1 de desembre. Pere Mariano, in memoriam.

Quedàvem a la Renfe, i anàvem junts cap al conservatori. Repassàvem harmonia. Sempre que explico les dominants secundàries et recordo a tu, amb el sol poruc del matí reflectint-se en el mar, enlluernant-nos i amorosint el color castany dels teus cabells, mentre el tren avançava feixuc i atapeït de gent, i nosaltres fèiem equilibris amb la llibreta, el llapis, la goma, i vinga esborrar i vinga escriure, i tu maleint les cinquenes paral·leles, i fins i tot enfadat amb mi si jo te'n trobava una. ("no m'ho diguis, dona!! Tan feliç que era!)
I parlàvem. De música. D'art. De la veu (quina veu que tenies, Pere...) I també de xorrades. Fèiem safareig. I rèiem molt. Moltíssim. Tu eres cinc o sis anys més gran que jo. Alguna vegada tenies un punt paternal, i jo em deixava estimar. M'aconsellaves. De música, de nois, de roba, de xocolata, del que fos. Jo, amb tu, em sentia tranquil·la.
Eres un bon amic. I molt bona gent.
Solíem esmorzar a mitges. Però un dia no vas voler compartir el suc que t'oferia. Tu sempre tan llaminer. I no vas voler. Va ser tot estrany, però no li vaig donar importància.
Al cap d'unes setmanes, quan et vaig tornar a oferir la palleta amb el suc, el vas rebutjar una altra vegada. En veure la meva cara d'estranyesa em vas dir "bé, dona'm el darrer culet". 
Jo vaig fer un acudit sobre aquesta frase, que et va fer esclatar en rialles, i acabar fent un rànquing de culets d'amics nostres, tu eres tot un crític.
No ho vaig entendre fins molt més tard, per què de sobte vas deixar de compartir les begudes amb mi. Per què de sobte vas com esborrar-te. Per què vas fer aquella cara de pànic el dia que vas esternudar tan aparatosament i no tenies mocador. Vaig entendre, després de molts anys, que em volies protegir, perquè no se sabia ben bé com es contagiava la malaltia que t'acabaven de diagnosticar, o potser sí se sabia, però no les teníem totes. Vaig entendre que no volies que jo pogués pensar que m'havies posat en perill, o que em sabés greu la complicitat que havíem tingut sempre.
M'ho vas dir molt més tard, ja ingressat a l'hospital. Quan la teva pell ja estava plena de crostes ben lletges, i estaves tan prim que feia com por tocar-te. 
Sí, Pere, em feia por tocar-te. No perquè tinguessis la Sida. Perquè eres tot pell i ossos, perquè eres tan  fràgil, que feia la impressió que només de fregar-te et podíem fer mal.
I vas obrir els ullassos, que amb la malaltia se t'havien fet grossos fins gairebé engolir-te tota la cara. I em vas dir Tinc Sida, Maria... Sida! I m'ho deies furtivament, semblava que tinguessis por que fugís, com van fugir tants altres que es deien amics teus.
I jo et vaig agafar de les mans, i tu em vas dir m'estic morint. I et vaig prometre que, mentre jo visqués, tu no moriries. 
Tantes vegades he pensat en tu. Escoltant òpera barroca, trobant programes antics de concerts, o exercicis d'harmonia en fulles groguenques.
Demà és el dia contra la Sida, que ara és, al primer món, una malaltia crònica. Ai, Pere, si t'haguessis contagiat una mica més tard, potser t'hauries de prendre mil píndoles, però encara somriuries als matins, i encara, qui sap, cantaries.
Saps? No tinc cap foto teva. I he perdut el compte dels anys que fa que vas morir. 

Quan ja he publicat aquesta entrada, veig que no és la primera que té dedicada el Pere. Podeu llegir una altra entrada clicant aquí