El drac

Parlo amb els nois de 1er d'Eso, intentant actualitzar la llegenda de Sant Jordi, pensant en com el drac simbolitza el mal, el mal que s'enduia els nois i noies joves, fossin llops del bosc, malalties o guerres. Quins són ara mateix els dracs que amenacen els nois? De què necessitem que arribi un Sant Jordi a defensar-nos? De què us voldrien protegir, els vostres pares?
Respostes: L'Anorexia. Els accidents de motos. Les drogues. Els segrestadors.
Deu n'hi do, oi?
Doncs això, bon Sant Jordi. Us deixo un drac que va dibuixar ahir el Mateu (passa per èpoques, ara pirates, ara dracs, ara Star Wars...) Ell va voler fer-lo ferotge, però crec que li va quedar ben simpàtic.

Coses que aprenc

Això de treballar donant classes a secundària és molt enriquidor, i no deixo de sorprendre'm de com arribo a aprendre d'aquests nois amb els que treballo.
Ara mateix, per exemple, estava corregint un treball d'ètica de 3er d'ESO. Hem vist la pel·lícula "El bosque", que si no heu vist us recomano que mireu.
Els he fet un qüestionari, i entre moltes preguntes, una d'elles és "Creus que els habitants d'aquest poble són feliços?"
I mireu què m'ha respost la Mireia, una noia de catorze anys:
"La por i la felicitat són dos sentiments que no poden conviure".
Per treure's el barret!

El misteri

Si heu intentat accedir al meu blog en aquests darrers dies us haureu trobat que us re-direccionava a la pàgina d'inici del google. He canviat de servidor, i el que havia de ser unes horetes sense blog s'ha tornat gairebé tres dies!
Molts us heu posat en contacte amb mi i ho he explicat, i els que estàveu intrigats, ja teniu la resposta.
És d'esperar que no torni a passar res.

L'ensenyament

Me l'han enviat avui. Forges, genial com sempre.

La Tendresa

Moltes vegades veig vídeos i penso "com m'agradaria haver-hi estat". Aquest és un d'ells. Mireu quanta tendresa. Està gravat a la platja de Gold Harbour, a la illa de South Georgia.
Mostra la trobada entre un elefant marí i una noia. La curiositat inicial de l'animal es va tornant en moxaines cada vegada més atrevides. Hi ha un moment en que realment sembla un gat (i que consti que això, venint de la meva boca, és un gran compliment)

No trobeu que veure aquestes imatges arregla una mica el dia?

Els consells

Això d'anar fent anys ja ho té: passes de rebre consells a donar-ne, jo ara estic en aquesta etapa. I tot i que recordo que em rebentava que em donessin consells, ara no me'n puc estar de donar-los, amb l'esperança que, com diuen les escriptures, alguna llavor caigui a bon terreny i fructifiqui.
Al blog del Ramon vaig trobar aquest vídeo, tot ple de consells. No se vosaltres, però jo el subscric gairebé al 100%

L'Àngel de la guarda

Tenia un amic ateu fins a la medul·la que sempre em deia que tot això en el que jo crec és mentida menys l'àngel de la guarda. Que ell estava convençut que l'àngel de la guarda existeix, i que alguns fan hores extres.
Avui se m'ha tirat un nen a sota el cotxe. Jo sortia del nostre pàrquing, anava molt poc a poc, i un nen d'uns tres anys amb una moto petiteta d'aquelles de plàstic se m'ha tirat a sota el cotxe. Ha fet un soroll espantós, però no s'ha fet mal. El pare era molt lluny, fumant distret, i ha arribat quan ja érem el Jordi i jo fora el cotxe i comprovant que no li havia passat res.
Quan hem vist que ho movia tot i que no s'havia trencat ni les ulleres, m'he posat a plorar, cosa que ha aprofitat el pare per renyar-me a mi, (suposo que pels nervis de pensar què hauria pogut passar)
Jo no li he contestat que estava massa lluny del nen, i que era impossible que jo el veiés amb lo baixetes que són aquestes joguines, i que de fet ha estat el nen que m'ha atropellat a mi.
No li he contestat perquè he sentit que malgrat no tenir la culpa de res, si hagués passat alguna cosa seriosa m'hauria destrossat la vida (bé, al nen i als seus pares sobretot, però també a mi)
Aquests dies estic trista per l'Alejandro, i pensant en com en un moment la vida ens pot canviar. Avui ha passat això, i ara em trobo pregant per aquell infantó (tres anys, quatre com a màxim) que avui ha tornat a néixer i la seva família. I pensant en com m'haurien odiat tota la vida si hagués fet mal al seu fill.
I penso en l'Alejandro, i també en el senyor que conduia el camió. No se ben bé com va anar, "qui tenia la culpa", però la cosa està en que les bicicletes sempre duen les de perdre, i potser aquell conductor de sobte va sentir un soroll i es va trobar que havia tirat l'Alejandro a terra. No se, potser sembla estrany que us digui ara això, però ara em trobo pregant per la persona que ha matat el meu amic. Segur que també s'ho està passant molt malament.
Sóc conscient de que el que dic sona gruixut i es pot malinterpretar, però no se pas com arreglar-ho, i no se si ho vull esborrar.

Causas y azares

Causas y azares

Cuando Pedro salió a su ventana
no sabía, mi amor, no sabía
que la luz de esa clara mañana
era luz de su último día.
Y las causas lo fueron cercando
cotidianas, invisibles.
Y el azar se le iba enredando
poderoso, invencible.

