Discernir

Dissabte passat, mentre corria, vaig sentir una petita molèstia al bessó de la cama esquerra. De fet ja ho tinc ressentit, me'l vaig trencar fa set o vuit anys corrent, també. 
Estava lluny de casa, o sigui que havia de tornar sí o sí. Vaig afluixar una mica la marxa, i vaig arribar a casa sense problemes. 
Avui, però, en tornar a córrer, el bessó m'ha tornat a fer mal. 
I he hagut de prendre una decisió. 
Què faig? 
Sovint passa. Molesta alguna part, però si continues una mica, es passa el dolor. A vegades és simplement que tens els músculs freds, i a mida que et poses en moviment, et relaxes, penses en una altra cosa i el dolor desapareix. 
Però també pot passar que, si no t'atures a temps, el que era només una molèstia acabi sent una lesió que et tingui clavada a casa massa temps. I no sé mai què fer.
He decidit continuar corrent, però pel parc de davant de casa, per si de cas em feia més mal, poder tornar. També he anat amb molt més calma. Potser massa i tot.
I mentre corria, pensava que ben bé la vida és així. Algunes vegades estem en situacions en les que no ens sentim bé. I no sabem si hem d'insistir una mica més, a veure si podem aguantar, si podem mirar-nos-ho amb carinyo, fer el cor fort, afluixar la marxa, canviar coses per tal que tot plegat ens sigui més còmode. O si hem d'aturar-nos abans que la situació sigui ja massa dolorosa i ens faci actuar de manera que no voldríem.
Que difícil que és, tot plegat, això de no poder donar uns quants saltirons endavant, uns quants anys, per mirar enrere i saber si anem en bon camí. Com envejo els que són capaços de discernir el que els convé.
(per cert, si passo pel vostre costat mentre corro i no us saludo, no m'ho tingueu en compte. Segurament no us he reconegut, cada vegada hi veig pitjor, de lluny, i amb la suor a les ulleres i tot un plegat, potser us faig un lleig sense voler)