dimecres, 20 d’octubre del 2010

Córrer



No sabria dir-vos en què penso quan corro. De fet, em sembla que és l'únic moment del dia en el qual em permeto no pensar, només avançar.
Això de córrer és realment addictiu. Poc a poc hi vas entrant. El primer dia amb vint minuts treus el fetge per la boca, però gairebé sense adonar-te'n fas una hora i encara et quedes amb ganes. Hi ha un moment que sembla que et mors, però si aconsegueixes superar-lo, tens la sensació que podries anar a la lluna i tornar.
M'agrada córrer. Solc fer-ho a primera hora del matí, abans de treballar, i els dies que ho faig tot em va molt millor. Curiosament, em llevo molt abans que els altres dies, però estic més desperta, més energètica. Quan començo les classes, he vist sortir el sol, he fet estiraments, he escoltat música, i durant un temps, no he estat mama, ni profe, ni tan sols la Maria: només una respiració, un ritme, un avançar. Córrer i res més.
No sempre va ser així. Quan vaig començar a córrer, anava amb un bon amic, que a força de Kilòmetres i confidències va esdevenir un gran amic. Després el vent de la vida se'l va emportar ben lluny, i no he trobat encara ningú més amb qui compartir aquests moments.
Aquests dies estic lesionada i no puc córrer, i la veritat és que ho trobo a faltar.
Potser altres disciplines, la meditació zen, per exemple, arriben al mateix lloc per una altra banda: Jo córro, altres s'aturen, la qüestió, suposo és tenir algun moment en el qual puguem desconnectar, per connectar-nos millor.

1 comentari:

Martha ha dit...

Jo he començat a fer ioga. De moment els divendres a la tarda en un centre, però estic en camí de buscar un moment per fer-ne a casa. Per mi és un petit moment de pau, de felicitat: una felicitat diferent!