Una poesia

Tu verdad me asegura
que nada fué mentira.
Y mientras yo te sienta,
tu me serás, dolor,
la puerta de otra vida
en que no me dolías.
La gran prueba, a lo lejos,
de que existió, que existe
de que me quiso, si,
de que aún la estoy queriendo

Pedro Salinas

El Puxan

Potser és una mica poc respectuós, però nosaltres sempre l'havíem anomenat així, "el Puxan", ni mossèn, ni nom de pila... Puxan a seques.
Ha mort al peu del canó. L'han trobat davant l'ordinador.
A l'Agulla podeu llegir un petit homenatge i un escrit seu.
Descansi en pau.

la neutralitat (II)/el halloween

la neutralitat (II)
Fa temps vaig escriure un post sobre neutralitat.
Ara he rebut una cita que diu ben bé el que volia dir en aquella època i no sabia com fer-ho:
"En el conflicte entre el poderós i el desposseït, no intervenir-hi no significa ser neutral, sinó posar-se al costat del poderós"
(Paulo Freire)

El Halloween
A veure, hi ha algú que s'apunti a fer un col·lectiu d'apòstates del Halloween?
Fa setmanes els meus alumnes d'ètica expressaven la por que els immigrants ens fessin perdre la identitat cultural. Avui estaven tots emocionats amb el Halloween.
Clar, una cosa són els costums magribins i l'altra els dels ianquis, on vas a parar!

Els deu manaments de la serenitat

1- Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense resoldre el problema de la meva vida, tot de cop.
2- Només avui posaré tota l'atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment, no criticaré ningú i no voldré millorar o disciplinar ningú, només a mi mateix.
3- Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó també en aquest.
4- Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs.
5- Només avui dedicaré deu minuts del meu temps a una bona lectura, recordant que, així
com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
6- Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú.
7- Només avui faré una cosa que no m'agradi fer, i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n'adoni.
8- Només avui em faré un programa detallat; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
9- Només avui creuré fermament (encara que les circumstàncies em demostrin el contrari) que la bona providència de Déu s'ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més.
10- Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.

Puc fer el bé durant 12 hores... M'esparveraria pensar que havia de fer-ho durant tota la meva vida.

Joan XXIII, el Papa bo.

la il·lusió de dedicar-se a la música

Estic a l'escola de música endreçant papers. Arriba una noia i em saluda. La conec vagament, vaig anar a la seva classe fer-los una audició sobre l'oboè fa unes setmanes.
S'asseu al meu costat. I em comença a parlar.
Diu que la música és la seva vida, que es vol dedicar a això, que els seus pares ho van trobar massa car i que fins ara, amb 20 anys, no s'ha pogut matricular. Però que ha deixat els estudis perquè té molt clar que es vol dedicar a la música. Que si no s'hi dedica no serà feliç.
Ella vol de mi un consell. Però tots els consells que li pugui donar seran massa dolorosos. A més, qui sóc jo per dir-li que és massa gran, que aixeques una rajola i surten quatre pianistes... a mi també em van dir que era massa gran, i això que a la seva edat ja estava a 7è de piano. Ella tot just fa primer.
Ella vol, doncs, un consell, però no li puc pas donar, perquè hi ha coses que han de caure pel seu propi pes. No serveix de res la meva experiència. Ho ha de passar ella.
I penso que està bé que ho intenti, que no es quedi amb la nafra de haver-s'ho deixat perdre. Aquest camí penso que val la pena de recórrer, encara que després decideixi canviar de ruta.
Només li dic una cosa: els instruments són això: instruments, eines per arribar a la música. Que potser amb un altre instrument que toqui menys gent li serà menys difícil arribar a dedicar-s'hi.
Em quedo al tinter una cosa, que em sap greu no haver-li dit. Jo sóc feliç, molt. I seria capaç de ser-ho sense la música. No hi ha res indispensable per ser feliç. Res pot tenir el poder de negar-nos la felicitat. Ni la impossibilitat de viure de la música. Que ja és dir!

No hi ha color!!!