Cuando Juan regresaba a su lecho
no sabía, oh alma querida
que en la noche lluviosa y sin techo
lo esperaba el amor de su vida.
Y las causas lo fueron cercando
cotidianas, invisibles.
Y el azar se le iba enredando
poderoso, invencible.

Cuando acabe este verso que canto
yo no sé, yo no sé, madre mía
si me espera la paz o el espanto;
si el ahora o si el todavía.
Pues las causas me andan cercando
cotidianas, invisibles.
Y el azar se me viene enredando
poderoso, invencible.

---

A l'Alejandro, in memoriam

Curriculum

Curriculum

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti.

Escarola i melmelada

L'Alejandro anava a treballar en bicicleta dijous passat quan un camió el va embestir. Avui l'hem acomiadat. Ens hem ajuntat la gent dels tres cors en els que cantava (era un tenor magnífic) i entre cants li hem dit adéu. Ha estat molt dur i a l'hora molt maco.
Després he arribat a casa i una trucada de telèfon m'ha donat una molt bona notícia, i m'he reconciliat amb la vida. Els jueus menjaven escarola i mermelada com a símbol de la vida: el dolç i l'amargant tot junt.
Ahir nit, en la celebració de divendres Sant, vam tenir un record molt intens de l'A, que ja fa quasi cinc mesos ens va deixar. Fou molt intens, dolorós però, no se com dir-ho, ple d'esperança.
Avui nit nosaltres celebrarem la pasqua. El pas a la llibertat. La resurrecció.
Bona pasqua a tothom.

La pregunta

"... però com pot cabre tant d'amor en una sola creu?"
Pregunta del meu fill Mateu, 7 anys acabats de fer, d'avui al matí.
Ja m'ha donat material per tot el divendres Sant.

El cor virtual

Cada vegada estic més fascinada per les immenses possibilitats que ens ofereix internet, si es juga bé amb la creativitat i amb les ganes de participar de la gent.
Penso que iniciatives com aquesta son veritables senyals de pau, d'agermanament, d'harmonia.
Un compositor, Eric Whitacre, ha creat un cor virtual: 185 persones de 12 països diferents, van rebre les partitures mitjançant facebook i el blog del compositor, van enviar videos a youtube amb la seva participació i el compositor ho va editar.
A mi m'ha semblat bellíssim.

Poema

no quiero dormir, como las estrellas no duermen...
con la piel de piedra, sin ojos, sin manos,
así debe ser el silencio.

(poemas sin terminar, Israel G. Araujo)

Quaranta-vuit hores, dues xerrades (1)

És curiós com el temps s'allarga i es contrau. Aquest cap de setmana he estat quaranta-vuit hores a Mallorca. I m'han aprofitat com si hagués estat una setmana.
Han passat moltes coses, moltes converses, i també moltes estones en silenci, només amb el mar i el vent.
Jo us parlaré de dues xerrades.
Vam anar a sopar amb M&M, una parella als quals estimo molt, malgrat la vida i els camins que hem anat triant hagin fet que darrerament no ens veiem tant com fa uns anys.
Ho estan passant molt malament, per qüestions de salut.
Però vam estar com abans. Xerrant de tot i res, acudits varis, somriures, jocs de paraules. Va ser com un petit oasi.
I jo els admiro, per la seva enteresa, per la naturalitat amb la qual afronten la malaltia i hi lluiten i no deixen de ser ells mateixos, malgrat l'angoixa i les males estones que se que estan passant.
I no els ho vaig dir, perquè va ser com si la malaltia no hi fos, en aquelles hores. És curiós com per telèfon t'atreveixes a dir a algú que pregues per ell, però cara a cara et costa.
Quin estúpid pudor.

La carretera

No he vist la pel·lícula, perquè soc molt impressionable i no em vaig atrevir, però he llegit el llibre de Cormac McCarthy "la Carretera"
L'argument ja el deveu saber: en una Amèrica postapocalíptica on ja no surt el sol i plou cendra i no hi ha plantes ni animals ni gairebé humans, un pare camina amb el seu fill rumb al sud, buscant millor clima, i fugint de les bandes de caníbals que esclavitzen la gent que atrapen.
I el pare, que té una pistola amb dues bales només (i després serà només una) intenta protegir el seu fill. Li diu que ells duen "el foc". La civilització, una manera de fer diferent.
Que ells són dels bons, perquè ells no es mengen la gent. Encara que tinguin gana. Encara que potser moriran.
Hi he pensat molt, aquests dies. En la tossuderia d'aquest pare, de voler salvar el seu fill malgrat potser la mort és més suau que viure en segons quines condicions.
El pare té uns valors als quals no pensa renunciar. Malgrat seria molt més fàcil caure en la desesperació, i tornar-se també caníbal. Vol que el seu fill visqui, però no a qualsevol preu. Vol que visqui respectant els altres. Essent encara, davant la desolació i la bestialitat extremes, humans.
Des de que tinc fills aquests tipus d'història les miro d'una altra manera. És cert: quan posem una personeta al mon estem fent una aposta de futur. I algunes vegades aquest futur sembla no tenir solta ni volta, i mirem estranyats aquesta societat tan lluny del que nosaltres voldríem per ells.
I les eternes preguntes: aconseguiré deixar al meu fill un món millor del que vaig rebre? Què passaria si jo morís abans que el meu fill es pogués valdre per ell mateix? Val la pena encaparrar-se contra la tònica general i mantenir uns valors que sembla que ja no ens puguin protegir contra la bestiesa, ans al contrari, ens facin més vulnerables?