La Fe

Ahir en Mateu va anar d'excursió tot el dia. Va tornar brut, asolellat i extenuat.
Quan el vaig anar a recollir, se li va il·luminar la mirada i em va dir
- Mama, mama! No et creuràs el que et porto!
Es posa la mà a la butxaca i treu... dos trossos de carbó (d'aquells d'encendre barbacoes, perquè m'entengueu)
I em diu tot il·lusionat
- D'aquí un temps tindrem dos diamants!!!!

La veu de la mare

La primera vegada que sent la veu de la mare. Així es queda aquest nen quan activen l'implant que li permetrà sentir-hi. Fixeu-vos com passa de tenir els ulls adormits, la mirada absent, a somriure i contestar-la.Una veu en off fa el comentari que a aquest nen li han fet un regal de Nadal fora de temps. A mi em sembla que accedir al món sonor, a la veu, a la música, és el millor regal que mai ningú t'ha pogut fer.
M'encanta la cara de sorpresa, la incredulitat. M'encanta com li cau la pipa.
M'encanta el seu somriure.
Quin goig.

GUITARRRRRRRRA!!!!

Així m'ha rebut avui el Mateu quan l'he anat a buscar a escola: amb un somriure d'orella a orella. I després m'ha dit Mama, mira això: GUITARRRRRRRRRRRRRRRRRRA!!!
I és que al Mateu, fins avui li costava la R forta, i deia Sogga, i gitagga, i ggosa Maria i cagggossa.
Però ell solet diu que ha descobert que pot ficar la llengua a una altra banda.
O sigui que ara fa cara de concentració i un gest tot contundent, però ja diu Guitarra, Sorra, Rosa Maria i Carrossa.
Ens hem estat tot el camí de tornada a casa amb aire triomfal, dient paraules en català i castellà que contenien la R ditxosa, i està com un nen amb sabates noves.
M'agrada aquesta sensació de triomf que li ha quedat. M'agrada que rigui i se li faci aquest clotet tan maco a les galtes. M'agrada que hagi estat capaç de superar aquest escull ell solet (el que ens hem estalviat en logopedes!)
M'agrada això d'acompanyar-lo en el camí de fer-se gran.

Els nuvis

S'estimaven des de que tenien us de raó, no recordaven haver estat mai l'un sense l'altre. Van haver d'esperar quinze llargs anys a casar-se per culpa de la guerra.
Es van casar a les vuit del matí a l'església de Palma que hi havia a la cantonada de casa els pares d'ella. Així enlloc d'haver de convidar a dinar van convidar només a ensaïmada i xocolata. Coses de la posguerra.
Ella duia un vestit-jaqueta negre que va fer servir molts anys més, en dies de molt de mudar. Es van anar a fer una foto a un fotògraf que els va llogar el ram i va retocar la imatge amb un pinzell molt fi, dibuixant unes pestanyes impossibles a aquella cara enamorada del seu home.
Van anar a Lluc i hi van passar la nit de noces. L'endemà es van trobar un mossèn conegut i quan va saber que s'havien casat els va dir "nois, la lloga és molt llarga!"
Després van tornar a Palma, a viure a casa els pares d'ella. Al cap de poc va néixer el primer fill. Foren anys que ella recordava amb carinyo, malgrat la situació del país no donava per gaires alegries, i el seu home fou obligat a apuntar-se "voluntàriament" a la tristament cèl·lebre "división azul" (de la qual es va lliurar in extremis).
Al cap de set anys de tenir el primer fill va néixer el segon, en un part ferotge que va durar tres dies. Ell fou el primer en adonar-se'n que que alguna cosa anava malament. Ella va tardar més, i deia que mai va tornar a ser feliç, però els que vam tenir la sort de viure prop seu sabem que malgrat tot, tenia el somriure fàcil, i un sentit de l'humor força contagiós. Ell es feia el dur, però era un tros de pa i m'estimava amb bogeria.
Avui fa setanta anys que els meus avis es van casar.

una d'en Miquel

Avui anàvem en cotxe, en Miquel i jo sols. Jo escoltava música, ell estava callat i mirava per la finestra.
De sobte, sense previ avís, m'ha dit això:

- Mare, no ho entenc. A vegades em fa mal la pena de la gent que no conec.
Jo he continuat conduint. Passa sovint, quan menys t'ho esperes en Miquel et diu una frase d'aquestes que "no ve a cuento" i et capgira el dia.
Després d'una estona de silenci decideixo parlar-ne.
- Creus que això està bé o malament?
- Ni bé ni malament, només passa.
- No creus que és bo sentir compassió de l'altra gent?
- Si, però a vegades em poso trist.
I no li he dit res més. Què més podia dir-li?
He continuat conduint, sentint-me orgullosa del meu fill, donant-ne gràcies a Deu. Ell ha tornat al silenci fecund dels seus nou anys.