De camí cap a escola, en Miquel i jo solem tenir xerrades molt sucoses.
L'altre dia em preguntava si la Aisatou té un altre Déu.
No- li responc jo- Tenim un sol Déu, però per estimar Déu ella prefereix ser amiga de Mahoma i nosaltres preferim ser amics de Jesús.
I és el mateix Déu?- Pregunta ell arrufant una mica el nas
Si, hi encara hi ha una gent, els jueus, que per estimar a Déu són amics de Moisès
Moisès???- Aquí en Miquel obre els ulls com plats- El que va clavar un pal a terra i va fer un tsunami???
Sí - li responc.
Ostres! Aquest és el més guai!!!!

Realment, entre ser clavat a una creu o provocar un tsunami amb un bastó... la veritat, no hi ha color!

Instint o compassió?

Aquest vídeo de national Geografic penjat al youtube mereix un comentari:
Un leopard femella caça un babuí també femella. Resulta que la víctima estava prenyada i pareix quan el leopard la mata. Aleshores el leopard s'oblida de la seva presa, i comença a tenir cura del bebè, l'acarona, l'abriga, el llepa...
En el foro on vaig trobar això hi ha una encesa disputa sobre si el que passa aquí és una mostra d'instint salvatge o de compassió animal.
A mi m'agrada pensar que som bons per naturalesa, que la compassió no és cap complicat mecanisme cultural sinó un impuls innat. Vosaltres què penseu?

Acompanyar en el dolor

Aquest estiu, una de les persones que més estimo ha patit una pèrdua molt gran. Des d'aquell dia de Juliol en que ho vam saber, he estat intentant fer-li costat. Moltes vegades sento la gran pobresa de paraula: no saps què dir-li, és tan i tan i tan fort, que no pots més que callar, estar en silenci al seu costat i desitjar poder fer el temps endarrere, abans que passés tot.
I és terrible, perquè me n'adono que en el patiment, estem moltes vegades sols. Així com l'alegria és terriblement contagiosa, i quan la compartim encara en tenim més, amb la pena immensa, per més que la compartim no aconseguim alleugerir-la. Ni una mica.
És molt dur. Estar al seu costat, i saber que hi ha com un mur infranquejable: el seu dolor, que no minva amb la meva estimació més profunda. I estant al seu costat, plorant juntes alguna vegada, no aconsegueixo deslliurar el nus. Només aconsegueixo, potser, que en alguns moments no es senti tan sola. Però aquesta desaparició ha estat com una amputació traumàtica, i sento que pretendre que no s'ho passi tan malament és com si a algú que li han amputat un braç li dones les coses. Notarà l'absència del braç, el buit que ha deixat.
No puc fer res. Només estar al seu costat. Moltes vegades en silenci, perquè davant d'algunes coses et quedes sense paraules.
Intento encomanar esperança. Perquè ser feliços malgrat la mort no és trair els que se n'han anat, sinó honrar-lis la memòria.
Però el dol s'ha de passar. I ni la més forta abraçada aconsegueix estalviar-li el dolor.
A tots els que pateixen dedico aquests dies les meves pregàries més ardents.

Trobada de blocaires cristians

Ens hem trobat, érem menys dels que ens pensàvem, però ha estat bé. M'ha agradat veure cara a cara a gent que fa temps que segueixo.
El Jordi té les fotos, espero que en pengi alguna!
Moltes gràcies per aquests moments. I els que no heu pogut venir, no us perdeu la propera!

L'amor autèntic no fa vendre més.

En un blog he trobat una carta d'un musulmà a un amic capellà assassinat a Irak.
És corprenedora. Però no crec que en parlin els telenotícies, perquè no crea mal rotllo, fa pensar que és possible entendre'ns, estimar-nos i respectar-nos.
Ven més premsa una visió de la fe com quelcom que incita a la incomprensió, l'odi o la intransigència. Els únics musulmans que surten al diari són els terroristes islàmics. Els únics catòlics que surten a la premsa són els d'una manera de pensar molt concreta, que ni de molt és comú a tots els catòlics. I quan més de dretes o més esperpèntics siguin els capellans, millor. I quan més estrambòtics siguin els imans, millor.
I alguna cosa hem de fer, no? ni que sigui donar testimoni. Que el que ens uneix, a cristians i musulmans és molt més del que ens separa.

