace ganar es querer ganar y querer hacer todo lo que toca para ganar. Querer trabajar cuando no te apetece. Saber aguantarte en los momentos complicados pensando que van a cambiar. Ser lo suficientemente tozudo para pensar que las cosas saldrán bien cuando no salen a la primera ni a la décima. Que la mente esté preparada para asumir las dificultades para así poder superarlas. Sin lugar a dudas, todos los que ganan tienen eso.
Ho he llegit a El País.

El fracàs

Ves per on, potser fracasso. És possible, bastant possible, que l'esforç que estic fent, no només jo, sinó tota la meva família recolzant-me en aquest projecte, no doni els fruits desitjats.
És possible.
Perquè ens fa tanta por el fracàs? Molt sovint no diem els nostres projectes per tal de no haver d'explicar que no ho hem aconseguit. I quan no arribem on volíem, enlloc d'agrair el camí que hem fet, ens deprimim i ens penedim d'haver invertit tant temps “per res”
Segur que és “per res”? És inútil l'esforç si no dona el resultat que volíem? Potser el que volíem no és el que ens convenia. Potser l'esforç ha estat una manera de treure el millor de nosaltres. D'aprendre fins a on som capaços de millorar.
No se si són ganes de consolar-me per la possibilitat de no aconseguir-ho. O és que estic sentint amb força que tot el que he après és ja en si la meta. I que si no aconsegueixo el que pretenia, almenys hauré fet coses que mai em pensava poder fer.
He après tant, sabeu! De la meva capacitat de feina, no sabia que era capaç de concentrar-me tant. No sabia que les idees, si et troben treballant, s'apoderen de tu i es relliguen unes amb altres i es van teixint fins fer-se coherents.
He après de l'entrega i la dedicació de la meva família. Començant pel Jordi, que ha estat tot aquest temps la roca ferma on m'he refugiat quan les ventades del desànim i el cansament em feien trontollar. Els meus fills, amb la seva tendresa. Els meus pares, donant ànims, trucant, fent-me saber a tota hora que confien en mi.
Qui sap. A lo millor ho aconsegueixo. A lo millor, però, no. A lo millor el que estava destinat per a mi és ser capaç de fer el camí. Em sembla que va ser Martin Luter King que va dir que encara que sabés que el món s'acabaria demà, ell plantaria avui una flor.
Potser si. Potser aquesta flor l'havia de plantar, malgrat potser no florirà com jo vull.
Miro cara a cara el meu projecte. Potser anirà bé, potser no. Però tanmateix, tindré sempre el goig d'haver-m'hi dedicat amb totes les meves forces.
El pitjor fracàs és que la por al fracàs ens paralitzi i no emprenguem el camí.

Super-vivències quotidianes

A principi de curs el Josep Lligadas em va trucar per proposar-me d'editar un recull d'articles d'aquest blog. El llibre ja ha sortit, es diu "Super-vivències quotidianes", l'edita l'editorial CPL a la seva col·lecció Emaús. Es pot comprar per internet aquí
La veritat és que em sento molt afalagada. Són articles sense gaire pretensió literària, fa una mica de vergonya que els meus companys de l'Ateneu el llegeixin perquè molts d'ells són escrits en un moment, un rampell.
La selecció dels articles l'han fet al CPL, i també ells l'han traduït al castellà. La portada l'ha fet la Mercè Solé, i la veritat és que trobo que té molta gràcia. Espero que, com amb les cireres, comenceu a llegir i no pugueu parar. Si voleu llegir què diu la Mercè sobre el llibre ho podeu fer aquí.
El títol me'l va proposar la meva "amiga-tota", la Mariona: va d'anar sobrevivint, però també de trobar la manera, en el dia a dia quotidià, de trobar que cada vivència és "super". M'agrada, aquest joc de paraules.
Aprofito, per cert, aquest post per fer saber el que he anat dient a petit comitè: estic escrivint una novel·la, és una feina apassionant però molt esclava. Tinc previst acabar-la d'aquí a un any/any i mig.
Ara, però, tinc altres mogudes que m'obliguen a parar una mica. O sigui que per ara, assaboriu el llibre.
(si voleu!)

Carta oberta al Miquel, en el dia de la seva primera comunió.

Quan tenies quasi cinc mesos et vam batejar. Eres un infant bellíssim i molt despert, encara prenies només pit i eres petit i primet, amb dos remolins al cabell i sense dents. Tot i ser tan petit ja t'endevinàvem en la mirada aquestes ganes enormes d'entendre-ho tot, aquesta barreja de curiositat i repte que encara ara no t'han abandonat.
Però aquell vuit de juny tu no sabies què passava. Recordo que quan et vestia t'ho vaig explicar, “Miquel, avui et batejarem” i tu em vas mirar, i ton pare va dir “si sabessis!”.
No ho podies saber, que per a nosaltres era tan i tan important aquell dia. Ara recordo coses petites, insignificants: tenia molta por que fessis una glopada. Duies una granoteta de fil que encara ara guardem, i que també va dur el teu germà quan el vam batejar. Ara la miro, penjada a l'armari, com si esperés un altre bebè, i em sembla mentida que tu hi haguessis cabut, de tan gran que te'ns has fet.

