Cantar

M'agrada molt cantar. Sempre que el temps m'ho ha permès he cantat a algun lloc. Ara estic amb el Cor Ciutat de Mataró, que farà el seu primer concert el proper dia 29 al Teatre Monumental de Mataró.
No fem res d'aquest estil, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres. Es diuen Vocapeople, i canten a capella. O sigui, només sentiu veus, no hi ha instruments ni efectes electrònics.

Dir adéu

Costa dir adéu. Però hi ha moments en que s'ha de fer. Malgrat les llàgrimes indiscretes botin a la mínima que el pensament torni a segons quins lloc. Em nego a dir-te si has fet el correcte, això ho has de decidir tu. Sents que el camí cap on vols anar ha de passar per aquesta vall fosca, per aquest trencament desgavellador, per aquest tràngol. Sents que més enllà hi ha la persona que tu vols ser en realitat, i tot i agraint el camí fet, tot i havent estat molt feliç, saps que ara no estàs anant per on has d'anar per ser tu.
No pot ser que aquests darrers vuit anys siguin un error. Has creat llaços, has estimat molt, has estat feliç. I ara has de desnuar poc a poc els nusos que durant tant temps vas anar traçant.
I alguns fan més mal que altres. Perquè més que nusos de papers, que també n'hi havia, has traçat nusos de complicitat, de moments, d'il·lusions. I costa acceptar que aquests nusos no us han lligat prou fort i que cal llençar amarres.
Però més enllà del dolor i les llàgrimes hi ha la persona que faràs néixer d'aquest part dolorós.

La pena que no caduca

Tarragona. Setmana Santa 1991

ELEGÍA

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se
me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,
con quien tanto quería).
Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento.
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández, 10 de enero de 1936

A la memòria del Bartolo. Avui fa divuit anys que ens va deixar.

Una de capellans

Va passar fa poc a una parròquia: La filla d'una bona amiga d'infància feia la primera comunió. Els pares d'aquell grup de catequesi eren gent molt maca, i van treballar molt per fer una cerimònia molt viscuda. S'hi van implicar, i els nens i tots els que hi vam assistir vam poder sentir com era una cerimònia molt plena de sentit.
Els infants sabien què anaven a fer i no en vaig veure cap pendent del seu vestit o del seu rellotge nou. Un grup d'amics (entre ells jo) tocàvem, vaig pensar que voldria que la primera comunió dels meus fills s'assemblés a aquella, senzilla però plena de símbols i viscuda molt intensament.
Al cap d'unes setmanes hi va haver la reunió de fi de curs de la catequesi.
El rector va dir que no podia ser que hi hagués comunions de primera i de segona, i que per tant, l'any que ve no admetria que ningú dugués amics músics per lluir la cerimònia, ni expliqués contes, ni res d'aquelles modernors. Que ell tenia un esquema i que totes les cerimònies havien de ser iguals.
Quedeu-vos amb el detallet que no va dir "no pot ser que els pares no s'impliquin", sinó que no pot ser que els pares s'impliquin massa, per dues raons:
a. perquè fan la cerimònia a mida dels seus fills, entenedora.
b. Perquè els pares que no s'impliquen després comparen les cerimònies i es senten malament.
O sigui, enlloc de dir "que tothom s'impliqui", el missatge és "no us impliqueu, que queda massa maco i els altres es senten incòmodes"
Va, preguntes:
- Qui es sent incòmode? Em sembla que l'únic incòmode va ser el rectoret que en una de les comunions no va tenir el protagonisme que el seu ego demanava.
- Perquè no es pot fer una missa a mida dels infants? (ei, que no es va fer cap heretgia, eh? simplement els pares (tots!)van sortir a cantar Camins, una cançó de Sopa de Cabra al final, i els nens van fer unes pregàries molt sinceres, i es va explicar un conte) Perquè les misses han de ser al gust del rector, i no al gust dels fidels?
- Perquè el rector pensa que l'errada és implicar-se massa, enlloc d'implicar-se massa poc? Perquè no va dir que no pot ser que l'any que ve les comunions siguin grises i amb gent xerrant mentre fa la homilia, perquè si totes les misses han de ser iguals, no va demanar que tots els pares s'impliquessin?. Posats a fer totes les misses iguals, més val que totes siguin intenses, no?
Hi ha més preguntes. Però el rector no les pensa contestar. El que diu ell va a missa, mai tan ben dit. I a qui no li agradi, que no en mengi.
Segurament aquest bon home, amb veu engolada, dirà algun dia que el problema de que es buidin les esglésies és d'aquesta societat tan consumista i materialista. El problema, ja es sap, sempre és en els altres.

Una audició

La meva òpera favorita és La Traviatta, de Verdi. Suposo que n'hi ha d'altres de millors, però aquesta, no se perquè, em toca el cor.
El meu instrument favorit és l'oboè, com no. Altres instruments són més manejables, menys complicats o toquen més (els de corda, per exemple) però l'oboè té alguna cosa màgica en el seu so. Quan escoltes un bon oboista, sembla que el so de l'oboè surti de tu, no entri en tu.
No se si m'explico gaire.
Aquesta audició que us proposo junta els meus dos amors: L'oboè i La Traviatta, en una obra de Pasculli que es titula "Simpatici ricordi della Traviata" . Te moments de molt virtuosisme, però en cap moment aquest eclipsa el sentit musical i expressiu.
Apa, assaboriu-ho.

Vint minuts, altra vegada

El març de 2007 vaig escriure un post sobre la famosa fotografia guanyadora del Pulitzer, aquella del voltor esperant la nena.
Ahir vaig llegir un post sobre el mateix tema, us el recomano:
No es lo que tengo, es lo que soy

Acabant el curs

No se què ho fa, però tinc la sensació que el curs costa molt de passar, i a l'hora, que passa molt ràpid. Em sembla que no m'explico gaire bé, no m'ho tingueu amb compte. Entre la son que passo, per culpa dels exàmens i per culpa dels concerts, tinc la impressió de que sóc una part de mi, però no tota.
Els meus alumnes de Batxillerat ja han fet la selectivitat. Ja no els tornaré a veure. Sempre em passa igual, em sap greu acabar el curs i deixar de veure'ls, és llei de vida, però alguns d'ells són tan macos!
No se si recordaran el seu pas per l'escola amb un somriure. També em pregunto com em recordaran a mi, al cap dels anys, jo d'algun professor guardo molt bon record.
Em consta que algun m'odia perquè no li he regalat una dècima, però confio que algun dia entendrà perquè no li vaig voler regalar cap nota.
Queda molt de "iaia", però penso que algun dia m'ho agrairà.
A l'hora de posar-los notes a ells, també me les poso a mi. He treballat prou bé? He fet tot el que podia pels meus alumnes? He estat algun cop injusta, o passota? Alguna vegada he entrat a classe sense tenir-la prou preparada?
És tan difícil, treballar bé! I és extenuant, també, però molt gratificant.
M'agrada la feina que faig, però com deia La Teresa al seu blog, també necessito un descans.

La p. fira

Ahir a les dues de la nit desmuntaven la fira a cops de martell. Vaig trucar dos cops a la policia local, i em van dir que tenien permís per desmuntar la fira, però que ho havien de fer sense fer soroll. (?)
Us imagineu desmuntar la muntanya russa silenciosament? Apa! crits, cops de martell, transformadors encesos a tot drap...
Em vaig adormir a les tres, encara picaven, i jo tenia una sensació de indefensió i "recochineo" per part de la policia local. Van passar de mi. Els va fer mandra anar a dir res.
Em pregunto, si avui em poso a tocar el piano a les tres del matí, si tindran pebrots de venir a dir-me que no deixo dormir als veïns.
Perquè un altre sensació que tinc és que amb segons quins sorolls s'és més condescendent que amb altres.
I que consti que no em queixo de la fira, eh? Quan vam comprar el pis ja sabíem que tindríem la fira davant. Em queixo que any rera any, els firaires desmuntin per la nit sense cap respecte ni consideració cap els que l'endemà hem de treballar. I que cada any avisi a la policia i no facin res. Sembla que com que ells han d'estar de guàrdia tota la nit, els sigui igual que els altres no descansem.

El iaio del gos

No sabem com es diu, a casa sempre li hem dit "el iaio del gos". És un senyor al qual li calculo uns 75 anys, que es passeja pel parc amb un gos barreja de pastor alemany, segur que tots els nens que van a escola i travessen el parc a quarts de 9 del matí el coneixen.
Des de que els nens anaven en cotxet ell sempre havia estat molt amable amb ells. Va començar simplement somrient-los, després amb frases curtes i ara ja el coneixen i li expliquen les seves coses. És un d'aquells personatges, a totes les ciutats n'hi ha, que associes amb un paisatge, que sembla que sempre hi siguin, que l'ajuntament els hi posi allà, com els semàfors i els arbres. El iaio del gos sempre diu bon dia i somriu i si ens veu que no té pressa s'atura a preguntar pels nens o a parlar del temps.
Sempre l'he vist sol, sempre amb el seu gos.
Un dia fa poc me'l vaig trobar i anava sola. Ell em va aturar, i es va posar a parlar amb mi com si fóssim molt coneguts. Em va fer dos petons i em va agafar la mà mentre parlàvem. A mi em va incomodar una mica aquella proximitat física, però no vaig gosar dir res perquè no se si jo era el primer contacte físic del dia. I jo que sóc tan petonera i abraçadora, vaig pensar que potser aquell senyor necessitava tenir la mà d'algú agafada durant una estoneta.
Avui me l'he tornat a trobar, i per primer cop en sis anys l'he vist sense el seu company fidel. Ell s'ha aturat, m'ha tornat a fer dos petons, i m'ha preguntat pels nens.
Jo li he preguntat pel gos. I m'ha dit que el té malalt. Veia que intentava somriure però tenia una tensió molt amarga en la veu.
Diu que espera que es recuperi, que ja té tretze anys, però que espera que es recuperi i poder tornar a passejar-lo.
A mi m'ha fet molta pena, he recordat en Chispa, el gos petaner que va acompanyar els meus avis tants anys i que els va fer tanta companyia.
Els meus avis tenien tota la família al costat, però aquell gos lleig i nerviós els va fer molta companyia, també. És mes, estic convençuda que els va donar salut, perquè els obligava a sortir a caminar cada dia i això els va allargar la vida.
Espero que el iaio del gos tingui família. No m'atreveixo a preguntar.

l'anunci que fa por

Suposo que els senyors d'Esquerra Republicana no sabien que a Mataró a la funerària se'n diu "ca'n Junqueres", però potser algú els hauria hagut d'avisar que aquí el seu anunci de la campanya electoral s'entén diferent dels que ells pretenen.
Doncs això: avui passejant per la Riera m'he esglaiat en veure anunciat:
Junqueres: propera estació.

Benedetti, in memoriam

Fa deu dies us en parlava. Ara ha mort, i em queda com una buidor, aquell silenci sord que ens queda quan se'ns moren els poetes, aquesta pena difusa, el sentiment que la vida continua però els poetes se'ns moren i caldrà tirar endavant sense la seva veu clarivident.
Vull acomiadar-me d'ell amb el seu parenostre. Segurament no és el seu millor poema, però és el primer que em va arribar d'ell, i el primer poema, com el primer amor o el primer gat, no s'oblida mai.

Padre nuestro que estás en los cielos,
con las golondrinas y con los misiles,
quiero que vuelvas antes de que olvides
cómo se llega al sur de Río Grande.

Padre nuestro que estás en el exilio,
casi nunca te acuerdas de los míos;
de todos modos, dondequiera que estés,
santificado sea tu nombre,
no quienes santifican en tu nombre
cerrando un ojo para no ver las uñas sucias de la miseria.

