En una partida d'escacs hi ha més moviments possibles que àtoms a l'univers.
Cada moviment descarta un munt d'altres moviments, que haurien donat peu a partides que haurien pogut ser però no seran, perquè hem fet, en algun moment, una tria que ens allunya. I quan més avança la partida, ens fem més enfora d'aquelles jugades del principi que ens haurien dut per camins totalment diferents.
A la vida passa igual, estimats amics.
Anem fent tries, conscientment o inconscient, i potser amb petits gestos insignificants, la nostra vida va fent un tomb, descartant possibles vides que no seran, perquè no les vam triar quan era el moment. Pot ser molt frustrant, si es cau en la temptació de somniar en "què hauria pogut passar si", sense tenir clar que som incapaços de copsar tots els matisos de les vides que no vam triar, i que els paradisos perduts són paradisos perquè són inabastables.
Quina mala passada, això d'haver de triar només una vida, això de tenir dies de només 24 hores, i tenir tantes possibilitats i només una oportunitat, i no poder fer-nos enrere.
Alguna vegada m'he preguntat si el que ha de ser, serà, independentment de la meva tria. No ho sé. Potser les possibilitats es perden, com els arbres que passen veloços per la finestra quan conduïm. O potser les vides que hem de viure ens esperen, pacients i tossudes, a que entenguem quin és el nostre camí. També podria ser que quan arribem a entendre el nostre camí, la nostra vida possible s'ha marcit esperant que hi arribéssim.
Com diu aquella bella cançó d'Emboscados d'Amancio Prada, "ningún camino era de vuelta".
Qui ho sap.
En tot cas, cal que siguem immensament feliços. Que ens hi esforcem amb ànsia.
Per respecte al que no va ser.
Perquè la vida que estem vivint és el preu que paguem per la renúncia a altres possibles vides.
3 comentaris:
És molt interessant tot el que dius, fa pensar molt.
Els Manel, a l'últim vers de la cançó "La bola de cristall" diuen: "...la vida que ens hem perdut simplement no existeix".
Una bona comparació una partida d'escacs amb la vida, en ambdós casos prendre una decisió representa deixar-ne un munt pel camí, però un com presa hem de tirar endavant i no dir mai això de "què hauria passat si"...Tampoc en traurem res!!!
Bon vespre.
Els escacs sempre m'han posat molt nerviosa. Prefereixo els jocs on hi intervé més la sort.
Tant me fa quan "la nostra vida possible s'ha marcit esperant que hi arribéssim". Senyal que no ho era pas. Només s'acaba el que no ha existit mai. No vull tornar a ser humana mai més. Com Kafka, "La fortuna de comprendre que el terra sobre el que romans no pot ser més gran que els dos peus que el cobreixen".
Publica un comentari a l'entrada