Érem força amigues, la Núria i jo, fa cosa de trenta anys. Anàvem juntes en tren al conservatori, vam fer moltes assignatures plegades, i fins i tot vam fer treballs juntes.
Bé, la cosa està que durant gairebé tot el curs, a l'hora de l'esmorzar ens partíem un croissant. No recordo si ho fèiem per estalviar (tot podria ser) o per no menjar tant (quadra en el meu cas, però no pas en el seu, que sempre va ser una noia molt prima) però el cas és que demanàvem una beguda cadascuna, i un croissant per a partir-nos.
I jo sempre li donava el cor, que és el que m'agrada més. Ella el rebia i deia gràcies, i a mi, a mesura que el curs avançava i veia que ella sempre es quedava el cor i em donava a mi les banyes, doncs mireu, em feia com ràbia. A més, la veritat, sent ella tan bona xicota, no entenia com no em donava, algun dia, el millor a mi. Em mirava, somrient, acceptava el que jo li donava, quan era ella qui el partia em donava les banyes, sempre somrient, i jo també li somreia i menjava les banyes sospirant pel cor.
El darrer dia de curs vam dir, vinga, avui tirem la casa per la finestra, i ens vam comprar un croissant cadascuna.
I quan vaig veure que ella començava pel cor, li vaig preguntar si no es deixava el millor pel final.
–Sí –diu ella–, sempre em deixo el millor pel final.
I ens vam mirar.
La primera a riure va ser ella.
–Però que no t'agraden més les banyes?
–I ara! Si el millor és el cor! –li vaig dir jo.
Vam entendre que les dues havíem estat tot el curs sense gosar informar a l'altra que s'estava menjant el que més ens agradava.
I vam rebre la lliçó de com n'és d'important informar a l'altre, clarament, de què volem, què ens agrada, i com ho volem.
Lliçó aplicable a tants aspectes de la nostra vida.
4 comentaris:
És important el diàleg, fins i tot, per aquestes petites coses tan quotidianes...T'he de dir que a mi també m'agraden més les "banyes" perquè són més torradetes i cruixents. L'amistat sovint té aquestes coses!
Petonets.
M'agrada tot del croissant. I també l'anècdota que has explicat i la moral que se'n pot treure.
Els croissants, els de pastisseria, em tornen boja, però tinc el colesterol alt i no en puc menjar. També m'agrada més el cor, i deixo, quan menjo, el més bo pel final, en aquest cas el cor del croissant.
Els malentesos, com les males interpretacions i les paranoies, són constants a la vida, ho dic per experiència.
M. Roser, veus? Amb tu també m'hauria passat el mateix que amb la Núria! Xavier, doncs això, a menjar croissants!. Helena, els de pastisseria són brutals! I sí, cal dir les coses clares!
Publica un comentari a l'entrada