En junio de mil nueve setenta y cinco
ya no sirve pedirte "venga a nos el tu reino",
porque tu reino también está aquí abajo,
metido en los rencores y en el miedo,
en las vacilaciones y en la mugre,
en la desilusión y en la modorra,
en este ansia de verte pese a todo.
Cuando hablaste del rico, la aguja y el camello
y te votamos todos, por unanimidad, para la gloria,
también alzó la mano el indio silencioso
que te respetaba pero se resistía a pensar "hágase tu voluntad".

Sin embargo, una vez, cada tanto,
tu voluntad se mezcla con la mía;
la domina, la enciende, la duplica,
más arduo es conocer cuál es mi voluntad
cuando creo de veras lo que digo creer,
así en tu omnipresencia como en mi soledad,
así en la tierra como en el cielo,
siempre estaré más segura de la tierra que piso
que del cielo intratable que me ignora.

Pero, ¿quién sabe?, no voy a decidir
que tu poder se haga o se deshaga.
Tu voluntad igual se está haciendo en el viento,
en el Ande de nieve,
en el pájaro que fecunda a su pájara,
en los cancilleres que murmuran "Yes, sir",
en cada mano que se convierte en puño.
Claro, no estoy segura si me gusta el estilo
que tu voluntad elige para hacerse;
lo digo con irreverencia y gratitud,
dos emblemas que pronto serán la misma cosa.

Lo digo, sobre todo, pensando en el pan nuestro de cada día
y de cada pedacito de día.
Ayer nos lo quitaste, dánosle hoy.
O al menos el derecho de darnos nuestro pan,
no sólo el que era símbolo de algo,
sino el de miga y cáscara,
el pan nuestro.

Y ya que nos quedan pocas esperanzas y deudas
perdónanos, si puedes, nuestras deudas,
pero no nos perdones la esperanza;
no nos perdones nunca nuestros créditos.
A más tardar mañana saldremos a cobrar a los fallutos,
tangibles y sonrientes forajidos.
A los que tienen garras para el arpa.

Poco importa que nuestros acreedores perdonen
así como nosotros, una vez, por error,
perdonamos a nuestros deudores.
Todavía nos deben como un siglo de insomnios y garrote,
como tres mil kilómetros de injurias,
como veinte medallas a Somoza,
como una sola Guatemala muerta.

Y no nos dejes caer en la tentación
de olvidar o vender este pasado,
o arrendar una sola hectárea de su olvido,
ahora que es la hora de saber quiénes somos
y han de cruzar el río el dólar y su amor contra-reembolso
arráncanos del alma el último mendigo
y líbranos de todo mal de conciencia.

Amén.

Sindrome d'Stendhal

Ahir pel matí duia els nens a escola i em vaig trobar unes obres, i els nens es barallaven i a mi estava a punt de donar un atac. La veritat és que aquests dies vaig més atabalada del que és costum en mi, (que ja és dir) perquè se m'ha ajuntat el fi de curs amb problemes de salut propis i de gent propera i alguns dies estic a punt de petar.
Ahir doncs, anava en un cotxe amb els dos nens discutint, anava justa de temps, estava nerviosa, cansada, i m'esperava un dia duríssim.
I vaig encendre la ràdio (per escoltar les notícies, a veure si m'enervava més del que estava) però va resultar que hi havia un CD i va començar a sonar això: l'"et incarnatus est" de la gran missa en Do menor de Mozart.
I em va passar tot. Vaig tenir una mena d'embriagament, davant tanta bellesa, i la llum del matí va entrar a la meva ànima, i com que darrerament estic tan emotiva, se'm va fer un nus a la gola, però de joia, d'agraïment de poder tenir aquesta música.
Us la deixo en una versió amb instruments originals, m'agrada més.
Realment canvia el dia començar amb això.

Mario Benedetti

Al blog del Martí Rosselló he trobat aquest vídeo. M'agrada molt Benedetti. Com diu el Martí, les imatges són una mica lamentables, però m'agrada molt aquest poema. I a diferència del que diu el Martí, jo coincideixo bastant amb el text.