Una altra de Benedetti

No te rindas, aún estas a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,
liberar el lastre, remontar el vuelo.


No te rindas, que la vida es eso:

Continuar el viaje, perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo, correr los escombros
y destapar el cielo.


No te rindas, por favor no cedas.

Aunque el frío queme, aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda, y se calle el viento,
hay fuego en tu alma, y hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo el deseo
porque lo has querido y porque te quiero.


Porque existe el vino, y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas, quitar los cerrojos,
saltar las murallas que te protegieron
vivir la vida y aceptar el reto.

Recuperar la risa, ensayar el canto,
bajar la guardia y extender las manos,
desplegar las alas e intentar de nuevo,
celebrar la vida y retomar los cielos.


No te rindas, por favor no cedas.

Aunque el frío queme, aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda, y se calle el viento,
hay fuego en tu alma, y hay vida en tus sueños.

Porque cada día es un comienzo nuevo.

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estas sola. Porque yo te quiero…


Mario Benedetti



(la versió del poema escrit no coincideix fil per randa amb la versió del video de youtube, però el video és el que m'ha agradat més. Els altres són ensucrats, o "quicos", o tenen una música infernal)

El poder de l'abraçada

Aquí teniu un vídeo molt tendre. Aquesta gossa estava a punt de ser sacrificada: l'havien recollit del carrer, era agressiva i no deixava que ningú se li acostés.
Mireu què passa quan la treuen del transportin.
Tanmateix, l'únic que necessitava és que algú l'abracés. Sentir-se estimada.
Als humans ens passa ben bé això. A vegades la persona més agressiva i desagradable, simplement necessita un vot de confiança, sentir-se valorada, una abraçada.

(aclariment pels que no sapigueu anglès: la mateixa imatge és mostrada des de dos angles diferents.
La gossa està tan espantada que defeca, i per això el veterinari l'estira i la treu fora del racó.
Al final l'han de rapar, i el comentari diu que espera que ella entengui que és una aparença temporal)

La retallada

No sóc experta en economia, ni en política ni res d'això. Comencem per aquí, o sigui que si dic una bestiesa molt gran, disculpeu-me.
Mireu, amb tot això de les mesures del govern tinc sentiments contradictoris. A veure si m'explico bé.
Ja hi estaria d'acord, en perdre una mica el meu nivell adquisitiu per tal que la riquesa estigui més repartida i arribi tot a tothom. Res a dir. De fet ja havia parlat aquí de la necessitat de racionalitzar els medicaments i aquí del sentiment que alguns funcionaris es queden apalancats i no foten brot.
Però em sembla que aquestes mesures no es fan per repartir més i millor. Es fan per arreglar una crisi que ens ha caigut a sobre per culpa d'uns quants que, ves per on, no patiran aquestes mesures.
Sabeu allò que diuen els espanyols, "de aquellos polvos vinieron estos lodos"? Doncs aquí sembla que uns tenen els polvos i altres els lodos.
Quina culpa tenen les famílies que esperen els diners de la llei de dependència, de l'eufòria dels especuladors? Quina culpa tenen els nens que naixeran a partir del gener, sense xec bebè? Com és que els funcionaris, que no van participar de l'eufòria de la construcció -paletes amb BMW i mestres d'institut amb 205- ara a sobre els redueixen el sou?
I dels pensionistes més val no parlar-ne, que és per llogar-hi cadiretes. No oblideu que hi ha avis que cobren menys de 500 € de pensió, però ni es limitaran les pensions vitalícies i immorals als banquers ni els polítics reduiran el seu sou.
Quins collons.