Et vam batejar a la nostra parròquia. Aquell bateig, però, ens comprometia a nosaltres, no a tu. Ens vam comprometre a educar-te en la fe cristiana.
T'hem estat aquests anys parlant de Jesús. De l'amor de Déu. De com nosaltres pensem que la millor manera de viure és aquesta.
I tu ens has preguntat, i algun cop ens has fet contrari, i algunes vegades has dit “doncs no ho entenc”.
Però ens ha omplert de goig veure que quan t'enfrontaves, tot i la teva tendra edat, a grans interrogants, prenies l'opció de posar-hi a Déu. Quan hem vist que com nosaltres, confies en Déu i et saps estimat, i decideixes que formi part de la teva vida.

El pas que fas avui ja et compromet a tu. Avui ets tu que decideixes participar plenament de l'eucaristia. Avui, benvolgut Miquel, en el teu fer-te gran, amb goig, hi poses Déu. Ell no et fallarà mai, tingueu per segur.

No hem volgut que et fessin regals, i sabem que això ha estat poc entès per gent que també t'estima molt i que volia fer-te algun present.
Però nosaltres volem que avui el teu gran regal sigui aquest: l'eucaristia.
Malgrat tu sents que ja estàs preparat i que saps el que fas, deixa'm dir-te que això segurament ho aniràs descobrint. Ara fas aquest pas, aquesta que esperem que sigui la primera de moltes comunions. Quan vagis vivint, i la vida et doni alegries, i reptes i tristeses, i continuïs posant a Déu en tot el que et passa, i li preguntis i t'enfadis amb ell (també passa a vegades) descobriràs cada vegada més profundament el veritable sentit de l'eucaristia.
Que puguem acompanyar-te tots en aquest camí.

No tingueu por

Diuen que és la frase que més repeteix Jesús a l'evangeli. No ho se pas, no ho he comptat.
Sigui com sigui, estic en uns moments d'incertesa vital.
Per una banda, les ganes de ser diferent, de millorar, de provar coses noves, de posar creativitat a la meva vida.
Per l'altra, l'amenaça de perdre la seguretat. Seguretat que no em fa infeliç del tot, però d'altra banda, tampoc feliç del tot.
L'opció valenta tampoc em garanteix la felicitat. Però sí el sentiment que ho he intentat. La certesa que, al final de la meva vida, no me'n penediré del que no em vaig atrevir.
Doncs això.
Que pregueu per mi.
O envieu energies positives, o el que sigui que feu.

La composició de l'ajuntament de Mataró

Després de la nova composició de l'ajuntament de Mataró, encara en estat de Shock, dedico aquesta cançó al regidors de PxC i a tots els veïns que els han votat.
Que la serenor s'imposi. Que es preguntin si tenen algun mèrit d'haver nascut aquí. I que siguin capaços de veure en l'emigrant el seu avi, perquè molts dels seus avis també foren desarrapats que van venir aquí a buscar una vida millor.

Entrevista a José Luís Sampedro

No us la perdeu

Els anti-sistema

(Entrada Re-editada a dia 19 de maig)
Aquestes protestes que la premsa espanyola tracta de puntetes i l'estrangera compara amb la d'Egipte em tenen molt esperançada.
Estic contenta que a la fi sembla que la gent es mogui, perquè hi ha coses que clamen al cel. Sabeu, per exemple, que el president de telefònica s'ha quadriplicat el sou en set anys i cobra 8'6 milions d'Euros l'any mentre als treballadors de telefònica els volen reduir un 20 % la plantilla? (En serio. Llegiu-ho aquí) Sabeu que les retallades a Sanitat estan amagant una privatització en favor de dues empreses vinculades a CIU i el PP? (llegiu-ho aquí) Sabeu que el Senyor Miquel Roca va fer obrir un quiròfan tancat per les tisorades a Vall Hebron per operar-se? (llegiu-ho aquí)
Són exemples, malauradament n'hi ha molts més.
El que em repateja és aquest sentir, potser per part de gent desinformada o directament gent amb idees pre- concebudes, o polítics atemorits de perdre la poltrona, o mitjans de comunicació servils amb els poders, doncs això, m'emprenya sentir que els que es manifesten són quatre gats, que si volen canviar les coses han d'anar a votar ( això espero!) i que són “antisistema”
Com si el sistema fos bo! Evidentment s'ha d'estar en contra d'un sistema que provoca rics cada vegada més insultantment rics i pobres cada vegada més miserablement pobre.
Però clar, s'associa ser antisistema a ser jove pollós amb rastes i fumeta.
Aquí teniu una foto d'un antisistema de manual.



Si senyor, aquest iaio estava a la mani, a la de Madrid.
I aquí teniu també una perillosíssima antisistema, aquesta de Granada:



I com ells, molts d'altres, i molts quarentons, i molts en la cinquantena.
Perquè resulta que aquesta crisi ens està convertint a tots en anti-sistema. Tothom coneix a molta, massa gent, que està a l'atur. Tothom coneix a gent que està esperant per ser operat. Sabeu que les baixes de menys de 15 dies a ensenyament no es cobreixen? Sabeu que els vostres fills es poden quedar quinze dies sense classe perquè no hi envien un substitut?

Doncs no. Com diu la cançó de la meva joventut, “som molts més dels que et penses”.
Molts més, i cada vegada més, ens estem plantejant si no seria qüestió de començar a cambiar les coses.
Per això estic tan esperançada amb aquestes mogudes.
L'altre dia a RNE els tertulians van estar parlant despectivament dels acampats a la puerta del sol. Al cap de poca estona va trucar una senyora de més de quaranta anys protestant pel tracte donat als acampats.
Us deixo l'enllaç. Escolteu-lo, que val molt la pena.