La cursa dels bombers

Aquest cap de setmana vaig córrer la cursa dels bombers, a Barcelona. 10 km en un ambient festiu, un dia lluminós, el recorregut maco i fàcil. Res, un autèntic plaer. Jo feia anys que la volia fer, però sempre passava alguna cosa que ho impedia. 
Enguany, doncs, ha estat l'any. Mentre corria, pensava en la bellesa de la ciutat i la seva gent. Hi va haver moments francament màgics: encarar la via Laietana, amb la suau baixada que fa, i veure-la tota plena de samarretes d'un color taronja llampant tot alegre avançant, i saber-me jo part d'aquella riuada, un píxel més, no sé, va ser molt maco.
Però no us vull parlar d'això, sinó del que em va donar per pensar durant la cursa. 
Alguns bombers corrien amb l'equipament de la feina, o sigui, més de 20 kilos, amb el casc, la roba espessa... Cada vegada que n'adelantàvem a un (havien sortit abans, però córrer 10 km amb tot aquest lastre ha de ser realment duríssim) la gent els felicitava: anim, vinga, tu pots!
Jo anava bastant fresca, i hi va haver un moment en el que vaig avançar un bomber que estava realment apurat: se'l veia molt congestionat, amb la roba, la bombona d'oxigen...
I vaig tenir ganes de dir-li deixa'm que ho porti jo una mica. Descansa, accepta la meva ajuda. 
No vaig gosar fer-ho, suposo ell que no ho hauria permès, ni que fos per seguretat. 
Vaig avançar-lo, doncs, i vaig pensar que ben bé és la vida, això. Tots anem caminant, però sembla que hi ha gent que duu molt més pes que d'altres. Hi ha gent que viure li costa més.
I podem intentar ajudar, podem animar, podem fer costat. Però hi ha coses que no és possible, i quina llàstima que no ho sigui: agafar el llast del nostre company, dir-li ara et duré jo una mica les penes, descansa, asserena't, després ja ho tornaràs a agafar tu, que és a tu a qui correspon. 
Com voldria haver pogut fer això per a la gent que estimo. Poder dir "deixa'm una estona la teva malaltia, després ja te la torno, però estigues un dia o dos bé". Poder afeixugar tràngols que, per més que intentem fer costat, sempre s'acaben passant sols.

I sabeu què em va passar? Mentre pensava tot això... vaig veure, ja gairebé arribant a la meta, un corredor que anava descalç. Corria a bon ritme, anava amb altre gent, només que sense bambes: amb els peus nus directament sobre l'asfalt.
I vaig pensar, altra vegada, que així és la vida: hi ha gent que és molt visible les seves mancances, les lluites que duen. 
En canvi, n'hi ha d'altres que no ho sembla. Que ens hi hem de fixar molt, per entendre, per veure que no tenen les facilitats que tenim nosaltres, que alguna cosa els manca, o els sobra. 
Pensava en gent estimada que ho està passant malament i qui els rodeja ni s'ho imagina. Pensava en gent malalta que intenta dur una vida normal.
A vegades jutgem molt durament a la gent, sense saber com està fent la cursa.