Brahms

Sempre ha estat un compositor fascinant per a mi, per motius musicals i també perquè em frapen aspectes de la seva vida personal (aquesta gran fidelitat a un amor impossible, per exemple)
Avui us vull regalar aquesta audició: el segon temps del concert per a violí i orquestra, que comença amb un solo d'oboè que em té el cor robat.
En quant als intèrprets, suposo que a mi em costa molt separar la persona del músic: la gran superació personal d'I. Perlman, o la lluita per l'entesa entre jueus i palestins de D. Baremboin, entre d'altres, fan que els admiri profundament, a més de com a músics, com a persones.

1er de Maig

Genial la vinyeta del Fontdevila.
I com diu un comentari del blog on l'he tret, perquè hem de sortir de casa? millor ens quedem asseguts, bevent cervesa i mirant la Belen Esteban.
Així ens va.

Un conte

Un vell indi estava parlant amb e seu nét, i li digué: "Em sento com si tingués dos llops lluitant dins del cor. L'un és un llop irat, violent i venjatiu. L'altre és ple d'amor i compassió."
El nét demanà: "I digues, avi, quin dels dos guanyarà la lluita en el teu cor?".
L'avi respongué: " Aquell que jo alimenti".Me l'ha enviat una amiga qui estimo moltíssim i està passant un mal moment.
Se que triarà alimentar el llop correcte.

Aniversari

La mitjana de supervivencia d'un blog sol ser de dos anys. Ho vaig llegir fa temps, no recordo on. Normalment els primers mesos es va escrivint molt, poc a poc es va perdent embranzida, i quan fa sis o set mesos que no es publica res, es dona el blog per finiquitat.
Doncs bé, avui aquest blog cumpleix quatre anyets, o sigui que per ara, ha doblat la mitjana. Estic molt contenta!
Va començar com un regal de'n Jordi per Sant idem. Va dir, va que a tu t'agrada esciure, prova això.
I si, m'agrada, i molt, escriure. De fet, us confesso que estic fent un curs d'escriptura creativa i cada vegada m'agrada més, i està prenent forma alguna cosa que és possible que sigui per a mi molt important.
Doncs això, que moltes gràcies per ser-hi. Vaig començar aquesta aventura sense pretendre, ni de bon tros, tenir lectors, simplement volia escriure. Quan vaig començar a tenir comentaris o quan la gent em deia que em llegia, tenia un sentiment de vergonya terrible.
Ara a encarar els propers quatre anys. Que temes no en falten.

El drac

Parlo amb els nois de 1er d'Eso, intentant actualitzar la llegenda de Sant Jordi, pensant en com el drac simbolitza el mal, el mal que s'enduia els nois i noies joves, fossin llops del bosc, malalties o guerres. Quins són ara mateix els dracs que amenacen els nois? De què necessitem que arribi un Sant Jordi a defensar-nos? De què us voldrien protegir, els vostres pares?
Respostes: L'Anorexia. Els accidents de motos. Les drogues. Els segrestadors.
Deu n'hi do, oi?
Doncs això, bon Sant Jordi. Us deixo un drac que va dibuixar ahir el Mateu (passa per èpoques, ara pirates, ara dracs, ara Star Wars...) Ell va voler fer-lo ferotge, però crec que li va quedar ben simpàtic.

Coses que aprenc

Això de treballar donant classes a secundària és molt enriquidor, i no deixo de sorprendre'm de com arribo a aprendre d'aquests nois amb els que treballo.
Ara mateix, per exemple, estava corregint un treball d'ètica de 3er d'ESO. Hem vist la pel·lícula "El bosque", que si no heu vist us recomano que mireu.
Els he fet un qüestionari, i entre moltes preguntes, una d'elles és "Creus que els habitants d'aquest poble són feliços?"
I mireu què m'ha respost la Mireia, una noia de catorze anys:
"La por i la felicitat són dos sentiments que no poden conviure".
Per treure's el barret!

El misteri

Si heu intentat accedir al meu blog en aquests darrers dies us haureu trobat que us re-direccionava a la pàgina d'inici del google. He canviat de servidor, i el que havia de ser unes horetes sense blog s'ha tornat gairebé tres dies!
Molts us heu posat en contacte amb mi i ho he explicat, i els que estàveu intrigats, ja teniu la resposta.
És d'esperar que no torni a passar res.