El Barça

Només són onze milionaris en calça curta donant puntades de peu a una pilota. No em representen, ni a mi, ni al meu país.
Avui, però, tothom en parlava. I servidora no deixa de sentir-se una mica marciana.
És com si fos atea i intentés creure sense poder-ne, doncs el mateix amb el Barça: jo intento sentir alguna cosa, emocionar-me, però no puc. Dec ser frígida del Barça.
Es clar que me n'alegro, perquè molta gent que estimo és culé (els meus fills són socis des del dia que van néixer) i m'agrada que la gent que estimo estigui contenta, i avui tothom estava radiant, però com massa: no es parlava d'altra cosa.
I si, hi ha altres coses, sabeu?
Una pregunteta capciosa: si ahir s'hagués descobert la vacuna de la Sida, o s'hagués resolt el tema de Gaza, o haguessin trobat el remei per no dependre tant de les energies fòssils, hauria sortit tanta gent al carrer?
No estem perdent una mica els papers?
Val la pena que la felicitat de tanta gent depengui de que una pilota entri a una xarxa?
Què canvia substancialment a la nostra vida si ahir l'Iniesta no hagués fet el gol?
Tan important és que guanyi el Barça?

Postdata:
El dia següent de que el Barça guanyés la copa del Rei, la mestra de permanències de l'escola progressista i laica on van els meus fills, els va fer cantar a tots l'himne del Barça. Em pregunto què hauria passat si els hagués fet passar el rosari, o simplement els hagués fet fer una petita pregària per agrair el nou dia que començava.

Dir a la gent que te l'estimes

A mi mai m'ha costat dir a la gent que l'estimo, i mai me n'he estat. Alguna vegada ha provocat algun malentès, però cada vegada em passa menys, potser perquè cada vegada vigilo més amb les meves proves d'afecte. Però si que dic a la gent que l'estimo, i ofereixo sempre que em surt l'oportunitat, a vegades a gent que amb prou feines conec, la meva disponibilitat. I quan estic bé amb la gent, em dono el gust d'expressar-ho, de dir que estic bé, que m'agrada estar allà.
Darrerament rebo un munt de missatges al correu de gent que amb prou feines conec, o amb la qual tampoc m'uneix una relació tan estreta, amb fotos més o menys maques, missatges més o menys encertats, filosòfico-lights, i amb un missatge final que normalment diu alguna cosa com "si t'envio això és perquè t'estimo, envia aquest missatge a tots els que estimes, inclòs a mi si és el cas..."
Curiosament la gent que m'estima més profundament no me n'envia, d'aquests, potser perquè ja saben quin és el meu estil.
Per més que m'agradi el missatge que m'envien, si al final demana ser re-enviat no el re-envio. No m'agrada participar en els missatges en cadena, ni que la meva adreça de correu aparegui a un missatge new-age enviat cinquanta mil vegades.
A més, puc dir que a mi no m'han calgut mai missatges amb flors amb colors molt saturats i versions d'àries de Bach amb sintetitzador per dir a la gent que l'estimo.
Potser si que la nostra societat necessita noves maneres de mostrar afecte i aquesta és una com qualsevol altra, potser si que anem cap aquí, però ahir em vaig trobar una persona que figura en el meu facebook com amiga i no ens vam saludar, i em va fer sentir malament. Sembla que avui en dia a qualsevol cosa en diuen amistat, però jo sóc més aviat de la vella escola.
La meva àvia potser mai va dir als seus veïns "t'estimo", però sempre que hi havia algun malalt portava una tassa de brou, i quan algú moria anava a ajudar a preparar el mort, i guardava els fills de les veïnes que treballaven al camp i estava realment immersa en una veritable xarxa de relacions intenses.
No se, perdoneu-me si alguna vegada m'heu enviat un missatge d'aquest tipus i heu esperat una resposta que no us ha arribat, però espero haver estat capaç d'expressar afecte d'altres maneres.