El M. i jo vam estar tocant junts un parell d'anys, teníem un duet de piano i oboè. Va ser una experiència molt enriquidora. El M. era cec de naixement. Tocant amb ell vaig aprendre moltíssim. No podíem donar-nos les entrades amb una mirada, ni amb un gest: ell no estava acostumat a gesticular i no li sortien els gestos espontàniament, jo, òbviament, podia desfer-me en peces gesticulant, però ell no ho rebia.
Per tant, ens enteníem només amb música. I en aquest camp, ens enteníem molt i molt bé. Tocar amb algú confiant només en la idea musical, i no en la mirada o el gest, és fer un salt al buit.
Aquell duet em va ensenyar moltes més coses. Deixeu-me ser una mica ensucrada, però vaig entendre perquè tanquem els ulls per fer un petó, o per assaborir un plat, o per recordar sensacions. Algun dia, sense dir-li res, tocava jo també amb els ulls tancats. En alguna dimensió ell i jo ens uníem en la música, només en la música. Em sentia molt unida espiritualment a ell, a aquesta idea de música absoluta, sense cap altre afegitó.
Un dia estàvem esmorzant i ell em va dir ara et posaré en un compromís. I va disparar:
– Explica'm el color vermell, si us plau, Maria.
Em vaig quedar a quadres.
Com explicar el color vermell a algú que no hi ha vist mai? Jo vaig començar a parlar del foc, de la vergonya, de la sang, de l'apassionament... I me'n vaig adonar que estava parlant de l'efecte que fa el color vermell en mi. No del color vermell en sí. Me'n vaig adonar que tenia molt clar el que era el color vermell, però no podia transmetre-ho.
Hi penso molt, en aquella tarda.
L'altre dia parlava de Déu amb un grup de nens, i vaig pensar, mira, és el mateix.
Com parlar de Déu?
Puc explicar el que sento que Déu ha fet en mi. El sentiment de plenitud, d'amor, la confiança, malgrat tot.
Puc fer molts esforços, però parlo només del que provoca en mi, no del que és en realitat. I a una altra persona potser li provoca una altra cosa totalment diferent (no heu pensat mai que potser el que per a mi és vermell per a un altre és verd?)
Em trobaré, doncs, com quan intentava explicar el color vermell, al meu amic: el meu llenguatge és limitat per explicar la seva magnificència.
Llenguatge pobre per tan gran idea.
2 comentaris:
Els colors, com els sentiments o Déu són coses que no es poden explicar, no perquè no existeixin, sinó perquè els homes i les dones no estem preparats per fer-ho.
Són tant grans i tan complets que explicar-ho és com intentar contar les gotes d'un oceà. Però l'esforç s'ha d'intentar fer, perquè així l'home es descarrega el pes del que li provoca, es buida por poder tornar-se a omplir, hi ha coses que no podem retenir, perquè sinó ens omple tant que un dia o altre no podem controlar.
Gràcies per la teva reflexió, mai m'havia plantejat explicar un color!
Abraçades
"no heu pensat mai que potser el que per a mi és vermell per a un altre és verd?"
Ufff moltes, moltíssimes vegades ho he pensat i que l'altre, per tant, al meu verd li diu vermell, és el "seu" vermell :-))
Publica un comentari a l'entrada