Llegiu la carta aquí

Unes vinyetes

L'he trobat navegant.
Vol protestar contra la falta de llibertat a la xina, i es titula "cómo obtuvo Pequín el logo para los juegos olímpicos"
Sempre he admirat a la gent que amb quatre garbots pot dir tantes tantíssimes coses.

Una altra cita

La historia de la cristiandad es un mareante recuento de cismas, sectas, herejes, reformadores, contrarreformadores, excomuniones mutuas, divisiones. (...) Entre la unidad a costa de la renuncia a las propias convicciones o la fidelidad a costa de la desunión, los políticos eligiran la unión y los religiosos la fidelidad.
(J.A. Marina, Por qué soy cristiano)

cita

Al final recordarem, no les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics
Martin Luther King
Senyor, dóna'm força per no callar. Per no restar en silenci quan algú em necessita. Per ser prou atenta a les necessitats dels altres
Senyor, dóna'm força per perdonar aquells que van callar quan tant els necessitava. Perquè necessito ja perdonar el seu silenci. Perquè fins que no aconsegueixi perdonar de cor continuaré patint.
Senyor, gràcies pels que no van callar.

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia com la vida continuava amb optimisme.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de Pancreas. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant estirat a la camilla a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que li va costar bastant néixer, o potser simplement era el so d'un part natural, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, va veure passar la camilla amb la mare tota suada amb el nen en braços. I li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar en aquestes dates, que s'escau l'aniversari d'aquella operació. Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit, que diu Papasseit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que aquests dies fa set anys. Si és un digne recanvi del meu padrí jove deu ser un nen vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

Barceló, des de la fe

Antigament les escenes que es representaven als temples religiosos servien per educar a un poble analfabet. Era una mena de catequesi visual. Per això les esglésies estan tan plenes de símbols, per donar en les imatges el màxim d'informació possible.
Pensava en això veient la capella del Santíssim de la Seu de Miquel Barceló.
M'ha dit molt, moltíssim, m'ha interpel·lat, m'ha commogut. Aquest Crist incorpori, ressuscitat, victoriós sobre la mort (les cal·laveres atònites), aquests peixos bocabadats davant els hams, la xíndria sucosa, les peles de taronja, el vi, la viscositat marina (com es pot tenir argila viscosa un cop eixuta? encara me'n faig creus!)
M'he assegut en un banc, respirant poc a poc i assaborint, perquè aquesta obra no es veu ni es mira, s'assaboreix. És curiós com sent tan espiritual pot ser a l'hora tan terrenal, o potser és aquesta la raó per la qual és tan espiritual: perquè hi surt una col, un pop, totes les criatures, i estàs tan de peus a terra (i enfonsada al mar) com tocant al cel. És com un moment integral: estàs submergida en la creació, amarada de l'immens do de Deu, absolutament agraïda, xopa del seu amor. Tot el misteri de la fe en la foscor del mar, en la lluminositat de les fruites, en els peixos vibrants que fan camins pel mar.


Mentre estava asseguda un guia explicava a un grup de turistes, en un anglès tan macarrònic que l'entenia perfectament, el significat de l'espai. I em va sobtar que els expliqués el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Donava per fet que molts d'ells no ho sabien.
Anem en aquesta direcció, poc a poc la cultura religiosa de segles s'està dissolent en la mediocritat de la cultura actual, en la gran superficialitat de les masses, en el consumisme buit, i ara si a molts joves els dius "Ave Maria" els sona més a Bisbal que a la verge.
O sigui que poc a poc, tornarem a la funció primigènia. L'art als temples servirà per explicar als nous analfabets que una vegada Jesús va multiplicar els pans i els peixos, i que ens promet una aigua viva que no ens tornarà a deixar assedegats, i que va triomfar sobre la mort i que tota la creació és un do de Deu.
Em vaig quedar sense paraules. I em pregunto si algú arribarà a la fe des de l'art, així com molts han arribat a l'art des de la fe.
És curiós, per cert, que Barceló es declari no creient. No entenc com un no creient ha pogut fer una obra tan intensament espiritual. No se, és com un ateu doctorat en teologia (n'hi ha?) Es pot parlar de Deu, es pot explicar tan intensament Deu sense sentir ni el suau pessigolleig del seu amor?