Ensenyar, entrenar, ajudar a viure.

Ara que estem acabant aquest curs, intens i llarg, he vist unes quantes actuacions, a les escoles on treballo i en els equips d'esport on els meus fills juguen, que m'han fet pensar en això, en la gran responsabilitat que tenim els que treballem amb adolescents.

He estat pensant molt, sobre la feina de professor. 
Ser professor d'alumnes brillants i motivats és genial. Però no té cap mèrit. 
Aconseguir que algú llest tregui un excel·lent és molt bo per al professor, sempre ens agrada sentir que algú "aprofita" els nostres ensenyaments...
Però el realment fascinant de la nostra feina és quan aconsegueixes ajudar a qui li costa. Alguns tenen dificultats intel·lectuals, sí... però moltes vegades els reptes als quals ens enfrontem són d'altra mena: els és igual, ja, aprovar o suspendre. O no se senten capaços, i ja ni ho intenten, ho donen per perdut. Si aquests alumnes, a sobre, no molesten a classe, poden passar tot un curs sense que ningú se'n preocupi.
Tothom qui es dediqui al ram del guix hi pot posar una cara, a aquesta situació de la que parlo, o moltes, perquè cada vegada és més usual. A això, a més, s'ajunta una diversitat cada vegada més accentuada a les aules i una ratio més elevada, que fa que moltes vegades ens veiem superats.

El fet de tenir contacte amb l'esport, anant a partits dels meus fills, m'ha fet plantejar-me molt aquests nois i noies que eduquen el jovent d'una altra manera: entrenant. Què és un bon entrenador?
Suposo que la resposta fàcil us ha vengut al cap de seguida: un bon entrenador és el que aconsegueix que l'equip guanyi els partits. I clar, a tothom agrada, guanyar.
Però sabeu? A tots els equips hi ha sempre algú que li costa més. Que és mal destre, o poc àgil. Que no té punteria. El més fàcil és deixar-lo a la banqueta. Treure'l poc a jugar, i mai en moments importants. Tanmateix, què importa que hi hagi un adolescent empassant-se la frustració escalfant la banqueta mentre tots els seus altres companys juguen? Ell ja sap que no és bo, que és manco, que els altres fins i tot se n'alegren els dies que no pot anar a partit.

Per a mi, potser és que sóc poc competitiva, però un bon entrenador és aquell que aconsegueix que cap jugador senti que sobra. Que aconsegueix que el maldestre se senti motivat i amb ganes de millorar. Que fa que l'equip sigui cohesionat, que no en deixin cap enrere, que tots toquin pilota.
I costa, trobar entrenadors així. Potser perquè arriben a entrenar els que han estat bons, i mai saben com d'humiliant és jugar dos minuts d'un partit d'una hora.  
Hi ha entrenadors als que no els sap greu que segons quins nanos deixin l'esport. Tanmateix n'hi ha molts darrera que ho fan millor i no ho volen deixar, per què preocupar-se del que no en sap?
M'atreveixo a dir que aquests no són bon entrenadors. Malgrat guanyin tots els partits. Almenys, no és l'entrenador que vull pels meus fills. Perquè jo no vull que els meus fills "guanyin". Ei, ja m'agrada que guanyin! Però l'objectiu de fer esport és socialitzar-se, fer equip, aprendre a pensar diferent, (jugades, estratègies, fintes, etc.) i sobretot, ser millor persones. 


I ser professor de música?
Aquí m'hi he trobat moltes vegades: tenir un grup de cambra, i que algú no se'n surti gaire, tingui un sentit del ritme si més no elàstic, o l'afinació sigui quelcom secundari. 
És molt difícil gestionar-ho. Perquè a un grup de cambra, n'hi ha dos o tres més que tiren, mentre aquest altre està encallat. I has d'animar al que no arriba "sense que es noti", sense que els altres pensin que li dones una atenció excessiva, sense que se senti qüestionat.
I dóna molta feina, buscar repertori atractiu que a sobre respecti la diversitat del teu grup, i moltes vegades els hem d'adaptar, o directament composar-los nosaltres.
És canviar de mentalitat: pensar en els adolescents que tens davant, i no en l'objectiu que t'has marcat. Entendre que a aquell objectiu no hi arribaràs si no és a partir dels teus alumnes, i per tant, acostar-te a ells, a les seves aspiracions i possibilitats, i encaminar-los suaument però ferma.
És una feinada. Almenys puc dir que en el món de la música sí que és habitual sentir com un fracàs que un alumne plegui. Jo, i no sóc cap excepció, sempre que algú decideix deixar la música, em pregunto què hauria pogut fer millor, per tal que continués. No estic parlant del nivell professional, evidentment. La música, com l'esport, té de bo que en pots gaudir moltíssim sense ser professional.

No és fàcil, ser professor, ser entrenador, ensenyar música. El material que tenim a les mans és sensible, i el camí moltes vegades costerut. La temptació d'ensenyar com ens van ensenyar a nosaltres (qui arriba bé, i qui no, ja s'ho farà) és molt forta.
L'altre dia parlava amb un bon amic: jo em queixava d'una actitud d'una professora que pensava que estava perjudicant molt a un alumne. El meu amic em va dir la paraula clau: Si no estima els alumnes, no hi ha res a fer.
Aquí està, doncs, la qüestió: estimar-los. Tots, els que ens escolten amb passió, els que a classe enreden, els que no arriben i intenten passar desapercebuts, els que fallen els gols i s'entrebanquen amb la pilota, els que senten totes les notes igual…tot el calidoscopi multicolor que tenim davant.

Gran repte, estimar-los i aconseguir que cadascú arribi on pugui i se'n senti orgullós. 
I el nostre premi: veure la cara de satisfacció quan un company el felicita després d'un bon pase, o quan aprova un examen, o el somriure quan saluda després d'una audició. Això no té preu.