–Clar, és el que sempre havies somniat –em dius, quan t'explico que faré el pas.
Doncs no. No ho és.
La meva vocació per l'escriptura ha entrat a poc a poc, com pluja fina. Al principi era una afició. Vaig començar a escriure seriosament als quaranta anys. Vaig publicar la primera novel·la als quaranta-sis.
M'hi poso tard? No ho sé. He de confessar que miro les entrevistes a les escriptores joves i tinc un punt d'enveja i gelosia. No tinc un màster en creació literària, de fet ni sóc filòloga, no tinc padrins, ni quedo tan bé a les fotos, no sóc una "promesa de les lletres". La meva única arma són les històries i les paraules amb les que les explico, en aquesta llengua que estimo perquè és la meva.
I sí, potser (segur) és una bogeria. Amb més de cinquanta anys i feina fixa, deixar-ho tot per a dedicar-me a l'escriptura. Com la respectable mare de família nombrosa que s'escapa amb un trompetista.
No sóc pas valenta, de fet faig el salt al buid amb molta de por. Però me'n fa encara més quedar-me on estava, sempre amb mil urgències per atendre, ofegada de feina que no estimava, escrivint robant hores a la son, amb el sentiment de no estar donant tot el que puc, sempre amb el cuquet de "què hauria passat si..."
Aquests dies, quan ho explico, em trobo gent que em felicita, que em diu que el món és dels valents, que em parlen de la necessitat de fugir de la zona còmoda. Em sorprèn, que tothom ho tingui tan clar. Jo, només sé que no podia continuar com fins ara.
No sé com anirà. Si va molt malament, sempre puc tornar a la docència (que, d'altra banda, m'encanta i se'm dona molt bé)
Em dono dos anys de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada